MOUSTACHE –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquest passat dimarts vàrem poder assistir a l’estrena de “MOUSTACHE, The Rhythm Musical Comedy” al Teatre Apolo; en teníem moltes ganes després de poder veure la setmana anterior algun avançament a la roda de premsa; en l’apunt que vaig escriure per l’ocasió, ja us vaig poder deixar com a mostra tres vídeos, que vaig poder gravar aquell dia.
MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del “Moustache Music Hall”, un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare.
Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és suficient, creiem que la imatge que es vol donar del Clown, no és ni de lluny la més idònia ni realista, ja que molts pallassos són molt feliços fent el seu treball simplement provocant el riure al seu públic, sense cap necessitat de dedicar-se al teatre de text. Aquella imatge d’una persona “obligada” a fer riure, però que en realitat amaga un gran drama dins seu, no ens va convèncer.
Sembla que s’ha volgut prendre com a exemple per aquest personatge, el protagonista de l’òpera “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo, malgrat que en aquell cas la tragèdia és a conseqüència d’un conflicte amorós; inclús s’utilitzen en aquest Musical, algunes escenes amb la música d’aquella òpera.
Un altre aspecte que no ens van acabar d’agradar, és el tipus d’humor carrincló que ens va semblar força antiquat, potser vàlid en una altra època, però molt allunyat de l’humor crític i intel·ligent a què estem acostumats, almenys a casa nostra.
….. i evidentment, encara em va agradar menys que un Musical 100% català es representi en castellà, amb l’excusa de què ha del seu elevat cost econòmic s’ha de rendibilitzar el més aviat possible. Si tots els productors de Catalunya pensessin de la mateixa manera, avui en dia el català, la nostra llengua, hauria desaparegut de les nostres sales de Teatre. Per sort això no ha estat així, i hi ha hagut forces espectacles que han girat per l’estat espanyol en castellà, després d’haver-se representat aquí en català. No crec pas que el cost de la traducció posterior i nous assajos d’un espectacle d’aquestes característiques, elevi massa més el pressupost inicial.
Aquest Musical no té una banda sonora de nova creació, ja que s’han emprat cançons que en algun moment han estat èxits comercials i és per això que quan les escoltem ens són prou conegudes; en tot cas s’han modificat les seves lletres, per poder-les encaixar dins de l’argument.
Malgrat aquests aspectes, com a espectacle, s’ha de reconèixer que té una factura impecable, perquè té una qualitat extraordinària, especialment en el que fa al ball que bàsicament és del gènere de claqué, amb una perfectíssima sincronia i unes coreografies dignes d’un Musical de Broadway. Val a dir que pel cos de ball, s’han escollit potser els millors 10 ballarins que han format part en alguna ocasió de la Companyia de Claqué Coco Comin. La direcció coreogràfica va a càrrec dels mestres de tap-dance, Sharon Lavi i Júlia Ortínez, compartida amb la mateixa Coco Comin.
Un aspecte que s’ha de valorar molt positivament és que la música és en directe, ja que a banda i banda de l’escenari se situen 6 músics que arriben a tocar fins a 47 instruments diferents, dirigits pel mestre Xavier Mestres, valgui la redundància…. i amb un treball de so realment extraordinari, perquè el resultat que escoltem des de la platea és senzillament magnífic i espectacular.
L’escenografia signada per Paco Azorìn es força espectacular i com d’altres produccions que hem pogut veure recentment aquí o a Londres, juga fort amb les noves tecnologies, emprant les projeccions en directe per modificar l’aspecte de l’escenari, amb resultats molt bons; el vestuari també és potent, perquè tal com ens van informar compta amb més de 350 vestits al llarg de la representació.
Un Musical que es pot considerar de ben segur com una gran superproducció i que nosaltres creiem que en molts aspectes està a l’altura de qualsevol Musical que es pot veure a Londres o New York, especialment en l’aspecte coreogràfic. Esperem que estigui en cartell a Barcelona durant molts i molts mesos.
En acabar la representació, va sortir la Coco Comin a l’escenari per donar les gràcies a tots els presents i va anant fent sortir a tot l’equip… i com veieu a la fotografia, gairebé no cabien a l’escenari i això que van haver de col·locar-se en diverses fileres.
Direcció artística, guió i lletres: Coco Comin
Direcció Musical, composicions, arranjaments i veus: Xavier Mestres
Coreògrafs Claqué: Sharon Lavi i Júlia Ortínez
Actors: Sergio Franco (el pequeño Max) – Albert Martínez (harry King) – Ernest Fuster (Leopold Palmerston) – Joaquín Catalán (Horacio) – Sharon Lavi (Sam) – Júlia Ortínez (Mary”Piernas Largas”) – Maria Bossy (Tick) – Blai Juanet (cover del Perqueño Max) – Jose A. Moreno ( Rei Eduard VII, Rei Jorge V i cover Leopold Palmerston i Horacio) – Muntsa Rius (Constance Collins)
Cos de ball: Alba Carretero – Aina Casanovas – Evangelina Esteves – Eugènia Mur – Èlia Solé – Laura Cugat – Alejandra Carrera – Alex Llorca – Marius Praniauskas – Gustav Borehed
La Banda: Xavier Mestres – Narcís Vidal – Roger Conesa – Jordi Sánches – Josep “Pinyu” Martí – Luis Chacón
Assistent Direcció Musical: Narcís Vidal – Disseny escenografia: Paco Azorín i Carles Pujol – Disseny 3D i imatges projectades: Jordi Lladó – Disseny de so: Toni “Nyanyo” Castaño – Disseny il·luminació: Lluís Martí – Disseny vestuari: Coco Comin i Sandra Berrocoso – Disseny estilisme i perruques: Toni Santos – Disseny imatge: Cristina Belmonte
