UNA CASA A L’EST –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

UNA CASA A L’EST, del Col·lectiu La Santa, és el primer espectacle de EL CICLÓ 2017, III Cicle de Companyies Independents en residència del Teatre Tantarantana.; A la crònica de la roda de premsa d’aquesta obra podeu veure quines són la resta de propostes d’aquest CICLÓ 2017.

Laura Mihon, l’autora del text, va arribar a Espanya el 1992 quan tenia 4 anys. Venien de Romania on la dictadura de Ceaucescu havia caigut feia tan sols 3 anys. Es van establir de forma temporal però es van acabar quedant. Laura es va criar a Espanya però mantenint una estreta relació amb el seu país d’origen on visitava anualment als seus familiars de Bucarest. Ha escrit aquesta obra, alimentant-se de la seva pròpia historia però també ha recollit part de totes les històries que li han explicat els seus pares i avis, viscudes per ells mateixos o els seus coneguts.

Malgrat tot, l’autora ha volgut posar l’accent en les relacions personals i els conflictes dels personatges que lluiten entre el fet de voler saber i el no voler saber, i no tant en el context històric… i per tant la narració que explica aquesta obra, transcorre en qualsevol dels països excomunistes.

Després de la caiguda del comunisme,  un arxiver (excel·lent Pau Sastre) custodia milers de dossiers personals de l’època de la dictadura. Dos germans, Mònica i Florentin, fills d’emigrants del país i criats a Occident, tornen per buidar la casa familiar que els seus pares han decidit vendre perquè ja han pres la decisió de no tornar.

Aquest viatge desperta en la Mònica el desig de saber mes sobre el passat de la seva família, que a casa seva s’ha mantingut amagat. Silencis i tabús que omplen la seva infantesa i és ara que veu l’oportunitat de saber. Per contra, el seu germà Florentin no vol saber, creu que no necessiten saber més enllà d’allò que els pares han volgut explicar i que el que han de fer és buidar la casa sense mes i acabar aviat per tornar a la seva vida.

Escenes del passat i del present de la família es van succeint entrecreuant-se. Els personatges es multipliquen i les diferents èpoques o espais (pis de la família ara, pis de la família abans o l’arxiu dels dossiers personals) s’alternen de forma continuada. Arántzazu Ruiz és alternativament la mare i la filla, Adrià Olay el pare i el fill i Pau Sastre, l’arxiver i el germà/oncle.

Un viatge de tornada als orígens, una reflexió sobre la identitat, la memòria i la recerca de la veritat. La idea principal d’aquest text és confrontar dues maneres d’afrontar un passat marcat per la vigilància de col·laboradors i delators del règim, ignorar o conèixer.

La mateixa autora va comentar, en presentar l’obra  “que en el seu país d’origen a partir de l’any 2005, es va deixar consultar els dossiers, solament als mateixos afectats; eren més de 2.000.000 de dossiers que els governs de la dictadura guardaven en secret…. llavors molta gent es va adonar que havien estat delatats per coneguts i familiars …. i va aixecar molta polseguera”.

Però va voler també explicar que malgrat que l’obra tracta d’uns fets ocorreguts en una societat força llunyana de casa nostra, en realitat parla de relacions humanes, de sentiments, en els que segurament ens podrem veure reflectits, perquè parla d’històries personals i tracta sobretot de conèixer la nostra identitat i les pròpies arrels per entendre’s a un mateix i entendre el nostre present.

Els arxius dels dossiers personals eren 12 quilòmetres de passadissos plens d’històries proporcionades per delators que van col·laborar voluntàriament amb el règim. Aquests dossiers només podien ser consultats pels propis afectats o per familiars directes si es demostrava que la persona era morta o havia estat declarada desapareguda.

Però quines conseqüències pot tenir en una persona o en una família desvetllar actituds de persones conegudes o estimades?, persones en les quae potser has confiat sempre?, persones que han iniciat com tu una nova vida ?, persones que prefereixen passar pàgina? El descobriment de la traïció d’amics, familiars o veïns, la majoria de vegades obligats i convertits en instrument del règim, va generar situacions que, encara ara, són molts difícils de superar.

Els dos germans se’ns presenten com la cara i la creu davant d’una decisió a prendre, recordar o oblidar. L’arxiver se’ns presenta com una persona que es dedica a remenar en els expedients que te al seu abast amb una necessitat podríem dir que malaltissa de furgar en els secrets dels altres, de saber mes enllà del que li pertoca. Amb una morbositat allunyada de l’ètica i que portarà a descobrir quin va ser el destí final del tiet de la família i quin paper va tenir en el destí dels pares.

Els pares són persones que lluiten en la clandestinitat contra el règim però que en un moment de la història, en ser detinguts, deixen la lluita i es mantenen al marge. També en ells apareix la dicotomia de voler o no voler saber.

Apareixen també pinzellades del que va representar una dictadura a la vida de les persones, com l’escassedat d’aliments que havien d’aconseguir com fos en el mercat negre, les músiques prohibides i registrades d’amagat en radiografies, les cartes dels que eren fora, que amagaven la veritat sota explicacions innocents de receptes o els interrogatoris inhumans al que eren sotmeses les persones denunciades.

Una frase que es diu a la representació ens va impactar …. “L’únic somrís que es veu als carrers, és el somriure d’una noia en un anunci publicitari“….. ens va fer recordar la tristesa infinita que vàrem palpar amb els nostres propis ulls, quan l’Imma i jo vam viatjar a Romania l’any 1979, en plena dictadura de Ceaucescu.… potser llavors encara pitjor, perquè en aquell moment no hi havia ni anuncis; possiblement el viatge on hem vist més tristesa en els ulls de la gent; és segurament per aquest fet que ens costarà molt tornar-hi.

Una escenografia que mostra l’interior d’una casa i al mateix temps una sala dels arxius amb les parets totalment recobertes dels dossiers de les persones fitxades i una posada en escena dinàmica amb canvis consecutius d’escenes i de moments però que en cap moment presenta dificultat pel seu seguiment.

Unes interpretacions implicades dels tres actors, però que segurament podrien haver funcionat millor si el text hagués aprofundit més en els temes que proposa. Hem trobat els papers dels personatges una mica desdibuixats i ens han quedat preguntes plantejades sense resposta. Un final una mica “en sec” que ens ha fet preguntar …ja està ???, ens ha agradat el plantejament i la posada en escena, però ens ha faltat una mica més de profunditat en el text.

Col·lectiu La Santa

Dramaturgia i direcció: Laura Mihon

Intérprets: Adrià Olay, Arántzazu Ruiz i Pau Sastre

Ajudant de direcció: Helena López \ Traducció: Elm Puig \ Espai escènic: Daniel Ruiz \ Atrezzo i assistència d’escenografia: Kaká Gouvea \ Construcció de l’escenografia: Paco Hernández Falcón \ Vestuari: Maria Comabalía \ Disseny de llums i tècnics: Natalia Ramos i Lluís Serra \ Disseny de l’espai sonor: Roc Codó \ Fotografia i vídeo: Daniel Ruiz

Producció: Cristina Ferrer (Tot Produccions), Col·lectiu La Santa i Teatre Tantarantana\ Ajundant de producció: Mamen Gallego   

Comunicació: Arántzazu Ruiz i Teatre Tantarantana

Idioma:  català

Durada:  75 minuts