LA FORTUNA DE SÍLVIA –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Potser esperàvem massa, potser perquè estem mal acostumats a què gairebé tot el que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ha de tenir la màxima qualitat possible… i aquesta representació des del nostre punt de vista no ha estat a l’alçada. El cert és que ahir vàrem sortir de la Sala Petita del TNC, molt decebuts.
Creiem que la causa no ha estat en l’elecció d’aquest text de Josep Maria de Sagarra, perquè creiem que cal donar a conèixer als espectadors de Teatre, els grans escriptors que posseeix la literatura catalana; la nostra decepció, és deguda especialment, al que creiem ha estat una direcció errònia en molts aspectes, que intentarem raonar en aquest espai.
Sílvia és un personatge que posseeix un caràcter una mica bohemi, un estereotip que per l’època era gairebé un escàndol; volia educar als seus fills com creia que havia de fer-ho i no pas com li volia imposar la societat on vivia; no es tractava d’una activista però posseïa una gran lucidesa perquè tenia molt clar que volia ser lliure; al principi de l’obra depèn econòmicament dels altres i a poc a poc va trencant amb aquests lligams, perquè s’adona que la felicitat no la trobarà en una vida còmoda econòmicament, sinó en aconseguir ser lliure.
El primer quadre escènic ens presenta a Sílvia, la mare (Laura Conejero) i al fill Abel (Albert Baró), al menjador de casa seva, tot remenant unes fotografies, que els fan rememorar aspectes de quan la Sílvia encara no era vídua, fins que troben la fotografia on ella lluïa un preciós vestit de nit, que en bona part va marcar la resta de la seva vida. En aquesta llarga escena les interpretacions no ens les hem cregut en cap moment i ens han recordat una manera de fer de teatre molt impostat, que malauradament s’acostuma a utilitzar massa sovint al teatre madrileny, i que a nosaltres ens treu de polleguera.
Una interpretació del joveníssim actor Albert Baró, que no ens ha agradat gens, però que creiem ha estat imposada per la direcció, perquè l’hem vist treballar en altres ocasions, en les que ha treballat d’una manera molt més natural, l’herència a microteatre o en Els nostres tigres beuen llet aquí mateix, al TNC.
…. i diem això, malgrat que admetem que podem estar equivocats, perquè creiem que les interpretacions han de ser corregides pel director, si a ulls dels espectadors resulten poc creïbles…. i més quan la interpretació de la conegudíssima i solvent actriu, Laura Conejero, en aquesta escena inicial, ens ha semblat també sobreactuada i molt poc creïble…. malgrat que després, per sort en les escenes posteriors ha tornat a ser la que nosaltres coneixíem.
Un director de teatre ha de tenir en compte aspectes que poden afectar i molt, a la visió o audició dels espectadors, i aquí novament ha comes l’error de deixar sense visió als espectadors situats a prop de l’escenari central, darrere de les butaques amb respatller força alt, que impedien veure les cares dels actors en més d’una ocasió.
O el que és encara més greu, que no s’escoltin amb claredat suficient el que deia la protagonista en forces escenes, depenent d’on estava situada i si estava o no girada d’esquenes al públic i de cara a l’espectacular, però innecessària vidriera. No era pas un problema d’acústica de la sala, perquè a la resta dels actors, se’ls va entendre a la perfecció al llarg de tota la representació. Un director com cal, ha d’estar també al cas i situar-se als assajos en diferents butaques de la sala, per prevenir aquestes deficiències de so.
Però encara hi ha més…. el desequilibri del volum en què parlen els actors i el de la música i el so enllaunat que s’utilitza en els canvis d’escena, és tan absolutament brutal que acaba resultant insuportable… un dels aspectes que s’ha de revisar, si o si, perquè no té cap justificació.
L’escenografia, com ja he comentat abans, suposem que d’un cost molt elevat, amb un gran finestral que prem vida en els canvis d’escena, es espectacular, però segurament no es podrà muntar tal com es veu al TNC, a la gira que l’espectacle farà per 11 poblacions de tot Catalunya, en haver de representar-se a la italiana.
Evidentment també té aspectes positius, com preciós vestuari i sobretot la immillorable actuació d’Anna Alarcón en el paper de Diana, …. o inclús el petit paper de la tieta “dolenta” interpretat per una Muntsa Alcañiz, que tant trobem a faltar als nostres escenaris…. i també la naturalitat de l’actuació d’en Pep Munné.
Malgrat aquests aspectes força positius, en el conjunt de la producció, malauradament pesant molt més els aspectes negatius que la direcció de Jordi Prat i Coll, no ha sabut solucionar amb encert, per la qual cosa, arriba a fer feixuga una representació teatral de la que esperàvem moltíssim més del que ens hem trobat, tenint en compte el lloc on és representat i amb els mitjans al seu abast; tant és així, que fins i tot la producció ens ha arribat a avorrir, i això per nosaltres, que ens considerem teatraires de mena, és força greu.
Estem segurs que aquestes deficiències al llarg de les representacions, de ben segur s’hauran de resoldre de la millor manera possible, perquè el text d’en Sagarra no en te cap culpa.
Malauradament, aquest cop no ens atrevim a recomanar-la.
Autor: Josep Maria de Sagarra
Dramatúgiua i direcció: Jordi Prat i Coll
Amb: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut, Pep Munné
Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas //Vestuari: Míriam Compte // Caracterització: Eva Fernández //Il·luminació: David Bofarull //So: Lucas Ariel Vallejos // Projeccions: Alfonso Ferri // Ajudanta de direcció: Ester Villamor // Ajudanta d’escenografia: Mercè Lucchetti // Ajudanta de vestuari: Laura García //
Ajudanta de projeccions: Laia Tubio // fotografies: David Ruano
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa
Idioma: Català
Durada: 1 h 40 min
