DALE RECUERDOS XXX – Roda de premsa

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

Ha estat tot un privilegi haver pogut assistir a un assaig d’aquesta proposta on gent “gran” del meu barri (Gràcia), en una sessió de dues hores han seguit les indicacions de Didier Ruiz, director d’aquesta posada en escena.

M’agrada moltíssim poder veure el que hi ha darrere d’una posada en escena, abans que estigui llesta per estrenar, perquè és llavors que t’adones de l’enorme feinada que representa; veure la paciència i l’afecte de Didier amb aquestes persones, que no són pas professionals de les Arts Escèniques i que mai han trepitjat l’escenari d’un teatre…. és realment encoratjador;  he de felicitar-lo des d’aquí per la seva sensibilitat i sobretot per fer felices i fer pujar uns quants graons l’estima d’aquestes 10 persones “grans” que han participat en l’espectacle.

I els hi dic “grans”, perquè no solament ho són per haver arribat a superar l’edat de 75 o 80 anys, sinó perquè són persones valentes en superar la por d’explicar en públic els seus records davant de les grades d’un teatre amb una capacitat de 250 espectadors.

Ja a la roda de premsa, em vaig adonar que seria un espectacle digne de veure, perquè és molt especial i que segurament arribaria al cor, injectat directament en vena.

Veig a l’assaig com l’escena d’entrada a l’espai escènic, es va repetint una i un altre vegada, fins que creu que estèticament queda més natural …. veig repetida l’escena final on s’arrepleguen tots deu emmarcats per un rectangle de llum….. però sobretot veig l’esforç de cada un d’ells en fer-ho el millor que saben i poden, …. veig els errors que a vegades algun d’ells té en explicar a destemps un dels seus records, fora del guió que han pactat amb el director i com aquest li fa entendre amb tot l’afecte, que ara allò no toca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

…. i veig finalment la representació sencera, una prèvia en petit comitè, que gaudeixo embadalit de la selecció en la que s’ha treballat. M’adono que són realment pocs “records” que jo no he viscut directament, perquè són d’una època que encara no havia nascut, però la resta que són la majoria, els torno a reviure i m’emociono de debò.

I és que aquest espectacle ens parla de la petita memòria, de la memòria afectiva, d’un saber quotidià, que és el contrari de la gran memòria preservada als llibres; una memòria que és extremadament fràgil i que malauradament desapareix amb la mort.

Una posada en escena molt senzilla, amb 10 cadires en renglera, on s’asseuen a estones els protagonistes, que s’aixequen alternativament per explicar-nos directament als ulls moments de la seva vida que no oblidaran mai. Únicament tenen el suport d’una excel·lent il·luminació i d’unes poques fotografies de la seva vida que es van projectant al fons de l’escenari.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Em va agradar força la proposta, especialment per la seva singularitat, perquè es fa a mida del teatre on es representa, fent pujar a escena la gent gran del barri.

Una vivència de la memòria més propera. Teatre i document. Un espectacle que s’ha fet a moltes ciutats del món i que ara arriba a Barcelona i al Lliure, per celebrar l’efemèride dels 40 anys d’aquest teatre i al mateix temps la seva 30a representació.

creació i direcció Didier Ruiz – cia. La Compagnies des Hommes

il·luminació Maurice Fouilhé / so Adrien Cordier

ajudant de direcció Mònica Bofill  – amb la col·laboració d’Àngels Nogué

coproducció Teatre Lliure i La compagnie des Hommes amb el suport de l’Institut Français de Barcelona
 
idioma: català i castellà
durada aproximada 1h. 20′

Records en cargol