LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Tornem novament a publicar un apunt que és una barreja de crònica de la Roda de premsa i al mateix temps la valoració de l’espectacle, un cop vist en primícia, poques hores abans de la seva estrena.
Dilluns 13 assisteixo a la roda de premsa a El Maldà, en el que ens parlen de 3 propostes:
La reposició de VREMYA MUSEI a partir del 17 de febrer, un espectacle de gest del qual ja us vàrem parlar la temporada passada en aquesta crònica, malgrat que ara amb un petit canvi en les interpretacions i direcció. Toni Guillemat passarà a fer-se càrrec de la direcció i serà substituït per l’actor Adrià Viñas. Estarà programada a les 6 de la tarda fins al 5 de març.- L’espectacle CLOSE TO LIZA, que ara es pot veure els dilluns de febrer, prorroga les seves actuacions i es podrà tornar a veure del 10 al 21 d’abril de dilluns a divendres; d’aquest espectacle us parlarem ben aviat, ja que el podrem veure la setmana vinent.
- Avui dimecres 15 de febrer s’estrenarà l’espectacle LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU i es representarà de dimecres a diumenge fins al 5 de març.
A la roda de premsa, representants de dos d’aquests espectacles, que ens expliquen en què consistiran les seves propostes, malgrat que en aquesta crònica em centraré en la presentació de LA PEGGY PICKIT… perquè a més a més tenim la gran sort que està present el dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, que estarà aquests dies a Barcelona amb motiu d’aquesta estrena i que també aprofitarà per donar un curs a l’obrador de la Sala Beckett i una xerrada amb als alumnes de l’Institut del Teatre.
Un autor que potser des de l’estrena de EL DRAC D’OR al Teatre Akadèmia, ha estat descobert pel públic barceloní, amb unes expectatives molt grans per conèixer la seva obra, malgrat que determinat tipus d’espectadors ha estat molt crític amb la seva manera diferent d’escriure, segurament la consideren massa radical, perquè trenca amb alguns convencionalismes del teatre clàssic, començant per la desaparició de la quarta paret. Les seves obres arriben al públic clarament amb una força dramàtica innovadora; l’autor juga amb la realitat i amb l’imaginari i fa que es complementin perfectament.
Potser en una primera lectura dels seus textos no es desvetlla la profunditat que realment tenen, perquè tenen molts secrets amagats, que van sorprenent als mateixos actors a mesura que comencen a assajar.
L’autor reconeix que no és una peça senzilla, perquè de per si el tema que toca és brutal. En aquesta proposta escrita l’any 2010, es barregen els diàlegs i la narració amb uns tempos molt mesurats, amb naturalitat però també d’una forma potser trencadora. El text va néixer a partir d’una recerca d’una companyia Canadenca, sobre els esdeveniments de l’aparició de la Sida a l’Àfrica. Reconeix que ell mai ha estat a l’Àfrica i per tant ha escrit l’obra des de la perspectiva de les persones que mai han trepitjat el continent africà.
Us deixo l’àudio de la Roda de premsa. Són molt interessants les intervencions de Roland Schimmelpfennig, tant en la presentació de la proposta com després en el torn de preguntes. Us recomano escoltar-les.
Ahir dimarts, un dia abans de la seva estrena, vàrem tenir la sort de poder assistir a una sessió prèvia, per veure l’espectacle. Us deixem la nostra valoració…
Un text de Roland Schimmelpfennig, autor de qui ja havíem vist “EL DRAC D’OR” ara fa tres anys i que a nosaltres ens va agradar molt, però que va generar opinions controvertides.
Creiem que amb aquesta proposta de “LA PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU” passarà exactament el mateix. En la línia d’aquest dramaturg alemany, l’obra està estructurada com un collage amb moments totalment surrealistes. Un autor que no ens deixa actuar només com a espectadors, sinó que ens implica en la seva història, amb els actors que s’adrecen directament a nosaltres des del moment zero de la representació.
Aquesta obra va ser estrenada al Deutsches Theater de Berlín en 2010. Ara arriba a El Maldà en una traducció d’Anna Soler Horta i sota la direcció d’en Moisès Maicas (ambdós van traduir i dirigir el Drac d’Or).
L’obra està situada en una ciutat occidental no identificada que podria ser Barcelona, estem a un saló d’una casa benestant on una parella rep una altra que ha tornat d’una llarga estada fora del país.
Liz (Nuria Cuyas) i Frank (Xavier Frau) viuen còmodament en una casa amb garatge, ell és metge, ella no treballa i se n’ocupa de la filla que tenen en comú, la Kathie de cinc anys.
Carol (Lluna Pindado) i Martin (Oscar Jarque) són parella, són metges i han estat a l’Àfrica durant sis anys dedicats a tasques humanitàries. Ara han hagut de tornar fugint d’un país en guerra. Estan malalts de sida i no tenen ni feina ni casa. Van deixar enrere a l’Annie, una nena malalta que en certa manera havien afillat.
Tots quatre tenen la mateixa edat, 41 anys, i eren amics de la facultat. Però ara les relacions han canviat, el temps i la distancia han obert entre ells un abisme difícil de saltar. La incomprensió dels uns vers als altres queda patent des de bon començament. I tampoc és millor la relació entre els membres de cada una de les parelles.
Frustracions, somnis no complerts, realitats no desitjades, acusacions, falses alegries, infidelitats, enveges, angoixes, pors, … tot va desfilant davant nostra amb una gran cruesa.
La nit de retrobament s’ha convertit en un malson, en un fracàs.
L’autor, a l’obra volia mostrar les cares de les dues realitats a través de les dues nenes, l’Annie vivint en un poble africà i la Kathie vivint en una ciutat occidental. Veiem les nenes però només des dels ulls dels adults que les coneixen i a escena estan representades per dues nines, la Peggy Pickit la nina de plàstic del món occidental que és un regal per a la nena africana, en tant que Avanni és la nina de fusta africana regal per a la nena occidental.
El destí incert de l’Annie, malalta de sida i que necessita medicació per sobreviure, posa de manifest el sentiment de culpabilitat de la societat occidental que es veu/creu incapaç de fer res per canviar una realitat crua i complicada. La malaltia de la SIDA, com un mal que tenim encotillat dins les fronteres del continent africà, però que pot entrar dins la nostra societat benestant.
Una follia embriagadora, a l’aguait, segresta els personatges i els aïlla. Isolats, s’obsedeixen en la seva visió occidental del món. La Peggy Pickit veu la cara de Déu és una reflexió lúdica, irònica i càustica sobre l’enveja i el sentiment de culpabilitat del món occidental.
L’autor utilitza la repetició d’escenes, fet gens habitual en el teatre, repeticions que es poden comparar a les imatges dels gols en un partit de futbol que veiem repetidament; això ho fa perquè l’espectador vagi analitzant l’escena en cada reiteració, cada vegada amb més profunditat i la pugui reconstruir des de diferents punts de vista i per si mateix, en la seva ment el que està passant davant seu. Aquí no es tracta de cap gol, però si d’una bufetada a la cara.
Una posada en escena sorprenent, de la que no volem desvelar res més; ens ha agradat i dóna força a un text que s’ha de pair i que convida a la xerrada posterior.
Una reflexió sobre el sentiment de culpabilitat de la societat del benestar.
Una reflexió sobre el pas del temps i la distancia en les relacions. Res serà mai com era. Res és com hauríem volgut que fos.
Les interpretacions ens han agradat força, tenint en compte els diferents rols de cada un dels personatges.
Una proposta que creiem s’ha de veure.
Autor: Roland Schimmelpfennig
Traducció: Anna Soler Horta
Direcció: Moisès Maicas
Intèrprets: Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque, Lluna Pindado
Composició musical: Ivan Prades i Sheila Garcia \ Direcció musical: Sheila Garcia \ Gest i moviment: Maria Garriga \ Vestuari: Núria Llunell \ Escultura: Pep Borràs \ Nina: Xevi Bonany \ Direcció tècnica, escenografia i il•luminació: Daniel Gener \ Adjunt a la direcció i assistent de producció: Albert Massanas
Producció executiva: The Three Keatons
Idioma: català
Durada: 90 minuts
