– Teatre (114) – L’HOME SENSE VEU (🐌🐌🐌🐌) – Sala FlyHard – 05.12.2016

L’HOME SENSE VEU

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ahir dilluns vam tornar a la Sala Flyhard, per tal de veure aquesta nova proposta de la Claudia Cedó autora que tant ens va agradar amb la seva “TORTUGUES: la desacceleració de les partícules” que vam veure en aquesta mateixa sala i que va obtenir un premi Butaca.

Claudia Cedó va guanyar el V Torneig de Dramatúrgia Catalana dins del Festival Temporada Alta 2015, amb el títol D.N.I. ; aquest any ha estrenat L’HOME SENSE VEU dins del Temporada Alta 2016, que ara podem veure a la Sala FlyHard.

lhome-sense-veu-sala-flyhard-4

Clàudia Cedó torna a utilitzar la metàfora per parlar de la incomunicació entre les persones, de la falta de connexió que fa que parlem entre nosaltres però que molt sovint no ens arribem a entendre, com si parléssim llenguatges diferents.

Existeix la possibilitat de trobar un llenguatge comú, un traductor universal que ens permeti connectar amb els altres ?

La Cecília està a l’atur, té dos fills adolescents i un marit que viu escarxofat al sofà. En Tom Baxter és astronauta i viu aïllat, a la lluna, intentant enviar la seva veu a la Terra. Sense ningú que els comprengui del tot, la Cecília i en Tom van tirant, com anestesiats, esperant que succeeixi alguna cosa que els connecti amb l’entorn i doni sentit a tot plegat. Però el cap de setmana que Cecília decideix substituir la seva amiga a la feina, les seves vides faran un tomb.

La Cecília manté una no-relació amb el seu marit esperant i desitjant un canvi a la seva vida. Enveja la seva amiga Maria que s’ha separat i manté relacions sexuals amb persones que ha conegut a través del Tinder. Un cap de setmana decideix ocupar-se d’en Tomàs, el fill de la Maria que és autista i viu en un món de fantasia on es creu que és un astronauta complint una missió a la Lluna. La comunicació entre tots dos és un repte.

lhome-sense-veu-sala-flyhard-3

Ell intenta comunicar-se, però ella no entén el que li vol dir. En el món real no troben la manera de fer-ho i és en el món imaginari on sembla que és possible, només és qüestió de buscar la forma, el traductor que els connecti, la peça que farà possible evitar les interferències.

Cristina Cervià, a la que havíem vist treballar a “La importància de ser Frank” fa un paper d’una dona desencisada que no deixa de parlar en cap moment, dient el que pensa de tot, de l’amiga, del dinar, del sexe, … oferint-nos una persona tendre i divertida que necessita que algú l’escolti, necessita urgentment comunicar-se. Malgrat la seva evident infelicitat, es mostra vital, incansable i amb ganes d’aconseguir connectar. Magnifica la interpretació d’aquesta Cecília.

Jordi Subirà fa el paper de Tomàs, el fill autista de la Maria, i el de Tom Baxter l’astronauta que viu en soledat explorant la lluna. En ambdós mons, el real i el fantàstic s’ha desconnectat de tal forma del món que l’envolta que no acaba d’entendre el que li explica la Cecília, incapaç de lligar frases només rep paraules que per si mateixes no tenen sentit. Magnífic també el seu canvi constant de personatge i de registre.

lhome-sense-veu-sala-flyhard-2

Molt reeixida l’escenografia d’Elisenda Pérez que aconsegueix recrear els dos mons en un espai molt petit així com les llums i el so que aquest cop sentim en tot el cos.

Un però … cal que la Cecília encengui dues vegades una cigarreta que ahir, es va quedar encesa una bona estona ???… A la nostra mateixa filera veiem un parell de noies que han de tapar-se el nas per la forta i desagradable olor… en Miquel, que pateix d’asma, també ho passa força malament. En un espai tant i tan reduït creiem que no paga la pena fumar-se res, encara que possiblement no sigui tabac; al Teatre es pot fer veure tot, perquè tot és mentida, una mentida pactada entre actors i espectadors i per tant, inclús ens creiem que algú fuma, sense la necessitat de fer-ho físicament.

Una obra fresca amb una posada en escena molt àgil que ens ha agradat molt i que toca de ple l’etern dilema de la comunicació: jo parlo, però algú m’escolta, i si ho fa, m’entén??

Text i direcció: Clàudia Cedó
Intèrprets: Cristina Cervià i Jordi Subirà
Escenografia: Elisenda Pèrez \ Vestuari: Iztok Hrga \ Disseny d’il.luminació: Xavi Gardés i Lluís Robirola \ Banda sonora original: Lluís Robirola \ Assessorament de cos: Leo Castro \ Foto i vídeo: Roser Blanch \ Comunicació: Clara Cols \ Administració: Sergio Matamala \ Cap Tècnic: Xavi Gardés
Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch
Idioma: català
Durada: 75 minuts

cargol

Anuncis

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s