Concert de l’OBC – Experiència Minimal –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Diumenge passat al matí, assistim al nostre habitual concert de l’OBC, i aquesta vegada amb un concert molt singular, ja que s’interpreten peces musicals estrenades fa relativament pocs anys a la segona meitat del segle XX i a principis de l’actual. Un concert de música englobada dins de la nominació de música minimalista.

La música s’esdevé en el temps i els minimalistes ho saben, i per això juguen amb el temps, l’allarguen i l’escurcen, l’aturen i l’acceleren, i ens hipnotitzen amb notes que van i tornen en una espiral sense inici i sense fi.

Quan ens dirigíem a l’Auditori vam comentar que ens feia una mica de “por” aquest concert, perquè no sabíem pas amb el que ens trobaríem i a vegades algunes composicions orquestrals de música contemporània, no ens satisfà massa. Aquesta vegada les tres composicions que escoltaríem, estan creades per compositors vius i són 1a audició a l’Auditori.

Ja avanço, que el concert ens va agradar molt, moltíssim; ens va sorprendre per la seva musicalitat i senzillesa, i va anar en una mena crescendo, amb una excel·lentíssima interpretació de la solista Karen Gomyo al violí, fins a la darrera peça que ens va fascinar, una composició en la que el vent (metall i fusta) està absent i es basa sobretot en la corda i el suport d’una percussió força espectacular.

Per altra banda cal destacar una direcció musicalmolt acurada de Steven Schick, que va saber portar a l’OBC de manera magnífica perquè els assistents gaudíssim de valent, d’una música per molts gairebé desconeguda.

El programa va estar el següent:

1 – JOHN ADAMS Worcester, Massachussetts 1947 (🐌🐌🐌+🐚)

Common Tones in a simple time (1979) 1a audició

2 – PHILIP GLASS Baltimore 1937 (🐌🐌🐌🐌)

Concert per a violí i orquestra núm. 1 (1987) 1a audició

solista al violí: Karen Gomyo

3 – ARVO PÄRT Paide, Estònia 1935 (🐌🐌🐌🐌+🐚)

Simfonia núm. 4 “Los Angeles”, per a orquestra de corda, arpa i percussió (2008) 1a audició

El segle XX en l’aspecte musical, ens va fer un regal: fins a aquell moment havíem enllestit la classificació del món sonor en grans blocs contenidors anomenats Barroc, Classicisme i Romanticisme.  Però va arribar el segle XX, i els blocs contenidors es van multiplicar. Vam començar amb la música nacionalista i impressionista, atonalisme, dodecatonisme, primitivisme, avantguarda, microtonalisme, música concreta, electroacústica, aleatòria, experimental, minimalisme…

Alguns dels “ismes” que hem esmentat abans han tingut molt poca acceptació per part del públic, han acabat diluïts en una mena de delta. El minimalisme, però, ha gaudit d’una sort ben diferent: és, sens dubte, el corrent de la música moderna més estimat pel públic.

El minimalisme és la recerca d’allò essencial, la passió pel mínim necessari, l’esforç per desprendre’s de tot allò superflu. En música, el minimalisme construeix el discurs a partir de motius o frases molt breus, sovint amb una pulsació constant i petits canvis, sense girs sobtats ni sorpreses. A més de la melodia, l’harmonia i el ritme, en la música minimalista adquireixen molta importància el timbre i la textura.

Però crec que sobren les paraules i millor poder escoltar el concert tal com va sonar el passat diumenge. Per poder fer-ho, només heu de clicar AQUÍ

cargol minimalista