– Dansa (181) – MOEDER – Peeping Tom (🐌🐌🐌🐌🐌) – Mercat de les Flors – Sala MAC i (rp64)

MOEDER – Peeping Tom –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una de les raons per les quals ens vàrem abonar al Mercat de les Flors ja fa uns anys, és precisament per poder descobrir o seguir com en aquest cas, els grans espectacles internacionals que es poden veure al nostre país. D’ençà que vàrem descobrir els treballs de Peeping Tom, els hem anat seguint, perquè ens meravella aquesta barreja de dansa-teatre que impregnen a totes les seves produccions.

L’any 2012 ens va fascinar el seu espectacle “32 RUE VANDENBRANDEN“, el 2014 “VADER (Pare)“, al 2015 “À LOUER” … i ara aquest “MOEDER (Mare)” que ens ha tornat a confirmar que és una de les companyies de dansa que ens agraden més del panorama internacional.

Aquest passat dimecres 8 de febrer vaig ser convocat a la Roda de premsa de la presentació d’aquest darrer espectacle i no m’ho vaig pensar dues vegades, perquè a més a més era la primera que presentava la nova directora del Mercat, Àngels Margarit i l’última de Francesc Casadesús com a darrer director del Mercat i nou responsable del Festival Grec.

Gabriela Carrizo, directora de MOEDER, i Franck Chartier, ajudant dramatúrgic i artístic, intercanvien els papers respecte a la seva participació a VADER. Molts dels principals col·laboradors de la companyia durant els darrers anys (alguns d’ells cares conegudes que ja apareixien a Vader) participen a Moeder de diferents maneres.

L’escenari, com en totes les produccions de Peeping Tom, té un paper actiu en l’espectacle i no es limita a ser l’espai on es desenvolupa l’acció. Els sons tenen una presència àmplia i rellevant, i busquen suggerir un instint primari, que ens resulti aliè però alhora ens toqui molt endins. En molts casos, els sons no estan enregistrats sinó que es produeixen en directe sobre l’escenari, ja sigui per reconstruir escenes on la memòria flaqueja, per capgirar el sentit o empènyer-lo al caire de la inintel·ligibilitat, o bé per evocar veus absents.

Potser el millor d’aquesta roda de premsa va ser les presentacions dels directors entrant i sortint, perquè sincerament les explicacions de la directora de MOEDER, Gabriela Carrizo van ser poc aclaridores del que veuríem durant els pròxims dies. No tothom té el do de la paraula i aquest és un cas claríssim de què la genialitat com a coreògrafa, no té res a veure amb la pedagogia que podria haver exercit a través de les seves paraules.

Us deixo l’àudio de la presentació, per si teniu interès a saber el que va intentar transmetre’ns i que almenys a mi, no em va fer saber arribar.

Divendres, un parell de dies després d’aquesta presentació, anem de nou al Mercat amb les expectatives ben altes i mooooltes ganes de veure aquesta nova proposta de Peeping Tom, que és el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare) en 2014, i que finalitzarà amb Kinderen (Fills) en 2018.

Gabriela Carrizo (Argentina) i Franck Chartier (França) van fundar Peeping Tom l’any 2000. El segell de la companyia és una estètica hiperrealista ancorada en un escenari concret.

La figura de la mare és, per a Franck Chartier i Gabriela Carrizo, l’única persona amb qui hem estat realment units. Per això s’estableix un lligam tan fort fins i tot en la seva absència.

La mort de la mare de la creadora Gabriela Carrizo va ser el detonant de la reflexió i el plantejament de Moeder, al voltant de la figura de la mare, a la que mira i ens atansa des de diferents perspectives. Després de crear a l’uníson mitja dotzena d’obres trasbalsadores, en la seva trilogia han decidit repartir-se les tasques. Ell va dirigir Vader; ella Moeder. Kinderen, la tercera part, vindrà de la filla d’ambdós.

Una investigació sobre la figura materna, sobre els vincles biològics o merament emocionals que conformen les relacions familiars. Una obra sobre la memòria per explorar moments relacionats amb aquesta figura, l’embaràs, el part, la infantesa, la separació, la mort … Peeping Tom aborda aquesta idea amb la mateixa mirada alhora sensible i sarcàstica amb la que ens té acostumats.

This slideshow requires JavaScript.

La mare representa una estranya barreja entre absència i presencia des del mateix moment del part. Ser mare és donar vida i es renuncia. “Des que ens arrenquen del seu interior que l’estem reclamant, com si se’ns privés d’alguna cosa” la trobem a faltar sempre, i de fet, encara que sigui morta, continua existint en nosaltres.

“El seu rol és tan ampli que permet la duplicació -personificada en diverses ballarines alhora- així com la invisibilitat”

La construcció escenogràfica és de vital importància per la manera que té de treballar aquesta companyia, on el temps i l’espai físic interactuen amb el so i donen un sentit diferent dels detalls que habiten aquest espai. Ho han concebut com un museu, però un museu de la memòria on el pare va rescatant de les golfes els records que empolsegats esperen el seu moment, ell bufa, treu la pols i els mostra.

Podem llegir en el programa de mà:

Moeder és divertida i inquietant alhora. Pertorbadora però estranyament familiar: hi reconeixem la fascinació que ens produeix la sensació que el món ens sobrepassa, la mateixa mirada amb què observem, divertits, els nostres intents titubejants de fer encaixar aquest món en les nostres concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per construir la figura de la mare i els seus mons interiors en provoquin, alhora, la desconstrucció.

This slideshow requires JavaScript.

La proposta de la companyia es mou entre les contorsions frenètiques i la teatralitat cinematogràfica. En el seu treball s’interrelacionen teatre, música, dansa i espai escènic amb tanta naturalitat que sovint són quadres vivents d’un realisme aclaparador. Un món de malsons, pors i desitjos envolten els personatges que al mateix temps presenten escenes absolutament versemblants de les nostres vides, vides fetes de relacions, d’experiències grupals, que suren per damunt de la nostra individualitat.

El nucli familiar és el primer grup amb el qual ens identifiquem en el mateix moment de néixer. Els vincles biològics ens condicionen però són els emocionals i relacionals els que marcaran les nostres vides. La mare i per extensió el nucli familiar marca límits de protecció, de seguretat, de contenció i al mateix temps condicionen la nostra individualitat i la nostra llibertat. L’equilibri o el desequilibri és el que condiciona la nostra relació amb el món.

Aquest és el principal motiu que ha fet situar l’acció en un museu com a metàfora dels records que vinculen, que lliguen, que condicionen. Una mena de peixera simbolitza l’observació des de dins cap enfora o al inrevés.

Un collage d’escenes i sons reviuen els moments relacionats amb la maternitat, la respiració, el medi aquós del fetus, el batec del cor, els dolors del part … els moviments harmoniosos o violents d’uns ballarins que semblen nascuts sense ossos i uns actors que remarquen amb la seva gestualitat cada una de les situacions.