– Teatre (197) – JANE EYRE: UNA AUTOBIOGRAFIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia

JANE EYRE: UNA AUTOBIOGRAFIA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

….. sortim del cinema amb molt bon de gust de boca i en pocs minuts estem asseguts al bar del Teatre Lliure de Gràcia, per poder assistir a una de les primeres representacions de JANE EYRE. Mentre prenem un tallat, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica).

Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions.

Totes les localitats exhaurides abans de la seva estrena, unes grans expectatives generades per la roda de premsa i les opinions dels que l’han vist i l’han deixat al nostre espai de Facebook…. i … No hem quedat decebuts, al contrari.

En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari ens aclapara, tot blanc i amb uns grans miralls que a les dues bandes donen sensació d’infinit. A una banda, un piano també blanc i la Clara Peya tocant. Al seu costat amb el violoncel Alba Haro. Al davant 4 portes blanques.

JANE EYRE ha estat programada per commemorar el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë, sota l’adaptació d’Anna Maria Ricart i direcció de Carme Portaceli.

La novel·la escrita el 1847, es va titular en principi Jane Eyre: una autobiografia i es va publicar sota el pseudònim de Currer Bell. Va tenir un èxit immediat, tant per als lectors com per a la crítica.

La novel·la conte nombroses referències autobiogràfiques si ho contrastem amb la vida de l’autora que també va passar per un internat on van morir les seves germanes, i que va acabar sent institutriu enamorant-se d’un professor.

L’adaptació l’ha situat en una espècie de limbe sense al·lusions temporals concretes i respectant una de les essències de la novel·la: el monòleg interior de la protagonista que va explicant les seves idees respecte a l’amor, la hipocresia religiosa, les classes socials o les diferències entre home i dona.

Segons la directora de la proposta, Carme Portaceli, Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior. Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Jane Eyre ens narra la història de maduració d’una persona i se centra en les emocions i experiències que l’acompanyen fins a l’edat adulta. Cinc etapes diferents del desenvolupament cada una lligada a un espai: la infància a Gateshead, la formació a l’escola Lowood, la feina com a institutriu a Thornfield, la vida amb la família Rivers a Morton i la trobada i casament amb Rochester a Ferndean.

Des del seu naixement Jane Eyre té un gran instint de superació enfrontant-se a la injustícia i a la humiliació: “Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó, tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Ariadna Gil ens ha interpretat una magnífica Jane Eyre amb la dosi justa de delicadesa i fortalesa que la fan atractiva malgrat la seva “volguda lletjor”. Abel Folch és també un atractiu senyor de Rochester que amaga un passat que el tortura i el lastra. La resta del repartiment, que han d’interpretar 3 o 4 papers cadascú, han estat també excel·lents.

Una posada en escena bastant senzilla, sense vestits o decorats d’època, tan sols unes precioses imatges filmades en Yorkshire són projectades sobre la paret de l’escenari. Imatges que han estat tractades per transformar-les gairebé en pintures impressionistes, art que està molt lligat també a l’autora.

I matrícula d’honor per a la música de l’espectacle que acompanya en directe tota la representació amb un preciosisme i una excel·lència absoluta.