WORDS AND MUSIC – Nao Albet i BCN216 –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Feia dies que havíem comprat les entrades per anar a veure aquest espectacle que ens feia especial il·lusió, una proposta de Nao Albet, al que admirem i seguim d’ençà que el vam veure treballar per primera vegada.
…. i va resultar un absolut desencís, per diversos motius….
“WORD and MUSIC” és la segona producció d’Escenes, música en moviment, d’aquesta temporada de L’Auditori, i Nao Albet n’és el director i interpreta “Words” descobrint l’univers de Samuel Beckett. El grup instrumental bcn216 és “Music”, la melodia de Feldman.
En escena set músics, dos actors, Nao Albet i Jordi Figueras, i una ballarina, Anna Hierro. Únicament tres dies a la sala Tete Montoliu.
Words and Music és una peça radiofònica escrita per Samuel Beckett i musicada, originalment, pel seu cosí John S. Beckett. Enregistrada i estrenada l’any 1962 per la BBC, va ser retirada a causa de la insatisfacció del mateix Beckett.
El 1977, un any després d’haver-se conegut a Berlín, Morton Feldman i Samuel Beckett van col·laborar en l’òpera Neither i, gràcies a la seva bona sintonia, Beckett va proposar a Feldman musicar de nou Words and Music. Aquesta versió, estrenada l’any 1987 al Beckett Festival of Radio, –any de la mort de Feldman –, és la més cèlebre de l’obra.
Després de fer cua (les entrades són sense numerar), entrem a la sala Tete Montoliu. Veiem l’espai escènic cobert d’un plàstic blanc i infinitat de mànegues de plàstic transparent que s’entrecreuen una i mil vegades, a l’esquerra un enorme dipòsit d’aigua. Tot encerclat de cortines també blanques.
Surten els músics amb una bata blanca i en Nao Albet tot ell vestit de blanc. Comença. Dalt el petit escenari del fons, i darrere la cortina s’obre una porta, entra una infermera amb una persona en cadira de rodes. Estem davant d’un dels protagonistes, en Croak, un personatge que, segons llegim, existeix en algun lloc entre el so i el sentit.
Primera sorpresa, és en angles i el sobretitulat es projecta a sobre de la cortina que tapa l’escenari i que en estar frunzida no deixa llegir bé, i fins i tot en alguns moments no es pot llegir.
Un cop a casa tornem a mirar la web de l’Auditori … Estava indicat en algun lloc que era un espectacle en angles ???, doncs NO. Creiem que no és justificable que abans de comprar les entrades no s’informi que l’espectacle és en llengua estrangera….. i encara menys quan els sobretítols és gairebé impossible llegir-los.
Nosaltres sovint anem a veure espectacles en llengua original sobretitulada, sense anar més lluny la setmana que bé en tenim dues representacions en francès, dues en italià i una òpera en francès…. per tant no és aquesta la qüestió, sinó el fet de no estar prèviament avisats.
Dos personatges tenen el protagonisme, Words o Joe (Nao Albet) i Music o Bob (David Albet), que treballen junts i l’un contra l’altre, conduïts per Croak (Jordi Figueras), el personatge darrere la cortina.
Sabíem que es tractava d’una peça difícil, pràcticament inintel·ligible, com tota l’obra de Samuel Beckett i anàvem disposats a deixant-se portar per les imatges i per la música. I aquí ens hem trobat amb la segona sorpresa de la nit, amb total sinceritat no ens ha agradat gens el que hem vist, ni estètica ni musicalment. Hem vist un treball que no hem entès en absolut (i no nomès per l’idioma) i que no hem gaudit, ni tan sols estèticament ens ha sorprès o agradat el recurs del piano ple d’aigua vermella, o la ballarina emmascarada o que els músics és desplacessin per l’escenari com si estiguessin malalts o vells. O que de cop es treguin les bates blanques i quedin vestits de negre. Ni las mànegues omplint-se d’aigua vermella. Ni que en Croak es mori.
Per rematar-ho, en un moment de l’espectacle es projecten imatges sobre la cortina blanca, però …. ai làs !!!!, va i el dia de l’estrena els ha fallat gairebé tot…. i han deixat de projectar-se les imatges i el sobretitulat. Una bona estona on només sentíem al Nao parlant sense entendre ni un mot (tornem a reconèixer el nostre hàndicap amb l’anglès …. Que hi farem!!!).
Lamentem que sigui així, però per nosaltres és un espectacle fallit que vol impactar estèticament però que no ens ha arribat en cap moment, ni tan sols ens ha agradat la interpretació d’en Nao Albet. Tampoc la part musical ens ha agradat, malgrat l’esforç dels 7 músics en fer-nos arribar la partitura de Morton Feldman.
Per acabar-ho d’adobar, el sistema de mànegues on circula la “sang”, també s’ha espatllat i en Nao no li ha quedat més remei que taponar la sortida d’una d’elles en les escenes finals, perquè no s’escampes el líquid per tota la platea.
Minsos aplaudiments en acabar. Una nit per oblidar….. d’aquelles que penses…. perquè collons no ens haurem quedat a casa tranquilament?…. i a més a més, 33 euros llençats a les escombraries.
Segons llegim en el programa de mà, en paraules del mateix Nao Albet, la posada en escena demana a l’espectador una presència contemplativa. Així doncs, penso que el suggeriment més encertat que us puc fer és el de deixar- vos portar per la forma, per la poesia, per les imatges i per tot allò estètic i bell que proposen tant Beckett, amb la paraula, com Feldman, amb la música. I després, ja hi pensareu a casa.
Nosaltres, avui, seguim pensant ….. però RES !!!
Repertori: SAMUEL BECKETT / MORTON FELDMAN: WORDS AND MUSIC
Intèrprets: Nao Albet, direcció escena \ Nao Albet i Jordi Figueras, interpretació \ Anna Hierro, dansa \ Grup instrumental bcn216 \
Max Glaenzel, escenografía \ Sílvia Delagneau, vestuari \August Viladomat, il·luminació
bcn216: David Albet i Isabel Gualda, flautes \ Elena Rey, violí \ Lara Fernando, viola \ Erica Wise, violoncel \ Iván Herranz, vibràfon \David Casanova, piano
Idioma: angles
Durada: 40 minuts
Hola!
Sap greu com dieu que ha anat l´espectacle !
Com actor en Nao Albet m´agrada. Sovint ha relacionat text i música.
Ahir al vespre boooon concert a l´Auditori per celebrar els 15 anys de l´ESMUC!!!
Llarga vida a L´ESMUC i a la Música en viu!
Hola! Jo vaig anar a veure l’espectacle dissabte i, si no us molesta, m’agradaria dir la meva al respecte, per contrastar una opinió tan dura com la vostra. Estic molt d’acord en que era necessari avisar que l’espectacle era en anglès. Això s’ha de retreure a l’Auditori. I tampoc posaven la durada de l’espectacle, que per a una persona que viu fora de Barcelona, també és una dada important. També molt d’acord en el problema per llegir els sobretítols. Si només necessitaves mirar de tant en tant, no hi havia problema, però si havies de llegir una bona estona, o fins i tot l’espectacle sencer, era molt frustrant.
La música de BCN216 era la que era. Ells van seguir la partitura. No és una música agradable o fàcil però així la va compondre el Morton Feldman. Era una lluita acarnissada amb la paraula, i així s’havia de sentir. La ballarina, Anna Hierro, em va semblar una meravella. Les imatges inquietants al fons de l’escenari, aquell ball com rebovinat al principi, l’absència de rostre, els moviments forçats i antinaturals, la sortida del piano. Em va semblar meravellosament pertorbadora. Pel que fa a la interpretació, era la part més difícil. Em va agradar tot i que a estones em perdia del que deia. Tant el Words, que era Nao Albet, com el Croak, que era Jordi Figueras. És un text que exigeix molt: per l’idioma, pel ritme, pel dramatisme. Ho va defensar molt bé el Nao Albet.
He de dir, que jo havia seguit la poquíssima promoció que es va fer de l’espectacle i, em vaig assabentar uns pocs dies abans, que ho faria en anglès. A mi em semblava un text difícil quan pensava que ho faria en català, així que amb més motiu vaig buscar l’espectacle i vaig llegir-ho i escoltar-ho en anglès. Jo tinc un nivell alt d’anglès i tot i això em va semblar un text difícil i molt críptic.
En la promoció, el Nao Albet va explicar que va voler fer-lo en anglès perquè li va semblar que la sonoritat del text era molt important. Per exemple, el primer soliloqui que fa, utilitza la paraula “sloth”, que significa mandra. Quan el Croak li llança la paraula “love”, fa el mateix text amb aquesta paraula però una vegada s’equivoca i diu “sloth”, llavors corregeix i diu “… no… love”. Sloth i Love sonen fonèticament molt semblants. Amor i Mandra no tenen res a veure. Suposo que aquest joc de paraules es perdia amb la traducció.
L’escenografia em va agradar molt. Estava pensat com un cap, on Words era la raó i Music era l’emoció. Croak era el punt d’unió que intentava que la raó i l’emoció es portessin bé i treballessin junts. Al final ho aconsegueix, i per això suposo que s’escenifica la mort d’en Croak. Entenc que igual que Words es retorçava agònic quan Music intervenia, el moviment errant dels músics simulava l’agonia d’ells quan Words intervenia. La sang suposo que representava el patiment. Altres símbols, com els rams de flors damunt del piano, no els vaig entendre del tot bé i m’haguera agradat veure l’obra una segona vegada per acabar de fer-ho.
S’ha de dir també que aquest espectacle només es va poder assajar durant tres dies, i crec que amb l’escenografia i el vestuari, només un dia. Em sembla una aposta molt arriscada muntar un espectacle tan complicat en tant poc temps. M’haguera agradat molt veure aquest muntatge una mica més polit més endavant.
Jo, després de rumiar-ho durant un dia, penso que va ser un espectacle molt interessant. Dur, visceral, difícil i molt arriscat, però molt necessari. Em sembla molt atrevit i molt valent per part del Nao Albet. La promoció va ser molt escasa i tot i això hi va anar molta gent. Això significa que el nom del Nao Albet, amb 26 anys acabats de fer, es ja sinònim de bon teatre. I que així sigui!
Per cert, el dissabte es va aplaudir molt. De fet, van haver d’apagar les llums de l’escenari perque deixessim d’aplaudir perquè els artistes no van tornar a sortir.
Perdoneu aquest comentari tan llarg, però m’ha semblat una mica injust que fessiu una crítica tant dura i com que jo no tinc bloc (perquè és una feinada, vosaltres ho sabeu), he volgut mirar de contrastar la vostra opinió tot i que estic molt d’acord amb la vostra crítica en les parts més importants del muntatge. Aprofito per donar-vos les gràcies per la vostra bona feina en aquest bloc.
Gràcies pel teu comentari tan pensat i elaborat.
Si et dónes una volta per les publicacions d’aquest blog, podràs comptar amb els dits d’una mà les crítiques o valoracions negatives que publiquem…. i segurament et sobrarà algun dit i tot.
Intentem respectar els treballs dels artistes perquè sabem del cert que darrere de qualsevol proposta escènica existeix una feinada….. però malauradament a vegades surt malament o a algun espectador (en aquest cas a nosaltres) no surten gens satisfets.
No sé pas dissabte, però divendres t’ho asseguro, TOT va ser un nyap, perquè els hi va fallar gairebé tot i semblava una representació escolar. S’ha d’assajar el que faci falta i més quan cobres una entrada, perquè el dia de l’estrena, surti com a mínim acceptable….. i no va ser el cas.
Respecte a la música i la dansa, estic d’acord amb tu que et pot agradar o no, i malgrat que no vàrem connectar, únicament podem donar la nostra opinió (m’agrada o no m’agrada)…… però pel que fa a la direcció de Nao Albet, i la decisió de fer l’espectacle en anglès, sense tenir en compte de posar una pantalla PLANA per poder llegir els sobretítols és gairebé denunciable.
Acceptem la teva defensa i segurament algunes persones pensaran i opinaran com tu, però nosaltres hem de donar la nostra opinió, sigui bona o dolenta com en aquest cas i crec que és bo que expressem el que vàrem sentir (no tothom ho fa, ja que únicament publica les crítiques positives); creiem que és bo per les Arts Escèniques que almenys algú expressi la seva disconformitat total del que ens va semblar un nyap des de l’inici fins al final…… i creu-me que ens agradaria que fos tot el contrari, perquè som seguidors de Nao Albet de fa molts anys i és la primera proposta que ens ha decebut.
Entenc que ell mateix se’n va adonar, perquè no va sortir a saludar més que una vegada i això que era la nit de l’estrena.
Gràcies però per escriure la teva opinió.
Hola Miquel, gràcies per la teva resposta. En cap cas pretenia negar-vos el dret de fer una crítica negativa si no us ha agradat. Faltaria més. I és evident que cadascú té un gust i un mateix espectacle pot agradar molt a uns i disgustar a altres, i més encara amb propostes tan arriscades com aquesta. Només dic que m’estranya que no us hagi agradat absolutament res, perquè tot i l’error de la sobretitulació, i lo complicat de la peça, a mi sí em va agradar la proposta. Les raons de tan poc assaig m’imagino que serà per falta de disponibilitat dels espais/musics/etc. i no per una altra cosa.
Bé, em sap greu que tot sortís malament el divendres, ja és mala sort. Dissabte, només recordo que al final de la funció es va desconectar un dels tubs amb “sang” i va haver de tarpar-lo amb el dit, que sembla ser que també va passar el divendres i que, finalment, el diumenge ja no va passar.
Jo tampoc vaig veure al Nao Albet satisfet amb la feina. Tampoc va sortir a saludar una segona vegada. Espero que això no li freni les ganes de continuar creant, sobre tot perquè el que jo vaig veure estava força bé.