INVISIBLE, el Musical –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ens agraden els Musicals i aquest d’ençà que vaig assistir a la roda de premsa ja fa unes 5 setmanes, em feia una especial il·lusió veure’n els resultats, perquè llavors ja vaig intuir que es tractava d’un Musical totalment diferent al que havíem vist fins ara.
Dissabte passat ens vàrem apropar a la primera sessió al Teatre de l’Eixample, i un altra vegada amb una certa por, perquè aquell matí havíem llegit una crítica destructiva que literalment se la carregava, sense gaires miraments.
A vegades crec que els que escrivim les nostres opinions sobre el que veiem al Teatre, no som massa conscients del mal que li podem arribar fer a un equip de persones que han estat treballant en un projecte artístic i han posat tota la seva il·lusió, el seu treball i els seus diners en aquest projecte. Una crítica d’aquest calibre pot acabar fent que una proposta escènica fracassi, malgrat que aquesta tingui, com és el cas, una qualitat més que acceptable.
És normal que no sempre la nostra opinió sigui favorable, i pot ser a causa de molts motius, en els que s’inclou la percepció de la persona o l’estat d’ànim en el moment d’anar al Teatre. Però crec que hem de mesurar almenys les maneres de fer-ho i donar uns mínims arguments, en el cas que una proposta no ens acabi de convèncer.
Per sort, novament ens va passar el mateix que altres vegades en llegir prèviament una crítica molt negativa, perquè a nosaltres l’espectacle INVISIBLE, El Musical, ens va agradar força, especialment per la gran qualitat de la seva música, de les seves cançons i també per l’entrega i excel·lents interpretacions d’aquesta proposta escènica.
Potser una de les causes d’algunes de les crítiques que ha rebut INVISIBLE, és que aquestes persones esperaven quelcom similar a l’últim Musical que es va poder veure en aquest Teatre, SUGAR, El Musical, i que a nosaltres ens va fascinar, ….. però que no és comparable en absolut; per començar aquell Musical no era de nova creació, perquè es basava en un èxit de Broadway i en una pel·lícula.
Ara amb INVISIBLE, El Musical, estem parlant d’una proposta valenta de nova creació i fet artesanalment a casa nostre, on la música i les cançons han estat creades de nou per Ernest Fuster. Una proposta de petit o mitjà format, que segons el nostre punt de vista té una gran qualitat en gairebé tots els seus aspectes.
Un espectacle en el que el seu promotor i productor Toni Luque, ha invertit molts calerons (de fet l’herència de la seva mare); Toni és un gran amant dels Musicals i s’ha arriscat perquè ha cregut que pagava la pena crear un de nou, més que fer-ho per tornar a representar aquells que prèviament han tingut èxit internacional.
Ha volgut que la qualitat no estigués reflectida únicament en les cançons i la música, sinó que s’ha invertit en una escenografia que intueixo no és gens barata, també en llogar un teatre amb una capacitat força gran i sobretot en contractar als actors i tècnics, amb sou fixe …. cosa gens habitual avui en dia, on gairebé ningú arrisca d’aquesta manera si no estem parlant de grans empreses o teatres públics o subvencionats.
Un musical amb un toc de ciència-ficció que parla de la fama i les seves conseqüències, de la pèrdua i la necessitat, del dolor i del record per a superar les nostres pors i continuar vivint. Invisible aprofundeix sobre la vulnerabilitat dels protagonistes quan aquests decideixen esborrar els seus records per començar de zero.
Els tres protagonistes d’INVISIBLE són: l’Alex (Lucía Torres), una estrella de la música farta de la seva exposició i el Noah (Adrián Rodríguez), un jove milionari amb una experiència traumàtica, decideixen entrar a la corporació WhiteInk per a sotmetre’s a un procés d’esborrament de memòria, per tal d’aconseguir oblidar la seva vida anterior i començar de nou. Sasha (Paula Berenguer), la doctora idealista de WhiteInk, serà la guia dels protagonistes al procés de ‘desintoxicació’ dels seus records més dolorosos i traumàtics.
Ens va sorprendre i molt, la qualitat de les veus dels tres actors/cantants i molt especialment la de Lucia Torres que a parer nostre és magnífica. Malgrat que la música està enregistrada per motius de pressupost, s’ha gravat en directe pel mateix equip artístic de la proposta …. i les veus que escoltem són en rigorós directe, cosa que és d’agrair i que no totes les produccions poden dir, inclús algunes d’elevadíssim pressupost.
També s’ha de dir que l’argument a vegades l’hem trobat una mica repetitiu i potser caldria donar-li un parell de voltes per millorar-ho; malgrat tot, creiem que es força original i molt més humà del que ens esperàvem, ja que traspassa l’àmbit de l’empresa fictícia Whitelnk i apareixen sentiments com la culpa per uns tràgics fets que no explicarem … o l’amor inesperat.
Una bona Direcció d’Alícia Serrat, així com un magnífic tractament de llums i un so força acceptable, acaba d’arrodonir una excel·lent posada en escena.
Creiem sincerament que és una bona proposta, molt digna i realitzada al 100% a casa nostre, a la que s’ha de donar suport, malgrat que pel que veiem la visió que alguns crítics tenen dels Musicals, no s’aparten massa de les lluentors de sempre i dels arguments que no fan massa pensar i que pretenen simplement ser un divertiment de fàcil digestió.
Dramatúrgia: Sílvia Navarro
Composició i Direcció musical: Ernest Fuster
Direcció: Alícia Serrat
Interpretació: Lucía Torres – Paula Berenguer – Adrián Rofríguez
Disseny escenografia: Carles Pujol – Construcció escenografia: Teatre-Auditori Sant Cugat – So: Carles Aulí – Il·luminació: Roc Layn
Producció: Toni Luque (TL Producciones Teatrales)
Duració: 80 minuts – Idioma: castellà
No podria estar més d’acord en la valoració de la proposta!
Discrepo una mica, de bon rollo, però, en l’aspecte sobre les crítiques negatives. Sé que és una batalla perduda meva contra el món dels espectadors i alguns crítics, però haver de valorar l’esforç dels que hi han treballat i ser un xic benèvols no m’acaba de convèncer. A altres professions no ho fem (diem que un restaurant és per no anar-hi, un llibre el deixem a mitges, canviem de canal a la tele, opinem a les xarxes que un hotel no està a l’alçada…) i ho patim (ens suspenen per molt que haguem estudfiat si no hem après el que pregunten) i segur que al darrere, també hi ha gent que hi ha treballat, o no, com al teatre. No totes les produccions que arriben a un escenari tenen qualitat però sí a totes es demana un preu. Jo crec, sense ànims de polemitzar, que amb la mateixa passió que parlem del que ens emociona, atrapa, fascina…hem de poder parlar del que ens decep, no està al’alçada… Quan saps que algunes obres s’estrenen sabent per part dle sinteressats que són una “bírria”, que no s’han treballat prou, que el càsting és un error, i mil coses més normalment no ens assabentem, se’ns falta al respecte com a epsectadors i no es valora l’esforç econòmic de pagar una entrada. Crec que no dir la nostra veritat (subjectiva, cert, però en aquest món no hi ha objectivitat quan parlem d’emocions), que això no rutlla,sembla amateur en el pitjor sentit de la paraula, les interpretacions són dolentes, falta ritme, no s’entén l’obra….. és fer un flac favor als involucrats (creuen que ens ho empassem tot o no veuen les errades que han comès) ni a altres espectadors.
Dit això, i com us he dit en persona, una de les coses que més valoro en vosaltres és que quan una obra no us fa el pes ho dieu. Sí, potser altres són més “durs” i no sempre cal, cert.
Estic absolutament d’acord en que has d’opinar també quan una proposta no t’agrada pel motiu que sigui i com tu saps perfectament tant l’Imma com jo, ho fem.
Dit això, també crec que algunes valoracions són una mica irresponsables i no tenen en compte el poder econòmic del teatre del que s’està parlant; les valoracions crec que també s’han de mesurar en funció d’aquest paràmetre. Jo almenys ho intento fer així, malgrat que estic segur que també l’hi cagat més d’un cop.
També és diferent quan es tracta d’una opinió d’un espectador o bé d’una crítica d’un professional; el que ha provocat el meu escrit ha estat un d’aquests últims.
Conec algun cas de persones que han publicat una crítica i no han vist l’espectacle o que s’han passat la major part de la representació dormint…. i a sobre s’atreveixen a dir que no li ha agradat la representació…. i ho diuen per escrit.
Crec que TOT no val, perquè en comptes de donar suport al Teatre, amb aquestes actituds aconseguiran el contrari.