LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Estem a l’Antic Teatre i esperem que obrin les portes de la sala per entrar, però avui estem davant d’una proposta diferent, avui són les dues actrius les que surten de la sala i enfilant-se en una cadira ens diuen que hem d’escollir a una de les dues per acompanyar la al camerino. Per un tema de proximitat ens afegim als que anem amb la Cris Celada i entrem a una petita habitació que avui fa de camerino.
Amb una naturalitat esparverant la Cris es comença a despullar per canviar el vestuari mentre ens va parlant de coses seves.
Ens parla també de tres personatges femenins del teatre, de Lisístrata que ha tingut una idea genial per acabar amb la guerra: convèncer la resta de gregues d’iniciar una vaga de sexe per tal de forçar els homes a negociar la pau; de Lady Macbteh personatge que invoca als esperits del mal per aconseguir que el seu marit sigui coronat rei matant a qui calgui sense deixar que la compassió o el remordiment la facin apartar del seu objectiu. I finalment ens parla de Yerma una dona obsessionada amb la seva necessitat de ser mare i que acaba matant al marit al que fa culpable.
Tres papers de dona que ella ha hagut de preparar al llarg de la seva carrera d’actriu per presentar-se a càstings.
Ens parla també de temes personals, de “nòvios”, d’un avortament, de la possibilitat de congelar els seus òvuls, de la seva mare, ….. i ens ho explica mentre es maquilla, es pentina i s’acaba de vestir….. i ens pregunta directament el que pensem de tot plegat i acabem donant la nostra opinió.
Sortim del camerino i accedim a la sala ja amb els dos grups retrobats, on continuen, amb la seva representació conjunta.
Una proposta teatral que parla de teatre.
Una proposta teatral on no pots separar la veritat de la mentida, les seves vivències personals són veritat ?, o formen part d’un paper que estan interpretant per nosaltres?
LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN és una investigació escènica que té com a punt de partida l’estereotip i els tòpics associats a l’univers de l’actriu, per a utilitzar-lo com a excusa, transcendir-lo i parlar dels temes que ens interessen com a creadores i com a individus (amor, família, precarietat, política, mort). Partim del supòsit de què tot el que succeeix en un escenari és una mentida pactada. Ja no ens importa la veritat en escena, entenem que tot és una construcció al voltant de la veritat, amb més o menys veritat, però mentida. Entenem que en la vida també, tot són construccions, tot són mentides.
Ens parlen del que representa per a una actriu poder treballar d’actriu, els càstings als que s’han de sotmetre per qualsevol feina en el camp de la interpretació, ja sigui un anunci, un paper de figurant en una pel·lícula, un paper en una obra de teatre o senzillament fer de pallasso o de pare Noel en un centre comercial. Proves inhumanes on han d’obeir les indicacions de qui fa el càsting i que acaba invariablement amb un … “Gràcies, ja et trucarem” i després una espera interminable d’una trucada que de vegades no es produeix.
Unes interpretacions extraordinàries amb un enginyós muntatge que ha representat, de ben segur, moltes hores de preparació. Genial el que fa a l’apropiació d’escenes cinematogràfiques prou conegudes on elles han intercalat un diàleg aprofitant el moviment dels llavis de les actrius de la pel·lícula. Senzillament brutal, el que diuen i com han aconseguit una sincronització quasi perfecta.
I com podem llegir a la pàgina web de la companyia:
- Les actrius no van al teatre
- Les actrius estan fartes de teatre
- Les actrius no saben què passa amb el teatre (s’avorreixen)
- Les actrius són actrius perquè fan teatre
- Les actrius quan els pregunten no volen dir que són actrius així que diuen que són creadores, performers o alguna paraula pitjor
- Les actrius fan teatre
- Les actrius no fan teatre
Aquest és el segon muntatge de la companyia, el primer anomenat SEKVANTARO estava format per diferents peces que les actrius interpreten en funció del públic o de l’espai d’actuació.
Continuen investigant i reflexionant sobre el fet escènic en si mateix i els elements teatrals convencionals. Prioritzen textos de creació pròpia a partir d’experiències viscudes per elles i intenten aprofitar al màxim l’espai escènic del que disposen.
Una companyia que anirem seguint.
“Hola a quien nos lea. Nos presentamos: somos la compañía El Pollo Campero, comidas para llevar. Sí, tenemos un nombre pizpireto, y pizpiretas son también nuestras intenciones. Como creadoras, venimos del cabaret, la comedia en pequeño formato, el café teatro… Y hace un tiempo nos dio por revisar todo esto y traducirlo a los nuevos lenguajes contemporáneos (sean lo que sean los nuevos lenguajes contemporáneos). Nos cambiaron las preguntas, de la carcajada inmediata pasamos a la deconstrucción del sketch. Verdad y dolor, esa mezcla siempre da risa.
Todas las pruebas, castings, cursos que hemos hecho para convertirnos en actrices comerciales, juntos, se convierten en una pieza de teatro contemporáneo, LAS ACTRICES SIEMPRE MIENTEN.”
Direcció i dramatúrgia: EL POLLO CAMPERO, COMIDAS PARA LLEVAR
Actrius: Gloria March Chulvi i Cris Celada
Assistència en moviment: Amaranta Velarde \ Tècnica: Sergio Roca \ Vídeos: Ignasi Rubio \ Disenny gràfic: Marta Martínez Rocha \ Fotografía: Victor Calero \ Web: Jaume Blanc
Management i distribució: Tatiana Sánchez Garland
Coproducció: Antic Teatre Espai de Creació, Barcelona , INAEM, Circuito de Salas de Teatro Alternativas, El Pollo Campero, comidas para llevar
Idioma: Castellà
Durada: 60 minuts.
