FLOR DE NIT –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Teníem moooooooltes ganes de veure aquesta versió del musical FLOR DE NIT, que va produir Dagoll Dagom en el seu dia i que es va estrenar l’any 1992.
Encara no entenem el perquè ens vàrem perdre aquesta versió en petit format, que es va atrevir a fer la companyia Gataro, i que es va representar els anys 2014 i 2015; ara no ens ho hem pensat ni dues vegades per veure-la a la seva reposició, novament a l’Almeria Teatre….. i encara menys sabent que va aconseguir un premi Butaca el 2015.
Flor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil. I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer.
Un cop contextualitzat, podem dir que Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat acollida a casa seva per en Quimet (Lluís Canet), un revolucionari idealista que es guanya la vida com pot. Entre ells dos, nomes hi ha companyonia i amistat fins que irremeiablement desemboca en un altra cosa. D’altra banda un poeta, Sebastià Reynals (Lluis Parera) un assidu del cabaret i que té a la Coloma (Marta Capel), una de les noies, com amant, s’encapritxa de Rosa i aconsegueix seduir-la. Un argument molt complet i ben estructurat, una tragèdia amarada de música.
Tot un luxe, que en un teatre petit i amb escasos recursos econòmics la música sigui en directe, presidint en certa manera al centre de l’escenari tota la representació, amb incorporació del pianista (Gerard Alonso) com un personatge més, l’Adelaida….. i un parell de músics més.
El petit espai i suposem que els minsos recursos econòmics disponibles obliga al desdoblament d’alguns dels actors en més d’un personatge, però el conjunt no es ressent pas i al contrari, ens ofereixen un bombonet, un musical de petit format esplèndid.
El temps passa, però pel record que tenim quan la vàrem veure aquella primera vegada, creiem que aquesta adaptació de la companyia Gataro és fidel a l’esperit original de l’espectacle del 92, i aconsegueixen reproduir l’ambient esperat en un cabaret. Una posada en escena obligatòriament diferent de l’original, reduint-la a les dimensions del teatre Almeria, però amb un espai diàfan de dos nivells amb escales a les dues bandes i amb només 7 actors en lloc dels 24 de la companyia original.
Un repartiment excel·lent encapçalat pel Gran Thonet (Marc Pujol) l’amo i senyor del cabaret que actua de mestre de cerimònies i que interactua sovint amb el públic.
Ariadna Suñé és una magnífica Flor de nit amb una barreja d’innocència i sensualitat, que sap en quin ambient es belluga però lluita per preservar la seva dignitat. A la banda contraria Mimí, Gracia Fernández, que té totalment assumit el rol que li ha tocat viure i s’adapta sense rancúnia a l’arribada de la nova estrella. També compta amb Joan Vázquez, un experimentat actor de musicals que es transforma en diversos personatges sobresortint el de Paquitu, amant del Gran Thonet, que ens ofereix el tango “El més profund és la pell” i l’èpica “Bandera blanca d’esperança”.
Una escena es va repetint al llarg de l’espectacle, amb cinc dels actors situats a sobre de la passarel·la, en posició estàtica com si es tractessin d’estàtues amb cinc focus sobre els seus rostres, que ens expliquen petites anècdotes històriques mentre apareix caricaturitzat el militar de nom i condecoració del que parlen.
Bones veus i unes interpretacions fresques i espontànies com si els actors i músics es belluguessin des de sempre en l’ambient del cabaret. Una posada en escena molt encertada i uns jocs de llum certament notables que fan del conjunt una proposta realment engrescadora.
L’Imma va haver de fer-me callar en més d’una ocasió, perquè sense adonar-me tatarejava les cançons que coneixem prou bé… i això que fa gairebé 25 anys que no l’havíem tornar a veure…. i és que llavors va ser un Musical que va marcar època i ens va quedar gravat a la nostra memòria.
Versió artesanal de l’espectacle musical produït per Dagoll Dagom l’any 1992. Text de Manuel Vázquez Montalban a partir d’una idea de Dagoll Dagom. Un Musical 100% català i de molta qualitat, al que creiem s’ha de donar suport, perquè és de casa nostra i en cap cas és una franquícia d’un espectacle forà.
Lletres addicionals: Joan Lluís Bozzo
Música: Albert Guinovart
Direcció escènica : Victor Alvaro
Direcció Musical: Xavier Torras
Coreografies : Bealia Guerra
Intérprets: Ariadna Suñé (Rosa/Hortènsia Brusi) \ Lluis Canet (Quimet i els generals) \ Lluis Parera (Reynals / Pons) \ Marta Capel (Coloma/ Remei) \ Marc Pujol (Gran Thonet / Arrufat) \ Gracia Fernández (Mimí) \ Joan Vázquez (Paquitu/ Patrick/ Madriles) \ Gerard Alonso (piano)\ Albert Abad (saxo i clarinet)\ Laura Marín (violí)
Espai escénic : Victor AlGo i Savina FJansana \ Il.luminació: Quico Gutierrez (AAI) \ Caracterització i vestuari: Núria Llunell \ Corsets: Bibian Blue\ Arranjaments: Xavier Torras\ Assistent de coreografía i coreografía de percusió: Lluis Canet \ Coaching vocal: Joan Vázquez \ Cap Técnic: Juantxi Fernàndez \ Fotografies: Clàudia Serrahima i Gataro \ Disseny cartell d’època: ¡Yepa! \ Producció executiva: Savina Figueras
Idioma: català
Durada: 2h 30 min (amb entreacte inclòs)
