NORA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquesta és l’última obra de Teatre que hem pogut gaudir aquest passat any 2016….. exactament la que fa el número 321 de les que hem pogut veure i valorar en aquest blog durant els 365 dies de l’any que hem acabem de deixar enrere.

NORA és la primera proposta dins de la “Trilogia de la imperfecció” que presenta la Sala Atrium i la seva companyia tal com ens van comentar a la roda de premsa. Una trilogia que pretén parlar sobre el que és imperfecte, el que és humà i per tant difícil d’assumir en un món on sovint l’educació perpetua una sèrie de normes de comportament i pensament que ens unifica, esdevenint una massa.

Nora està basada en l’obra de Henrik Ibsen, “Casa de nines“. Adaptada i dirigida per Raimon Molins, es tracta d’una proposta reivindicativa que reflexiona sobre el paper de la dona en un món on s’imposen les aparences per sobre de la realització o la felicitat personal. Escrita a finals del segle XIX, ha estat adaptada a l’època actual i sorprenentment, el que ens planteja continua sent vàlid. En més d’un segle no s’ha avançat gaire en molts aspectes socials i tampoc gaire en la forma de fer teatre.

L’obra Casa de Nines, protegida pel Programa Memòria del Món de la UNESCO, és l’obra més traduïda i més representada del seu autor H. Ibsen; la seva protagonista, Nora, s’ha acabat convertint en símbol de la igualtat i alliberació de la dona.

S’ha reduït sensiblement el temps d’aquesta versió respecte a l’obra original i està centrada bàsicament en la part final. També s’han permès la llicència de canviar el sexe d’un dels personatges, ja que el Sr. Krogstad és ara Oda Krogstad.

No es planteja doncs com només la història d’una dona, es planteja com una crítica a la societat i a la moral, un tractament de l’individu que ha de lluitar entre el que la societat espera d’ell i el que realment és, de l’individu que s’ha d’enfrontar a si mateix per intentar trobar la seva identitat perduda, sovint enmig de les convencions socials.

Nora Helmer (extraordinària la interpretació de Mireia Trias) descobreix la seva veritable condició no solament en l’interior de la seva pròpia família sinó en el si d’una societat per a la qual, ella és només una nina bufona, mera acompanyant del Sr. Helmer.

Nora és l’esposa del banquer Torvald Helmer i mare de tres fills. La vida sembla que ha arribat en un punt d’equilibri i felicitat per a la parella, per a la família. La Nora però, lluitarà per sortir d’aquesta casa de nines en la que s’ha convertit la seva vida i casa seva. Nora és la reivindicació i posada en qüestió dels valors que formen el que s’anomena en la nostra societat “la felicitat” i els seus pilars en una societat capitalista i basada sovint en l’aparença…. Nora, una dona casada i entrenada des de petita per ser un ama de casa i aparentment feliç amb el paper que la societat li atorga.

Una valenta i arriscada posada en escena que ha suposat un increïble esforç de tots els membres de la companyia que han hagut de compaginar els moments d’interpretació amb els moments en què fan de càmeres. Una perfecta combinació del llenguatge teatral i el llenguatge audiovisual.

Un escenari que es va transformant contínuament gràcies a les imatges projectades d’escenes que s’estan produint en altres espais del teatre o amb plànols diferents de la perspectiva en què ho podem veure. El personatge d’esquena a nosaltres ens parla directament als ulls a través de la projecció a la paret.

Lluny de donar complexitat a la proposta, aquesta barreja de teatre i cinema, ens apropa els gestos i ens parla directament, ens ajuda a entendre l’enorme angoixa de la protagonista quan realment és conscient del seu paper vital, o el desconcert del marit en descobrir que la seva dona també pot prendre decisions.

És en aquest moment, quan tots dos s’adonen que viuen en un món teatral, que ens interpel·len a nosaltres espectadors i busquen a Nora en cadascú de nosaltres. Oriol Tarrasson ó Torvald Helmer es dirigeix a les seves companyes pel nom real i no pel del personatge que interpreten i la mateixa Nora diu que vol abandonar el teatre en el qual viu. És potser aquest moment el que ens fa adonar de la contemporaneïtat d’aquesta obra, de la proximitat del que ens expliquen i ens fa creure que estem davant d’una obra que s’acaba d’escriure.

Les interpretacions, començant per una Nora interpretada genialment per Mireia Trias, que canvia a poc a poc de registre sense perdre en cap moment la seva fragilitat, la presumpta felicitat en la qual viu amb el seu marit i els seus tres fills esdevé un aterratge a una realitat que no vol viure.

El personatge de Torvald, interpretat per un convincent Oriol Tarrassón, que prefereix tancar els ulls a les necessitats de la seva dona mantenint ben tancada la “gàbia” en la que la fa viure i es mostra realment trasbalsat quan ella decideix emprendre el vol. Patricia Mendoza està perfecta en el seu paper de Kristine, l’amiga de la infància de Nora que decideix demanar el seu ajut i que finalment provocarà que surti a la llum el xantatge a la que la té sotmesa Oda Krogstad, una jove i “fresca” Gal.la Sabaté a la que no havíem tingut oportunitat de veure treballar encara.

Una acurada escenografia de la mà de Clàudia Vilà i la il·luminació de Maria Domènech arrodoneixen un treball magnífic que ens ha encantat.

…. i ara a esperar la segona entrega de la trilogia.

Autor: Henrik Ibsen

Dramatúrgia i direcció: Raimon Molins

Repartiment: Mireia Trias (Nora), Oriol Tarrassón (Torvald Helmer), Patricia Mendoza (Kristine Linde) i Gal.la Sabaté (Oda Krogstad) 

Escenografía: Clàudia Vilà \ Il.luminació: Maria Domènech \ Espai Sonor : Sala Atrium \ Vestuari: Sala Atrium \ Fotografía: Cristina Sánchez \ Disseny gràfic: Ariadna Figols\ Producció: Sol Blasi i Xènia Massó

Idioma: Català

Durada: 80 minuts