DAVANT LA JUBILACIÓ –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dijous sabíem que ens enfrontàvem a una llarga sessió de bon teatre i anàvem preparats. Magnífic autor. Magnífic director. Magnífics intèrprets. Fila 1 per no perdre cap detall del text ni de les interpretacions.

Però el que vam rebre va superar les nostres expectatives. Ho vam tenir tot. I una dosi afegida d’angoixa vital. Igual que Vera, una de les protagonistes, en sortir, necessitem imperiosament agafar aire.

DAVANT LA JUBILACIÓ és un text del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard i està inspirada en la història verídica d’un jutge nazi que, anys després de la guerra, i d’haver estat amagat durant deu anys al soterrani de casa seva, va aconseguir conservar la seva bona posició a força de mantenir ocults els seus ideals nacionalsocialistes. Viu amb les seves dues germanes, que son pols oposats d’una mateixa realitat. El jutge està a punt de jubilar-se i està angoixat per un futur abocat a l’aïllament en companyia.

L’obra va néixer a partir de l’anomenat “cas Filbinger”. Hans Filbinger, primer ministre de Baden Wutemberg, va dimitir el 1978 quan es va fer públic que havia estat jutge de la marina hitleriana i que havia signat nombroses condemnes a mort. Aquesta peça es va estrenar l’any 1979 a Stuttgart i en català, es va estrenar a la Sala Beckett l’any 1996 dirigida per Rafel Duran i interpretada per Hermann Bonnín, Teresa Cunillé i Lurdes Barba.

Krystian Lupa és un profund coneixedor de Bernhard del que ja ha dirigit almenys cinc obres. Aquesta vegada ha escollit un dels textos més crítics de l’autor que reflexiona sobre el “virus del nazisme”. Aquest director polonès és un dels referents del teatre europeu i per primera vegada ha treballat amb actors catalans. Segons llegim en el programa de mà, el mateix Lupa diu de l’obra:

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.

Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.

Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.

Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.

La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.

Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç…

Ens traslladem a un menjador gran, d’una casa antiga. Dues portes comuniquen amb la resta de la casa i es veu una única finestra des de la qual miren constantment a l’exterior. Tot en aquesta sala està atrotinat, el paper de les parets, la pintura del sostre, el parquet, l’estora, el gramòfon, els mobles, ….. Les dues germanes a la sala, la Clara a la seva cadira de rodes i la Vera que planxa la toga de jutge del seu germà. Parla i parla …. la Clara escolta. Sobre la paret del fons, en determinats moments de la conversa apareixen primers plans de les actrius i podem observar amb més evidencia les seves expressions.

Mercè Arànega és una magnífica Vera, un personatge tòxic que alimenta el foc del record per temps passats que per a ells van ser millors. Al mateix temps intuïm un personatge fràgil i submís dominat per la por davant d’un germà que no acaba de controlar ni entendre, tot i que mantenen una relació incestuosa. Ataca sense compassió la seva germana immobilitzada a la cadira de rodes. Viu reclosa en un present nostàlgic dels vells temps de l’auge nazi i recorda amb insistència al seu pare i el que deia. No entén la seva mare ni perquè es va suïcidar.

Marta Angelat realitza una meravellosa interpretació del personatge de Clara i aconsegueix, sense quasi diàleg, només amb les seves mirades de retret, els seus somriures i la seva actitud distant, transmetre la resignació i la por davant d’una situació que no pot canviar. Ella és la imatge dels vençuts, l’única dels germans contraria al nazisme.

Pep Cruz, és un gran Rudolf, físicament absent a la primera part, però present constantment en la conversa de les germanes que esperen i preparen tot per la seva tornada. Observem astorats com el seu personatge evoluciona cap a la bogeria, recuperant gestos i actituds de la seva època de comandant nazi en un camp de concentració. Gran admirador d’un dels líders del nazisme, Heinrich Himmler, els tres germans celebren cada any, en el seu honor, la seva festa d’aniversari on en Rudolf torna a vestir l’uniforme militar amb la creu gammada i les germanes vesteixen de gala amb vestit de nit.

Un ritme dens, amb silencis i pauses que ens dóna temps per digerir una història terrible i al mateix temps ens produeix una gran sensació de claustrofòbia. La projecció dels primers plans a la paret del fons ens apropa encara mes aquests silencis, les mirades i la interacció entre els tres personatges. Les fotos de l’àlbum familiar on es barregen escenes lúdiques amb impactants escenes dels camps de concentració que la Vera comenta amb total i absoluta naturalitat. Algunes escenes que no es projecten en temps real provoquen un desdoblament inquietant, i d’altres són escenes que no veiem dalt l’escenari i ens mostren la relació intima entre els dos germans, d’aparent pau i tranquil·litat.

L’objectiu del director és que siguem capaços de reconèixer que tots podem ser iguals als tres personatges de l’obra, uns, racistes que no ho volen reconèixer o que no s’atreveixen a dir-ho i d’altres com la Clara que amb el seu silenci representa als que no som capaços de dir res quan tenim la barbàrie davant nostra i pensem que és millor no intervenir i esperar que algun altre ho faci per nosaltres.

Llegim que Lupa és un mestre en la creació d’atmosferes corrosives i en què cada element escènic tingui un pes específic en la posada en escena i és per això que ell mateix se n’ocupa de l’escenografia i la il·luminació. Em vaig fixar en la franja vermella que limita l’escenari envoltant-lo com si hagués estat retallat i hagués quedat una ferida (o són paranoies meves??).

Els germans, enclaustrats a casa seva, una presó estreta i asfixiant creada per ells mateixos i on es respira odi, inspiren unes inquietants paraules de Lupa:

“Veig amb preocupació com van creixent els espectres del nazisme en gent jove, tant a Polònia com a altres punts d’Europa. I a cada país passa amb diferents formes. Penso que és perillós i angoixant. El nazisme és un sentiment de superioritat, un nazi sempre cultivarà els seus valors, els posarà de models i destruirà tota la resta. Ells són els Monstres del Segle XX. I ara tornen a sortir d’una manera infantil, a partir de la necessitat que tenim d’entregar-nos a un ídol, de la necessitat del domini. Està naixent a Alemanya, a Itàlia a Espanya… Pot semblar absurd, però avui, a Polònia, una de les principals víctimes del nazisme, apareixen grups de joves neonazis cada cop amb més força. Fan manifestacions amb la salutació nazi… És terrible, esfereïdor”

Com dèiem a l’inici de la crònica, en sortir, necessitat imperiosa de respirar.

I ara, una reivindicació o una queixa: a causa de la llarga durada de l’obra i al fet de començar a dos quarts de nou del vespre, en sortir, ens vam veure en la necessitat d’agafar un taxi, ja que el servei de metro, era un dia laborable, havia finalitzat. No seria molt més lògic començar la representació a les vuit ??? En un dia laborable no té cap sentit que ens facin anar a dormir passada la una de la matinada.

Autor: Thomas Bernhard – Traductor de l’alemany:  Eugeni Bou

Director: Krystian Lupa

Intèrprets: Marta Angelat (Clara)\ Mercè Aránega (Vera) \ Pep Cruz (Rudolf)

Escenografia i il·luminació: Krystian Lupa \ Vestuari: Piotr Skiba \ Vídeo i col·laboració artística: Łukasz Twarkowski \  Espai sonor:  Roger Ábalos \ Ajudant de dirección: Paula Blanco \ Ajudant d’il·luminació: Jordi Thomàs \  Ajudant de vídeo: Martín Elena \ intèrpret del polonés: Xavier Farré \ Piano: Blanca Soler \ Coordinació técnica: Titín Custey \ Regidora: Maria Miralda \ Tècnic de llums: Jordi Fuster \ Tècnic de so:  Manel Palahí \ Sastressa: CarmePuigdevalliPlantéS \ Enregistrament vídeo:  Nanouk Films \ Ajudant de producción:  Sergi Gómez \  Producció executiva: Macarena García \ Cap de producción: Nati Sarriá \ Direcció de producción: Josep Domènech\ Construcció d’escenografia: Escenografia Moia s.l. \ Confecció de vestuari: Sastreria Caireta Barcelona i Elisa Echegaray

Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt

Idioma: català

Durada: primera part  1h. 15′ / pausa 15′ / segona part 50′ / pausa 25′ / tercera part 45′