KALIMAT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón – 

Una llàstima que l’Imma es perdés aquesta proposta per culpa de la feina, ja que de ben segur li hauria marcat de per vida, exactament igual que ho va fer a mi, aquest passat dimarts a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

Estic segur que el que està passant aquests darrers anys a Síria afecta i molt a qualsevol ésser humà amb un mínim de sensibilitat, …. però potser quan coneixes bé un país, a partir de llavors, ja forma part una mica de tu mateix. L’Imma i jo vàrem viatjar l’any 2007 per la nostra compta, per la major part de Síria i ens van acompanyar tres dels nostres millors amics…. una ruta per Damasc, Homs, Hama, Latakia, Palmira i molt especialment Alep, on vàrem conèixer gent meravellosa i vam decidir allargar la nostra estada en aquella ciutat, per poder participar amb ells en una festa que es va celebrar al teatre a l’aire lliure a la Ciutadella d’aquella (en altres temps) fascinant ciutat.

Quan veiem les esbiaixades notícies, i sobretot aquelles imatges de destrucció, un calfred intens recorre els nostres cossos i més d’un cop m’he despertat a les nits pensant en algunes persones que vàrem conèixer i que segurament ja no seran vius…… records inesborrables viscuts en el basar d’Alep comprant el millor sabó del món, de les que encara guardem algunes peces als calaixos del nostre bany, … les moltes hores passades a la gran mesquita d’Alep, asseguts al pati interior, tot veient l’ambient de les famílies que anaven a resar units, al seu Al.là….. nosaltres imitàvem a aquella gent i asseiem en terra, observant com dinaven, mentre que els nens jugaven a pilota dins del mateix pati de la gran mesquita. Gent humil, gent bona, que anaven a passar la tarda en aquell indret i que s’obrien totalment a nosaltres, malgrat la barrera de l’idioma, que ens impedia compartir encara mes del que ja fèiem amb les mirades i els gestos.

És de ben segur per això, per aquelles vivències, encara no ens podem creure que d’aquella ciutat no queda ni un edifici dret i que han desaparegut la totalitat dels seus habitants, una ciutat potser tan gran com Barcelona, que va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO l’any 1986. En escoltar els testimonis reals de 10 refugiats sirians i veure la nostra passivitat des de la confortabilitat de la nostra societat europea, he sentit ràbia i vergonya aliena i he acabat plorant, assegut a les butaques de la Sala Tallers del TNC. Però, ara toca parlar d’aquesta proposta escènica…

KALIMAT (paraules) és un relat de deu refugiats, cinc dones i cinc homes del camp de Nea Kavala, al nord de Grècia, que fruit d’un taller d’escriptura desenvolupat aquest estiu pel projecte Paramythádes exposen en primera persona la seva situació actual. A partir d’aquests textos, Helena Tornero ha fet una dramatúrgia que compta amb la complicitat de deu actors i actrius per posar veu als refugiats.

Malgrat que es tractava d’una lectura dramatitzada, recolzada amb una posada en escena molt senzilla, com veieu la meva valoració és la màxima possible. 10 actors a l’escenari i alguns més, repartits per la Sala disfressats de policies fronterers, ens ha intentat transmetre l’angoixa de 10 persones reals, que han fugit del seu país en guerra, des de diferents ciutats de Síria, Latakia, Damasc, Alep….. i que després d’11 mesos de penúries, primer dins d’una llanxa travessant el mar, després en diferents campaments de Grècia, han vist els seus somnis frustrats, perquè nosaltres, SI… nosaltres, hem tancat fronteres…. hem mirat cap a un altre lloc … hem fet com que no ens assabentàvem del que passava amb tots aquells refugiats de guerra.

Gràcies al projecte català Paramythádes (un mot grec que significa “comptadors d’històries”), que aquestes 10 persones, refugiats reals, han escrit la seva pròpia història i ens la fan arribar mitjançant l’ajuda de Coincidències i el TNC.

Un escenari en el que apareixen els 10 personatges, en grups de famílies, com en el cas real, …. i 10 actors que interpreten aquests 10 personatges…. es presenten un per un …. i comencen a explicar-nos la seva història.

La frontera entre ells i nosaltres està representada per una barrera de roba estesa per terra i pels actors/policies que la vigilen, no fos cas que la travessessin i la nostra tranquil·litat social i econòmica perilli.

Cada un d’ells està davant d’un faristol …. i ens llegeixen el que han escrit els personatges reals. Ens removem a les butaques, perquè el que ens expliquen ens produeix vergonya, per no haver reaccionat davant d’una injustícia tan flagrant…. i no sabem que fer, malgrat que ens agradaria que les seves angoixes acabessin en aquell precís moment i comencessin a viure una vida normal, com la nostra … i no pas com la que porten fins ara, i és que les nostres institucions els tracten pitjor que els animals.

Us adjunto en aquesta crònica, el vídeo on podreu veure sencera tota la representació. Crec que si teniu una estona, paga molt la pena veure-la, malgrat que segurament serà molt difícil reviure l’ambient que es respirava l’altre dia a la Sala Tallers del TNC.

Malgrat que les interpretacions de tots els actors les vaig trobar molt encertades i també molt adient la direcció escènica, que em va agradar força malgrat la seva senzillesa, per una vegada no parlaré de cap d’ells, perquè crec que el que realment paga la pena, ha estat la col·laboració d’aquest grup de gent, actors o no, per fer-nos arribar el testimoni dels refugiats del camp de Nea Kavala, a Grècia.

Els autors de KALIMAT, els refugiats de Nea Kavala, van poder seguir l’escenificació del seu propi relat per streaming i ens van mostrar el seu agraïment profund. Nosaltres en acabar la representació ens vam girar cap al lloc on estava situada la càmera i els vàrem saludar realment emocionats per tot el que havíem sentit amb la seva història colpidora, que a alguns de nosaltres ens marcarà de per vida… i ens farà veure la vida molt diferent com la veiem fina ara.

Malauradament el pitjor de tot plegat, és que ells encara són allà, als camps, esperant una solució que potser mai arribarà, en condicions precàries. M’agradaria fer-los arribar el meu desig de què els volem amb nosaltres, i que els volem acollir com més aviat millor.

Podem ajudar al projecte, fent donacions a través d’aquest enllaç

 Autors: Ahmed Al Hamso, FatimaFaraj, GhadirGhadir, Khamissa Hussein, Shaenaz Mamo, Bakher Mohamad, Mahmood Mohammad, Manar Mostafa, Hussein Mostafa, Maryam Mustafa.