L’ÀNEC SALVATGE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Cada vegada estic més convençut que s’ha d’esperar uns dies després de l’estrena per gaudir més d’una nova proposta escènica, malgrat que en el nostre cas poques vegades complim amb aquesta reflexió que acabo de fer; i és que els molt teatraires com nosaltres, sovint caiem en la temptació de veure-la el més aviat possible i encara més quan sabem que haurem d’escriure la nostra opinió en el blog.

Malgrat que en acudir la roda de premsa de l’espectacle, havíem notat bones sensacions, a causa de que havíem llegit prèviament algunes opinions no massa favorables escrites al llarg d’aquests dies en espais similars al nostre, vàrem assistir ahir al Teatre Lliure amb certa recança, ja que havíem llegit que el text no era prou bo…. i força allunyat de la realitat actual; una de les raons de més pes que adduïen, era que el seu desenllaç és massa previsible des de la primera mitja hora de la representació; altres també opinaven que s’hauria d’haver retallat força el text perquè la durada estigues més en connexió amb el públic actual, al que li agrada la immediatesa en la majoria dels actes de la seva vida.

La sorpresa per tant, ha estat majúscula, perquè ens hem trobat amb un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

Els que també som “malalts” pels viatges, sabem el que ens trobarem al final del camí i malgrat això segurament gaudim més dels preparatius i del mateix camí que hem de fer per arribar-hi, que del destí final.

És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d’aquest gran escriptor.

Un ànec ferit conviu amb altres animals al soterrani d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”

Guiat per una fervent dèria en vers a un idealisme teòricament pur, el personatge de Gregor, interpretat per Pablo Derqui, fa tots els esforços possibles per alliberar a Hialmar (Ivan Benet), de la “mentida” que envolta la seva vida, malgrat que ell en la seva desconeixença és absolutament feliç; aquesta intromissió en els assumptes d’una família estranya, acabarà produint resultats desastrosos

Per l’idealista Gregor aquesta aparent felicitat, que està sustentada en una gran mentida, li sembla intolerable. El remei segons ell, és fer front als fets, per aconseguir que els membres de la família parlin francament, per deixar entrar la llum. La revelació d’aquesta veritat esquinçarà el fonament de la família Ekdal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els espectadors han d’escollir entre dues formes d’afrontar la vida ….. entre dos pensaments totalment oposats. La veritat és sempre millor que la mentida ??? Ibsen ho posa en dubte en aquesta obra.

És lícit “obligar” a algú a saber la veritat o és millor aplicar la medecina de la “mentida vital” ?…. tal com diu el personatge del metge Relling (Jordi Bosch).

És lícit irrompre en la vida d’una família que viu feliç i desequilibrar-la en nom de la sinceritat?

La posada en escena que s’ha aconseguit en aquesta proposta és realment extraordinària; s’ha substituït l’espai de les “golfes” del text original per un soterrani, que mai veurem, però que protagonitza en forces ocasions l’acció de la trama, simplement amb converses que no veiem, sons i una acurada il·luminació que surt del terre de l’espai escènic.

L’escenografia partida en dues seccions, la més propera que simula en un primer moment, el jardí del vell Werle (Andreu Benito) o després ja transformada en la sala principal de l’habitatge de la família Ekdal. La segona secció més allunyada de l’espectador amb una gran profunditat, veurem accions també importants dels personatges, mentre que un piano presideix aquest espai, on el músic Carles Pedragosa, interpreta durant gairebé tota la representació tant peces musicals com efectes sonors tal com si estiguéssim veient una pel·lícula al cinema.

A la direcció de Julio Manrique no se li pot trobar cap errada en aquesta proposta, més aviat al contrari perquè amb l’ajuda de Marc Artigau ha aixecat una representació realment magnífica, que recordarem per molt de temps.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pel que fa a les interpretacions, ens han agradat en general molt, destacant les dels papers principals… Pablo Derqui, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, …. amb un esforç suplementari d’aquesta última que s’ha de valorar com cal, en continuar representant el seu paper, malgrat un accident durant una de les funcions que l’ha inutilitzat el braç esquerre.

També molt bé Lluís Marco en el paper d’un avi entranyable i molt especialment la d’Elena Tarrats que interpreta la nena de la família i que ens ha deixat bocabadats.

En l’altre extrem no ens ha acabat de convèncer l’actuació de l’actor Andreu Benito, tal com ens va passar recentment en la seva actuació a “En la solitud dels camps de cotò” on ja vàrem comentar que a vegades ens dóna la sensació que recita i declama amb una mena de cantarella, molt allunyat de les interpretacions naturals a les quals estem acostumats en el teatre a Catalunya.

Felicitats a tot l’equip per haver-nos regalat aquesta extraordinària proposta escènica, que almenys a nosaltres ens fa sentir orgullosos del Teatre que es fa a casa nostre i que no té res a envejar a altres propostes internacionals.

Quasi 3 hores de bon teatre que en acabar, nosaltres hauríem desitjat que encara no hagués arribat a la seva fi. Una vetllada realment magnífica que ens costarà d’oblidar.

Text de Henrik Ibsen
adaptació: Marc Artigau, Cristina Genebat, Julio Manrique 
direcció:  Julio Manrique