– Teatre (170) – MUÑECA DE PORCELANA (🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama i (rp60)

MUÑECA DE PORCELANA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dimarts passat roda de premsa i dimecres ja assistim a la funció prèvia d’aquesta MUÑECA DE PORCELANA, un text escrit per David Mamet, que té com atractiu principal poder tornar a veure als escenaris catalans a José Sacristán.

Primera vegada que pujo a la sala d’assaig del Teatre Poliorama, situada exactament damunt de la platea del mateix Teatre; la sala plena a besar de periodistes i mitjans gràfics a causa de la gran expectativa de veure de nou al “Pepe”. El primer que ens comenta José Sacristán és que la primera vegada que va trepitjar aquest Teatre va ser l’any 1965 …. d’això fa més de 50 anys, i per ell tornar a trepitjar-lo és una gran satisfacció, ara que gairebé ja té 80 anys.

Ens diu que la proposta de Mamet és més que una radiografia del “poder”, perquè creu que es pot considerar gairebé una colonoscòpia del “poder”, ja que investiga fins a les clavegueres d’aquest. Ens comenta que el mateix Mamet li ha confessat que aquesta versió que veurem ara a Barcelona s’aproxima més a la idea que el seu autor tenia a l’hora d’escriure el text, potser més que la que es va estrenar a Broadway i que tenia com a protagonista a Al Pacino.

Ens mostra la polsera de plata que li ha enviat el mateix Mamet, on per un cantó té marcat el nom de Sacristán i per l’altre un dibuix amb els tres semàfors que s’encenen per donar pista lliure al pilot dels avions per aterrar sense problemes. Comenta de broma, que Al Pacino, no l’ha aconseguit.

Afirma que és una peripècia escènica que ens parla de la corrupció del poder, però que en cap cas vol treure conclusions durant la representació i deixa als espectadors que cada un tregui les seves.

Us deixo l’àudio de la roda de premsa, que aquesta vegada us recomano que escolteu, especialment l’última part, on Sacristán es fa creus de com a USA i també a l’Estat espanyol, hem pogut votar uns presidents com els actuals…. i aquí amb major mesura perquè l’hem tornat a escollir, malgrat que ha estat el govern més corrupte de la democràcia.

_________________

Dimecres doncs, assistim a la primera representació, a la prèvia d’aquesta MUÑECA DE PORCELANA.

El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre “China Doll”, l’obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s’ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes.

This slideshow requires JavaScript.

Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán.

“Un milionari li acaba de comprar un avió a la seva jove promesa com a regal de bodes. La seva intenció és jubilar-se i dedicar-se per complet a ella. Durant el seu últim dia a l’oficina abans de reunir-se amb ella, instrueix al seu jove ajudant per a poder atendre els seus negocis des de la distància. Però just abans de sortir rep una trucada d’última hora que desitjarà no haver rebut mai”

José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l’avió que ha comprat a Suïssa, amb matrícula americana i que està immobilitzat al Canadà per uns problemes amb hisenda. Pensa que amb les trucades convenients ho resoldrà i podrà continuar amb els seus plans.

Al seu costat està Carson (Javier Godino), el seu assistent personal que atén amb diligència totes les peticions del seu cap, ha d’estar contínuament en alerta per contestar el telèfon, trucar, servir una copa i donar resposta al que li pregunta.

Un text que és pràcticament un monòleg de Ross mitjançant el telèfon, i que ens mostra un retrat del poderós que s’ha fet a si mateix, que és corrupte i vanitós i que no admet un no per resposta.

Per contra, el retrat de Carson és de la persona que està pendent d’atendre els requeriments de Ross, fins i tot amb el punt d’anticipació que li permet endevinar el que necessitarà al moment següent. Un personatge que passa per diferents fases i que va agafant protagonisme a mesura que la posició de Ross es desestabilitza. Carson té clar que no vol ser arrossegat en la caiguda. I Javier Godino dona una gran credibilitat a un paper que és tot orelles, que és estar en alerta continuada, en posició de resposta immediata sense cap moment de relaxació. El paper d’un jove molt preparat que treballa de secretari personal esperant el seu moment i en un lloc que li permet escoltar moltes converses.

This slideshow requires JavaScript.

José Sacristán, admirablement en forma als seus quasi 80 anys, dota al personatge de l’energia necessària a cada moment. Amb un to autoritari, acusador amb els seus interlocutors telefònics i amb el seu assistent, és després afectuós amb la seva jove parella, la seva “muñeca de porcelana”, la senyoreta Pearson, a la que vol protegir de qualsevol inconvenient. I al mateix temps va perdent la força en el seu llenguatge a mesura que veu que perd el poder i que tot se li torna en contra, aleshores, els nervis i la improvisació prenen el protagonisme.

Un personatge ple de gestos com l’obsessió d’agafar mocadors de paper constantment per netejar-se les mans quan penja el telèfon i la necessitat de bellugar-se quan parla com per donar més energia a les seves paraules en aquests diàlegs a una sola veu.

Una particular visió del poder polític i econòmic, on a través de les trucades telefòniques constatem com de lligats estan ambdós poders i que qualsevol entrebanc pot fer que la relació es trenqui o es giri en contra com li passa al protagonista.

En paraules del director “Hi veiem un home instal·lat al poder i que gaudeix dels seus privilegis. Quan se li desmunta la situació no és per justícia, sinó per un poder corrupte encara més fort”.

Una fantàstica i enlluernadora escenografia de Curt Allen Wilmer que amaga un secret darrere de cada panel del què sembla una paret.

En acabar, un públic enfervorit aplaudeix. Malgrat tot hi ha alguna cosa que no ens ha fet el pes, segurament un text que no ens ha atrapat, ja que les interpretacions ens han semblat convincents. Hem sortit del teatre una mica decebuts, potser no és bo anar al teatre amb masses expectatives.