– Teatre (187) – REALPOLITIK (🐌🐌) – La Seca

REALPOLITIK –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Després d’estrenar a Temporada Alta i fer gira, Teatre de l’Enjòlit porta aquesta producció a La Seca-Espai Brossa on s’estaran fins al dia 5 de març.

Els autors d’aquesta proposta, Elies Barberà i Carles Fernández Giua, han pres una pregunta com a punt de partida: És legítim l’ús de certa dosi de violència per preservar la democràcia real? “Aquesta vegada parlem de l’escarni. Què passaria si anéssim una mica més enllà i, en comptes d’escridassar els arribéssim a tocar? Hem meditat sobre això i hem fet un text que planteja què passaria si la proposta funcionés“. En Carles és, a més, el director i l’Elies també intervé com a actor.

Teatre de l’Enjòlit és una companyia d’actors que va néixer l’any 2007 a Barcelona com a grup de treball i experimentació a l’Institut del Teatre. El seu compromís els ha dut a crear fórmules noves de teatre per apropar el text i el missatge a l’espectador. L’any 2015 van rebre el premi de la crítica Serra d’Or per l’aposta en muntatges polítics de forta càrrega social. Crec que nosaltres, els voltaires, no havíem vist cap proposta d’aquesta companyia.

REALPOLITIK, una tragicomèdia que s’inscriu en l’anomenat teatre d’agitació, un teatre que utilitza el riure com a arma, una farsa. Parteix d’una bufetada. Sis personatges que s’uneixen a causa d’un fet poc menys que anecdòtic, però que els canviarà la vida: durant la visita a un mercat d’un candidat polític, aquest rep una bufetada involuntària d’una desconeguda. Quatre persones en són testimonis muts del fet. Sense planificació prèvia s’agrupen en un banc al carrer i comencen a trobar-se en un bar esperant una resposta política o judicial que no arriba.

Aquesta falta de resposta i el fet que el polític s’acabi retirant just quan ha estat escollit com a president, els fa creure que tenen poder per canviar les coses i decideixen seguir actuant i planificant les seves properes accions en la mateixa línia. La bufetada es converteix en la solució, en el gest “necessari” per defensar la democràcia i els drets de la gent.

En un primer moment observem com s’estructura aquest grup i com es defineixen els rols, el líder i la ma executora. Apareixen els conflictes de poder entre ells mateixos perquè cadascú d’ells té un concepte diferent de la violència.

Una proposta que creiem està enfocada a la generació que ja ha nascut en la democràcia a la que plantegen molts interrogants des de l’escenari “Què s’espera de la nostra generació, és a dir, els qui vàrem néixer als primers temps de la Democràcia o a les acaballes de la dictadura? Quin és l’espai de lluita que hem fet nostre? Quines són les nostres aspiracions? Què podem aportar? Sobre quines bases hem construït la nostra perspectiva del món? Com podem limitar el poder de forma real i creïble?”

La volguda inversemblança d’algunes escenes s’accentua cap al final de la peça, en el judici a què són sotmesos, que provoca en ells l’autodefensa quan el poder els aïlla, però que finalment acaba enfortint al grup que se sent legitimat pel suport popular i que defensen la seva actuació com l’única forma de canviar una realitat que no es justa.

Les interpretacions dels sis actors Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel ens han agradat força. Ha estat un treball coral bastant impecable i la veritat és que els hem vist entregats i amb ganes d’integrar al públic, de provocar una resposta, de fer-lo pensar, reflexionar sobre la violència i els mecanismes al nostre abast per defensar els nostres drets i lluitar contra les corrupteles dels que ostenten el poder.

Una proposta que podria haver arribat més enllà, ja que la idea és bona, concebuda com un revulsiu a la passivitat generalitzada, i la posada en escena és també punyent ajudada dels audiovisuals que reforcen encara mes el discurs. Però creiem que al text li manca una mica més de profunditat.

Malgrat aquesta bona idea inicial, no ens ha agradat massa com ha estat desenvolupada i segurament per aquesta causa, no hem connectat gairebé en cap moment. Creiem en el teatre de l’absurd i en la comèdia, però en aquest cas l’humor que s’ha utilitzat no ens ha arribat i poques vegades ha aconseguit més que algun lleu somriure.