MACADAMIA NUT BRITTLE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Setmana intensa amb la Companyia italiana Ricci/Forte, considerada una de les més trencadores i provocadores del seu país; dimecres 1 de febrer assisteixo a la presentació dels espectacles a la Roda de premsa, divendres 3, veiem la proposta més antiga estrenada ja fa més de 10 anys …. MACADAMIA NUT BRITTLE …. i dissabte 4, un altre molt més actual, STILL LIFE.

Les Rodes de premsa en les que es necessita un traductor entremig, són una mica feixugues, però assistir a una presentació a la Sala de Premsa del Teatre Lliure de Montjuïc encara ho és més, especialment per la pèssima acústica d’aquesta….. encara que t’asseguis a les primeres files.

A la taula, el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual que ens presenta al director de la companyia Ricci/Forte, Stefano Ricci…. a l’altre cantó de la taula, la traductora. Estic segur que Stefano intenta explicar-nos el que pretén ser el seu projecte de Teatre contemporani, però segons la meva opinió no se’n surt. Parla, parla i parla, amb frases molt ben construïdes en la seva llengua, l’italià, però que no ens treu de l’entrellat i no acabem d’entendre el que veurem aquests dies.

Stefano ens comenta que per ell és molt engrescador treballar en el Teatre contemporani intentant explicar coses als escenaris, construint per comunicar i poder dialogar amb els espectadors. Des d’un principi afirma que els han volgut catalogar perquè veien que no entraven en el que es coneix com a Teatre “tradicional”.

Afirma que ells veuen d’aquest teatre tradicional, però que el transformen en alguna cosa més innovadora. La companyia de Teatre que ell dirigeix ara ens porta a Barcelona dues obres separades en el temps per gairebé 10 anys.

Els actors, comenta, s’impliquen en 360 graus amb un teatre molt visual, però que al mateix temps està format per interpretació, poesia i performance.

MACADAMIA NUT BRITTLE va néixer a partir de la pèrdua del pare d’un membre de la companyia i ens vol parlar del desamor…. i de la mancança d’aquest ésser estimat. És per això que l’espectacle ens parlarà de la recerca de l’amor a travès del sexe, en aquest món adolescent que tots hem arribat a passar.

En canvi STILL LIFE, vol recuperar la fantasia en l’espai escènic, però tractant un tema molt seriós com és el bullying homòfob, que pot portar a algunes persones a intentar suïcidar-se per l’angoixa que arriben a suportar.

Us deixo l’àudio de la roda de premsa, malgrat que sóc conscient que el so del mateix no és el més idoni, per la falta d’una bona acústica de la sala de premsa del Teatre Lliure.

______________________

MACADAMIA NUT BRITTLE – (🐌🐌+🐚) –  03.02.2017

Malauradament tornem a ensopegar amb el sobretitulat que la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, que els tècnics del teatre encara no té ben resolt i que fa que no es pugui entendre tot el text del que veiem representat a escena. Aquesta vegada hem adquirit butaques centrals a la fila 10, després de la desgraciada experiència de l’octubre passat, quan en aquesta sala es va representar la trilogia de la ORESTEA i ens va ser impossible llegir ni un sol mot.

Ara veiem les lletres però gairebé no les podem llegir, per la falta de contrast que la pantalla del sobretitulat ofereix; malgrat tot entenem el més important perquè es tracta d’un teatre molt visual en el que el text té una importància més aviat relativa; quan arribem a casa llegim a les xarxes que altres persones que han estat el mateix dia a la Fabià Puigserver els ha passat el mateix i alguns situats als extrems no han pogut llegir res.

Però parlem de l’obra i de nostra valoració…

A l’era de les passions precuinades, dels sentiments redoblats de grisalla, ens hem sadollat famèlicament a la taula de Dennis Cooper amb la poesia aspra que omple el seu univers literari. Hem intentat explicar, amb un impudor mozartià, un conte cruel sobre l’adolescència. I gairebé automàticament ha sorgit esbotzar les portes de l’anomenada normalitat sexual tocant el bombo del món foreveryoung i escampant sal per les ferides d’una realitat brutalment viva. L’espera nocturna de quatre devoradors de gelats de Häagen-Dazs (el de macadamia nut brittle del títol) es materialitza en un tamagotxi oníric on es passa comptes a un procés identitari que allibera i alhora ens distancia del planeta que ens llisca sota els peus. En aquesta fluctuació emotiva, sense cinturó de seguretat, baixem en picat cap a un llibertinatge imprevisible. El ball ha començat; les laceracions marquen les figures i transformen el somni romàntic de la família feliç de Mulino Bianco en un malson viscut desperts. Som nosaltres, víctimes, botxins, els protagonistes d’aquesta snuff movie que ens ofereix la vida, buscant desesperadament l’amor en un món impossible: perquè al capdavall la naturalesa, com els homes, també és puta i infidel. Sempre.

Aquest paràgraf és el que intenta explicar el programa de mà.

Nosaltres intentem triar el gra de la palla d’aquesta proposta molt visual, que en el seu temps potser va ser molt arriscada, però que almenys per nosaltres ara no la trobem pas gens radical, si no és que es mostren uns quants culs i cigales…. però això avui en dia de trencador no té res. Ens agraden algunes escenes per la vistositat de la seva posada en escena, però ens sobren totalment acudits i diàlegs que els trobem força barruers, malgrat que els actors estan representant a un grup d’adolescents, i en aquesta edat el sexe es veu d’una altra manera.

Ja quan entrem a la Sala tres actors estan fent gestos com si es tractessin d’hostesses d’un avió i repetitivament ens indiquen el que hauríem de fer per començar aquest “viatge”….. cinturó de seguretat… mascareta d’oxigen, sortides d’emergència…. en apagar les llums s’afegeix una noia i comencen a xerrar entre tots quatre…. mengen gelats i es posen sense mes que a follar sense massa to no so ni preàmbuls…. bé el que hem fet o intentar fer a aquesta edat.

Després apareix un enorme conill i li tallen les potes i li treuen la pell…. una denúncia contra el maltractament dels animals? Potser si… a mi no m’ho ha semblat. En cap cas és una obra que tracti de l’homofòbia, com he llegit en alguna crítica…. crec més aviat tot el contrari, perquè intenta normalitzar l’homosexualitat i en aquest aspecte considera que l’home pot gaudir del sexe amb persones del mateix sexe o del sexe contrari. L’homofòbia la tractarà en la següent obra, STILL LIFE.

El que si hem vist, és una denúncia a la submissió o inclús al maltractament de la dona en l’aspecte sexual, ja que gairebé la compara amb un objecte a utilitzar quan a l’home li plagui. Es parla del sexe sense amor, per pur plaer o per avorriment…. però sobretot ens parla de la infidelitat de l’ésser humà en aquest aspecte, a la recerca exclusiva del plaer.

Visualment ens ha agradat, però no hem entès tots els missatges que ens volien fer arribar i sobretot algunes escenes les hem trobat repetitives i fins i tot avorrides. Les converses entre els adolescents parlant de les xarxes socials, de qui la té més gran, dels “polvos” o “enculades” que cada un pot arribar a fer, de la facilitat de tenir sexe a partir de les aplicacions dels telèfons mòbils, les hem trobat allunyades de tota realitat i fins i tot antiquades i carrinclones.

La veritat és que esperàvem molt més d’aquesta proposta, ja que no podem dir que ens ha acabat d’agradar, malgrat que en algun moment visualment com a mínim és atractiu, com l’escena de les magdalenes.

creació RICCI/FORTE direcció STEFANO RICCI

intèrprets Fabio Gomiero / Anna Gualdo / Piersten Leirom / Giuseppe Sartori

moviment Marco Angelilli

ajudant de direcció Liliana Laera / cap tècnic Alfredo Sebastiano / distribució Dos Orillas Cultura

producció Ricci/Forte

idioma: italià – duració: 1 hora i 30 minuts