– Teatre (173) – STILL LIFE (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Montjuïc – 04.02.2017

STILL LIFE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Tornem al Teatre Lliure a veure la segona proposta de la companyia italiana RICCI/FORTE, amb la por al cos de tornar a patir novament el problema dels sobretítols. Abans d’entrar a la Sala Fabià Puigserver anem a prendre un tallat i em saluda el director de comunicació David Vericat…. hey Miquel !!!

L’Imma i jo prenem el cafè i sortim al hall, veig al David novament i dubto si comentar-li el problema d’ahir amb el sobretitulat; no és la primera vegada que ho faig pel mateix tema (l’altra vegada per escrit)… i l’únic que he aconseguit són disgustos i mals de cap. Al final burro de mi !!!, ho intento de nou… m’armo de valor i em planto davant d’ell.

Hola David !!!, et volia comentar que ahir el sobretitulat va tornar a fallar, teniu un problema seriós que hauríeu de resoldre com sigui … Ahir estàvem a la fila 10 centre i va ser gairebé impossible llegir el text per la falta de contrast de la pantalla. Entenc que un teatre petit sense pressupost li pugui arribar a passar, però al Teatre Lliure, sincerament, NO.

Per si encara tenia dubtes, no va servir absolutament de res…. Em torna a fer el mateix discurs de sempre, sobre la dificultat de sobretitular correctament el teatre i en aquesta ocasió creu que és a causa de la gran lluminositat de l’espai escènic que malmetia potser la intensitat dels sobretítols, però en cap cas admet que el meu problema sigui generalitzat…. ell, em diu a la fila 7 ho va veure perfectament. Ah!!!, doncs ja ho entenc, si tu ho vas veure bé, el problema no existeix !!!

El Teatre Lliure treballa amb gran professionalitat i això nosaltres ho hem reconegut sempre, però també cometen errors com tots els éssers humans. Potser el problema és que no volen admetre aquests errors i això explicitat precisament pel director de “Comunicació i Públics” comença a ser greu, perquè em fa pensar que aquesta persona no té el carisme ni la paciència suficient per escoltar als espectadors (per molt corcós que considerin que són) … i admetre que a vegades també el Teatre Lliure s’equivoca.

Els espectadors no tenim cap necessitat d’inventar-nos problemes, si aquests realment no existeixen… ni tan sols d’avisar quan els detectem, perquè són ells que haurien d’intentar que no es repetissin els mateixos problemes reiteradament; si avisem, ho fem pel bé del mateix Teatre Lliure.

___________________

Entrem a la Sala i en seure veig que al meu costat està l’Imma Colomer i ens saludem; és una actriu que admirem i que en alguna ocasió personalment ens ha convidat a assistir a algun dels seus espectacles. Comença la representació. Curiosament de seguida ens adonem que el problema dels sobretítols d’ahir ja no existeix i durant tota la representació podem llegir-los fàcilment. Serà que estem asseguts a la fila 7 ???

still-life-teatre-lliure-4

STILL LIFE també la trobem més rodona, perquè a banda de la gran plasticitat té un argument més seriós i colpidor i a més a més, segons la nostra opinió fa arribar el seu missatge als espectadors amb molta més claredat.

La discriminació i l’assetjament psicològic i identitari que determina la repressió de la imaginació i empeny a l’autoanorreament.  Una ‘massacre a cinc veus per una víctima’ per parlar del bullying homòfob i intentar combatre la discriminació identitària. Un “homenatge” per recordar l’adolescent romà, un de tantíssims, que es va suïcidar penjant-se amb el seu mocador rosa. El teatre es converteix així en un instrument per comunicar noves maneres d’observar la realitat en el respecte per les tries i les naturaleses dels individus. Un procés per fer política, que s’ha d’entendre com una responsabilitat que els ciutadans tenen dins la polis. Sense empunyar cap metralladora, sinó assumint un compromís que esdevé un acte de valentia.

El discurs arriba als espectadors, des de l’inici de la representació, perquè els 5 actors trenquen la quarta paret des d’abans de pujar a l’escenari. Continua tenint una gran força les imatges espectaculars i plàstiques de la seva proposta, però aquesta vegada no utilitzen vocabulari barroer, potser perquè de l’anterior espectacle ja han passat 10 anys i s’han adonat que la provocació que intenten donar als seus espectacles no arriba ja als espectadors per aquesta via.

still-life-teatre-lliure-3

Tornen a utilitzar el cós nu, aquesta vegada la d’un sol actor, però per denunciar precisament els atacs de la gent del seu entorn, que representen amb puntades de peu amb les seves botes que prèviament han passat per un espai tintat, per tal que quedin marcades les seves petjades sobre el seu cos nu….. i tot perquè l’han vist fer-se un petó a la boca amb un altre noi…..

Una escenografia sòbria però alhora molt bella, plena d’espelmes vermelles i enceses al fons de l’escenari, que es transforma en alguns moments en una posada en escena espectacular amb un esclat de plomes que surten de coixins lligats al cap de quatre dels actors. En aquest espectacle són potser menys salvatges en els seus diàlegs i en les seves performances i toquen amb més seriositat el tema que estan tractant, potser perquè l’humor en l’homofòbia no té cap raó de ser.

still-life-teatre-lliure

Ens mostren que fer petons no és pas dolent, tot al contrari…. i per això els 5 actors baixen de l’escenari i comencen a fer petons a la boca a un munt d’espectadors…. tinc a les dues Imma’s a banda i banda i a cada una d’elles li donen un petó a la boca… han passat de mi…. ves per on !!! No em puc queixar, perquè després en faran pujar a l’escenari i escriure a una pissarra.

Com veieu ens ho hem passat bé, i això que el tema de l’obra és punyent i evidentment té moments que no són pas tan agradables. En aquesta segona obra sí que hem entrat a fons, i en general ens ha agradat molt més que MACADAMIA NUT BRITTLE. Almenys el missatge ens ha arribat amb molta més clarejat, malgrat que tampoc és teatre de text i busca més l’impacte visual dels espectadors, sense abandonar del tot el seu estil provocador.

still-life-teatre-lliure-voltar-i-voltar-1

creació RICCI/FORTE direcció STEFANO RICCI
intèrprets Anna Gualdo / Fabio Gomiero / Liliana Laera / Giuseppe Sartori / Simon Waldvogel
moviment Marco Angelilli
ajudant de direcció Ramona Genna / cap tècnic Alfredo Sebastiano / distribució Dos Orillas Cultura
producció Ricci/Forte
idioma: italià – duració: 1 hora i 15 minuts

petons-de-cargol

 

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s