WASTED –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

El 12 de setembre del 2015, l’Imma i jo vàrem poder veure aquesta proposta escènica dins del Festival de Teatre de Tàrrega i malauradament més que gaudir-la, la vàrem patir per una sèrie de circumstàncies, segurament aliena a la direcció i la companyia Íntims Produccions, que no tenien pas a veure amb el text o les interpretacions dels actors.

En aquella crònica acabàvem dient: Ens agradaria tornar a veure la representació amb unes millors condicions, sense d’haver d’apartar constantment els peus per deixar passar als actors, no haver de girar-me constantment 180 graus per veure les actuacions i sobretot no tenir un focus directament dirigit a la cara.

Doncs bé, per sort ahir, almenys jo (l’Imma estava a la feina), vaig poder treure’m aquella petita espina clavada des de llavors, en assistir a una representació matinal d’aquesta proposta escènica a la Sala Beckett, juntament amb un grup nombrós d’estudiants d’Instituts.

WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit.

Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic.

L’Edu, la Carlota i en Dani han quedat a l’arbre d’en Toni. Avui fa deu anys que va morir. Deu anys sense el seu millor amic. Deu anys sense la quarta peça del trencaclosques que els unia. I entre birres, tabac i porros sorgeixen els records: com era en Toni? Què volia ser? Què volia fer? Ja gairebé ni se’n recorden. El temps esborra moltes coses.

I ells? Què volien fer ells quan tenien quinze anys? Què volien ser? Odien la merda en què s’han convertit, el puto curro, el puto pis, el puto cotxe-gos-piscina. I arribar a casa esgotat i sense putes ganes de fer res. Veure’s poc amb els col·legues. Poquíssim. I enyorar molt tot allò que eren abans. Moltíssim.

Aquesta vegada m’ha agradat molt la posada en escena i les interpretacions… i encara més veient la reacció dels estudiants que em rodejaven, perquè es notava clarament que el missatge els arribava directament, perquè els actors parlaven el seu mateix llenguatge.

Malgrat tot, em vaig continuar veient molt allunyat de l’ambient en què viuen els protagonistes del text, potser la causa és que als meus 64 anys, vaig viure en un altra època molt diferent; ….. i si, evidentment jo també he estat jove i també he tingut una bona colla d’amics, d’aquells en el que l’amistat semblava que duraria tota la vida i he patit/gaudit d’alguns “amors” en la meva adolescència que no em deixaven ni dormir.

Pel fet de cursar alguns estudis lligats al món de l’art, en l’ambient que m’envoltava era molt normal fumar porros i col·locar-se sovint; però per sort vaig evitar entrar en aquest món de borratxeres i drogues, i per tant no he viscut directament aquest ambient, perquè ja als 15 anys treballava pel matí i estudiava a la tarda i per tant tenia altres problemes.

El que si em va arribar del text, és la sensació que tens quan t’adones que has deixat enrere l’adolescència i de sobte et veus “gran”… i penses que la vida no és tan fàcil com creies i que segurament no aconseguiràs complir tots els teus somnis.

Però de ben segur el text no és el que més m’ha convençut de la proposta, perquè malgrat que parla dels lligams entre amics “inseparables”, en realitat és una altra història d’amor, que s’acabarà consumint com és lògic a la vida de gairebé tots els éssers humans.

Em va interessar molt més segurament, la direcció de Ivàn Morales, que aconsegueix trencar la quarta paret des del minut zero, i els espectadors viuen de molt a prop la història i es veuen absorbits literalment dins de l’acció. També crec que és molt valorable l’espai sonor amb una molt bona banda sonora i un excel·lent tractament de llums.

Per altra banda, la implicació i les interpretacions d’Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó, crec que són immillorables.

M’ha acabat interessant la proposta, almenys molt més que l’anterior vegada, principalment per aquesta nova manera tan directe de fer teatre i sobretot per veure en el rostre dels espectadors adolescents, que el Teatre també és una cosa que els podia interessar.

Autoria: Kate Tempest – Traducció: Martí Sales
Adaptació: Iván Morales i Íntims Produccions
Direcció: Iván Morales

Repartiment: Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó

Moviment: Pablo Molinero i David Climent (Los Corderos)
Assessorament vocal: Pau Llonch / Espai escènic: Marc Salicrú/ Espai Sonor: Ilia Mayer / Il·luminació: Miki Arbizu / Ajudant de direcció: Rafa Rodríguez / Fotografia i vídeo: Moledro House / Disseny Gràfic: Iolanda Monsó / Comunicació: Isaac Baró / Producció executiva: Marc Cartanyà

Una producció d’Íntims Produccions amb coproducció de FiraTàrrega, Diputació de Lleida i Generalitat de Catalunya (OSIC)

Idioma: català

Durada: 70 minuts