– Concert de l’OBC (M08) – FESTIVAL MOZART: Simfonia núm 41 (🐌🐌🐌) – L’Auditori

FESTIVAL MOZART: Simfonia núm 41 –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest passat cap de setmana l’OBC ha celebrat com ja és habitual un cop a l’any el FESTIVAL MOZART, amb un programa igual en la primera part i amb una segona interpretant les tres últimes simfonies de Mozart, una diferent cada dia, divendres la núm. 39, dissabte la 40 i diumenge al matí en el nostre torn d’abonament la 41.

El programa evidentment va estar compost únicament per composicions de WOLFGANG AMADEUS MOZART (Salzburg 1756 – Viena 1791):

El rapte del serrall, K.384. Obertura
Concert per a violí i orquestra núm.3 en Sol major, K. 216
Simfonia núm.41 en Do major, K.551 “Jupiter”

Un concert que en general ens va agradar, a nosaltres aquesta vegada no ens va atrapar, potser perquè les músiques de Mozart ja les hem escoltat potser masses vegades i les trobem molt semblants unes a les altres. L’orquestra va estar dirigida pel principal director convidat de la temporada 2015-2016 Jan Villen de Vriend i va sonar força bé, malgrat que estava basada lògicament en instruments de corda, i per tant manquen bona part dels de vent i percussió.

En el concert per a violí, el solista aquesta vegada va ser l’italià Giuliano Carmignola, que va fer bé la seva feina però que no va entusiasmar; segurament és per això que no va arribar a fer cap bis, com acostumen a interpretar sempre els solistes, si aconsegueixen forces aplaudiments del públic de la sala.

L’èxit d’El rapte del serrall va propulsar la carrera de Mozart a Viena, que va culminar els anys 1784-1786. Després, el públic el va anar abandonant, fins que a l’estiu del 1788, sol en un suburbi de la capital, Mozart va escriure, una darrere l’altra, les seves tres últimes simfonies. Durant molt de temps es va imposar la visió romàntica segons la qual no les va escriure per a cap circumstància concreta, sinó com una mena de missatge pòstum a la posteritat.

Avui se sap que hi va haver possibles finalitats, relacionades sobretot amb els viatges a Berlín i Frankfurt del 1789 i el 1790. En tot cas, la qüestió que plantegen d’entrada és si van ser concebudes com a trilogia. Segons la hipòtesi que les entén com una trilogia maçònica, la Simfonia núm. 39 representaria la petició d’admissió en el procés iniciàtic i expressaria l’exultació entusiàstica en emprendre un nou camí espiritual. A la Simfonia núm. 40 s’obriria el pou dels dubtes, angoixes i aprensions inherents al procés d’iniciació, i a la Simfonia núm. 41 s’expandiria el triomf final.