PARADÍS PINTAT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

La pallassa Pepa Plana va estrenar aquesta obra al Festival Grec d’enguany i ara la tornen a programar a la Sala Muntaner, i aprofita per col·laborar amb l’ONG de Salvament marítim OPEN ARMS que, tal com ens van comentar a la roda de premsa, compta amb dues missions de rescat de persones refugiades, a la Mediterrània central i a Lesbos (Grècia).

Aquesta és la primera col·laboració de Pepa Plana amb el director i dramaturg Ferruccio Cainero, gran coneixedor de la Commedia dell’Arte i del món dels pallassos. Compta també amb la col·laboració de l’estudi d’audiovisuals Nueveojos. Pepa Plana porta, com diu ella, 20 anys de nas, i, la seva ha estat una constant reivindicació com a dona i com a pallassa teatral d’un públic adult.

PARADÍS PINTAT ens ofereix diverses lectures, tenim una realitat que no ens agrada, una rutina de la qual volem sortir, però quan decidim sortir intentant fer realitat un somni és quan ens trobem amb una realitat que tampoc no ens agrada i que volem canviar. Lluitem per canviar-la, confonem els papers, ho intentem, però finalment la realitat és tan dura que decidim tornar al nostre espai de confort, a la nostra realitat coneguda.

Un quadre amb quatre angelets pintats que canten amb els seus ulls mirant al cel, un d’aquests quadres que hem vist de vegades damunt d’un bufet a casa d’uns tiets o uns avis. Però, si observem atentament, veiem que un d’aquests angelets està molt avorrit, vol marxar, vol volar i ser un àngel de la guarda. No està fet per a la vida contemplativa, resar o cantar, vol fer coses, ser útil.

Finalment l’angelet surt del quadre i intenta volar per aconseguir el seu somni de ser un àngel de la guarda. Ella el confon amb un superheroi. Ella vol ser un superheroi, vol salvar a les persones en perill. Però ràpidament veurà que no pot volar, i aleshores s’adona que pot nedar i demana convertir-se en l’àngel de la guarda del mar.

I quan entra al mar és feliç. Aquest és un dels moments més poètics de l’espectacle i la seva interactuació amb els peixos, fins i tot amb un peix pallasso….als  que veiem projectats … un moment realment encisador. De cop els peixos desapareixen i ella no entén el que passa, pensa que juguen a fet i amagar, passa una barca, i de cop se n’adona que les persones que cauen de la barca i van al fons del mar ja no poden ser salvades, ella no pot salvar-les, i ….. són moltes, masses.

Desanimada pel que ha vist i la seva incapacitat de fer res decideix tornar al seu Paradís pintat, al que coneix, a la seva rutina. Malgrat tot, no pot deixar de somiar que algun dia podrà volar.

Evidentment vol fer somriure o inclús fer riure, però al mateix temps pretén remoure les nostres consciències, perquè  prenguem una postura davant d’aquest drama humanitari. Dins d’una història dolça plena de gags divertits ens mostra la cara més tràgica del món on vivim.

Pepa Plana és una pallassa entranyable, amb una mirada que parla i un aspecte somiador. Tota ella és la imatge de la innocència, i ens ofereix un espectacle vist des de la seva mirada poètica. Parla poc i diu paraulotes que fan enfadar Déu. És boníssim el gag on ella mira una revista dels cels i parla dels arcàngels, d’en Miquel que li agrada molt fisicament, Rafael que no, i Gabriel que “té el marró” de comunicar-li a la Verge que espera un fill.

Una obra carregada amb un rerefons molt dur, la crisi de les migracions que veiem cada dia a la televisió sense fer res.  Una obra on també critica la hipocresia d’un Déu que veient les desgracies des del cel prefereix mirar cap a una altra banda.

En paraules de la mateixa Pepa Plana :

Crec que com a societat no hem d’esperar que els nostres representants polítics –que sovint, a més, no ens representen– siguin els que facin alguna cosa, perquè no estan fent res més que el patètic. Així que més enllà de la pallassa, com a persona, em plantejo: bé, sortim del quadre, o què? Fem alguna cosa?

A mi m’agrada el pallasso perquè viu en un drama perpetu, perquè res li surt bé, perquè fracassa i ho torna a intentar.

El nas del pallasso és la màscara més petita del món, la que menys amaga i la que més revela.

Un espectacle tendre i punyent alhora. Amb la seva aura d’innocència, Pepa Plana,  ens fa veure la nostra culpabilitat perquè no som capaços d’actuar.

Idea original i guió: Ferruccio Cainero i Pepa Plana

Direcció: Ferruccio Cainero

Pallassa: Pepa Plana

Veu en off: David Verdaguer

Escenografía: Lali Canosa \ Vestuari: Rosa Solé \ Il.luminació: Yuri Plana \ So: Lluís Cartes \ Video: Estudi Nueveojos \ Fotografía: Roser Arques \ Producció: La Vaca Flaca

Col.labora amb : Proactiva Open Arms. www.proactivaopenarms.org

Idioma: català

Durada: 70 minuts