UN OBÚS AL COR –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

UN OBÚS AL COR és un monòleg extret de la novel·la “Visage retrouvé“, de l’escriptor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad. Un autor amb una contundència brutal en els seus textos com vam poder comprovar en les representacions d’Incendis, Cels o Litoral que formen part de la tetralogia “La sang de les promeses” i de la que podrem veure Boscos a partir del mes de març en aquest mateix espai. La mateixa contundència que vam trobar amb la lectura de la seva novel·la Ànima.

Un monòleg de 80 minuts que té com a protagonista a Ernest Villegas i dirigit a 4 mans per Oriol Broggi i Ferran Utzet. Aquesta vegada ha estat coproduït amb Temporada Alta tal com ens van comentar a la roda de premsa.

Un jove que en plena nit rep una trucada i fa un viatge en autobús cap a l’hospital on agonitza la seva mare. Fa fred, molt fred. Neva. Ell lluita contra si mateix, contra el fred, la neu i el vent, per entendre el que sent.

Un text que ens torna a redescobrir l’univers narratiu de l’autor i on es replanteja de nou els vincles amb els pares, l’avanç irreversible de la vida i la certesa de la mort. Un monòleg intens, on l’actor, sol, desplega sentiments, patiments i alegries.  I l’Ernest ens ho transmet de tal manera que quedem impregnats del seu dolor, de la seva angoixa, sentim les seves vivències com si fossin nostres, com si la seva mare fos la nostra, com si visquéssim amb ell la guerra, com si la seva tieta grassa també estigues agafant la mà de la nostra mare, com si volguéssim fugir, com si patíssim fred, com si sentíssim la por a la nostra anima….

Un jove que encara no sap el significat de la paraula abans i que farà un viatge interior en el temps per recordar amb tendresa, còlera i dolor la història de la seva família i la seva pròpia historia.

Un jove que no reconeix la seva mare en aquella dona dels llargs cabells rossos que ha iniciat una lluita contra la malaltia i el dolor.

Quan fa catorze anys Wahab rep la clau del pis de la família com a regal. Al vespre, quan torna de l’escola, la sorpresa és gran, quan entra i no reconeix la cara de la seva mare. El dia en què s’ha transformat en home, és també aquell en què la realitat apareix als seus ulls.

Un jove que haurà de creuar una tempesta real i una de metafòrica, una tempesta vital, en el viatge en autobús fins a l’hospital. Recorda el passat i s’enfronta al present sense imaginar encara un futur. Podem considerar que és un viatge iniciàtic a l’edat adulta.

Ple de paraules, ple de frases en la boca per cobrir la tempesta del meu cervell (…), perquè alguna cosa en el meu cap murmura molt baix, molt molt baix, paraules violentes (…), malgrat el vent i la neu i la tempesta i la rabia, repeteixo aquestes paraules: La meva mare mor, la meva mare mor, …..

Un jove que finalment es retroba amb la seva mare, acceptant la seva malaltia i la seva mort.

Un jove que deixa de tenir por a la “dona negre amb braços de fusta” que l’havia atemorit en somnis d’ençà que va contemplar, al seu país natal, un atemptat contra un autobús i va veure morir a l’interior un nen que, com ell, tenia nou anys.

Un text preciós en el qual Wadji Mouawad ens parla de la identitat, de la guerra, la immigració, la repetició de la història, la incomunicació, les relacions familiars, les pors, la mort ….. Ens explica el sofriment que comporta l’adolescència on la mirada sobre el món canvia i cal acceptar aquests canvis per continuar vivint.

Wadji Mouawad té l’habilitat de parlar d’assumptes molt profunds a partir de coses senzilles i et fa reconciliar amb la gent que estimes, et fa valorar les petites coses que formen part del dia a dia i que ni tan sols veus.

Una posada en escena minimalista ajudada per alguns vídeos que es projecten al fons de la sala, una acurada il·luminació i una magistral actuació de l’Ernest Villegas. Com ell mateix ha declarat una de les dificultats més grans que ha trobat són els continus salts en el temps, ja que l’autor viatja constantment del passat al present recordant vivències molt fortes de la seva infantesa al Líban. No ha tingut cap problema amb la direcció a quatre mans de Broggi i Utzet que en tot moment han respectat l’opinió de l’actor. Segons confessen ha estat una experiència enriquidora per tots tres.

Sala plena i emocionats aplaudim dempeus la feina de l’Ernest. Catàrtic.

Malgrat que no som massa amants dels monòlegs en Teatre i que com haureu comprovat no els qualifiquem amb una valoració massa alta, aquesta vegada fem una excepció perquè no solament estem parlant d’una excel·lent interpretació, sinó que en aquesta proposta s’afegeix una senzilla però extraordinària posada en escena i un text que com el seu nom indica, és sens dubte un autèntic Obús al cor.

“Una onada immensa m’arreplega des de l’interior i m’arrossega i se m’emporta i m’estavella contra els esculls del meu dolor”.

Acabada la representació va tenir lloc una activitat dels Amics de la Perla29 relacionada amb la mort i el dol, titulada “Una explosió a l’ànima. El dol” amb la participació de X. Serra, infermera en educació i acompanyament creatiu a les malalties, el dol i la mort, i el Dr. M.A.Broggi president del Comitè de Bioètica de Catalunya, i que van parlar sobre les reaccions emocionals i el treball del dol que això comporta. Interessant xerrada. Enriquidora tarda de diumenge.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autor: Wajdi Mouawad

Traducció: Ramon Vila

Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet

Intèrpret: Ernest Villegas

Il.luminació: Quim Blancafort \ Disseny audiovisuals: Francesc Isern \ Vestuari: Berta Riera \ Col.laboració en el so: Damien Bazin \ Tècnic de funcions: Juan Boné \ Regidor: Marc Serra \ Cap tècnic: Cesc Pastor \ Fotografía: David Ruano i Lara Alonso \ Atenció al públic: Núria Ubiergo i Laura Torres.

Producció: La Perla 29 i Temporada Alta

Idioma: català

Durada: 80 minuts