BATTLEFIELD (Camp de Batalla) –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest passat divendres 25, vàrem tornar a viatjar a Girona per tercera vegada en una setmana, per tal de poder assistir a l’estrena de la producció BATTLEFIELD signada per Peter Brook i Marie-Hélène Estienne, el que vol ser una versió abreujada del mil·lenari poema èpic indi Mahabharata.

Únicament han estat tres representacions a les quals hem pogut assistir en aquesta edició de Temporada Alta, però de ben segur que la temporada vinent ens podrem implicar més, perquè segurament l’Imma també estarà jubilada i tindrem molta més llibertat per poder viatjar, sense dependre dels horaris laborals.

Però aquesta vegada un dia abans, vaig tenir la sort de poder assistir a la roda de premsa d’aquest espectacle, que es va celebrar a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelones. És la desena vegada que Peter Brook presenta un espectacle a Temporada Alta. En la presentació estan presents tres dels actors, Jared McNeill, Carole Karemera i Ery Nzaramba, així com el compositor i intèrpret de la música de l’espectacle, el japonès Toshi Tsuchitori; únicament ha fallat Sean O’Callagham, que no ha pogut assistir per una indisposició sobtada.

Fa trenta anys Peter Brook ja va presentar una primera versió del poema, en una producció de nou hores, que també es va poder veure a Barcelona al Mercat de les Flors. Ara, presenta un muntatge més essencial i intens de 70 minuts, per respondre, amb l’esperit d’avui en dia, a les preguntes que planteja la nostra existència. Perquè, com diuen els indis, tot està contingut al Mahabharata i si no hi apareix és que no existeix.

Com indica l’autor, “El Mahabharata no és un simple llibre, ni una gran sèrie de llibres, és una immensa tela que cobreix tots els aspectes de l’existència humana. Hi trobem totes les nostres qüestions vitals, d’una manera que és alhora contemporània i urgent. Fa molts mil·lennis que el Mahabharata ens ensenya, sempre inesperadament, com obrir els ulls al que la realitat exigeix.”  Peter Brook, amb més de 60 anys sobre els escenaris, és sens dubte un dels directors més prolífics i amb més èxit del panorama teatral europeu.

Un espectacle amb el què hem pogut connectar des del primer moment, malgrat que s’ha representat en llengua anglesa, sobretitulada en català. Una proposta escènica que aconsegueix condensar el llibre indi del Mahabharata, a partir de uns pocs personatges en el transcurs de 33 anys, després d’una guerra en el que han perdut la vida milers o milions de persones, com acostuma a passar al llarg de tota la història de la humanitat….. i ara mateix mentre estic escrivint aquest apunt.

La pobresa no és gloriosa. Tampoc ho és la tristesa. Tampoc ho és la solitud. Jo he matat milions d’homes. I ara me n’he d’anar boscos endins. Aquesta victòria no és res més que una derrota.

Una posada en escena absolutament minimalista, sense escenografia amb l’escenari despullat, on es belluguen els personatges, mentre que el músic assegut a la banda dreta de l’escenari va interpretant la música que es basa en una improvisació, com sempre ho fa Toshi Tsuchitori, en els espectacles de Peter Brook, amb el que ha treballat més de 40 anys; aquesta vegada la música té un aire religiós, interpretada únicament amb un timbal, i basada en música sufí africana.

En la primera versió de 9 hores, actuaven 25 actors i 5 músics i solia representar-se a l’aire lliure. Ara tot és més subtil i els personatges del pare cec, els germans, parlen de la història després de la guerra, d’assumir el poder malgrat que a vegades no es tracta d’un desig i més aviat aquest poder no és massa desitjat, malgrat que per responsabilitat un s’ha de responsabilitzar. Però potser el més interesant de tot, no és la història principal, sinó els petits comptes que s’expliquen entremig, que són una veritable delícia.

El Mahabharata no és un simple llibre, ni una gran sèrie de llibres, és una immensa tela que cobreix tots els aspectes de l’existència humana. Hi trobem totes les nostres qüestions vitals, d’una manera que és alhora contemporània i urgent. Fa molts mil·lennis que el Mahabharata ens ensenya, sempre inesperadament, com obrir els ulls al que la realitat exigeix.

El Mahabharata parla d’una gran guerra d’extermini, que desmembra la família Bharata. En un bàndol hi ha els cinc germans, els Pandava, i a l’altre, els seus cosins, els Kaurava, els centenars de descendents del rei cec Dritarashtra. Ambdós bàndols utilitzen terribles armes de destrucció. Al final, els Pandava en resulten vencedors. Milions de cadàvers estan estesos a terra. I ara el germà gran dels Pandava –Iudistira– està obligat a convertir-se en rei. La victòria té un amarg regust de derrota.

Iudistira i Dritarashtra, el rei vell, senten angoixa i recança profundes, en qüestionar-se les seves accions passades i intentar desembrollar la seva responsabilitat per la catàstrofe. Havent de viure amb aquesta terrible massacre, havent perdut els seus fills, les seves famílies, els seus aliats, com podran el rei nou i el vell arribar a trobar la pau interior? La riquesa del llenguatge d’aquesta epopeia intemporal i les seves històries sempre increïbles han permès portar als escenaris aquesta situació, que, tot i pertànyer al passat, reflecteix al mateix temps els durs conflictes actuals.

No és massa important en aquest cas, entendre fil per randa tot l’argument, i creiem que s’ha de veure sense aquesta preocupació de voler entendre tots els seus significats i els missatges que de ben segur ens hem perdut uns quants. És un espectacle en què el seu argument que no s’explica pas de forma massa lineal i potser l’espectador que no ha llegit de què va la història, es pot arribar molt fàcilment a perdre. Nosaltres per sort, una hora abans asseguts al bar del Teatre Municipal de Girona, ens vàrem llegir tot l’extens dossier de premsa i segurament això ens va ajudar molt a què poguéssim gaudir de ple l’espectacle.

Potser només cal llegir les paraules del mateix Peter Brook, per entendre el que ha volgut descriure: La descripció podria ser molt be la d’Hiroshima o Síria avui dia. Volíem parlar del que passa després de la batalla. Els líders d’ambdós bàndols travessen un moment de profunda confusió: els vencedors afirmen que “la victòria és una derrota”, mentre que els que han perdut admeten que “podrien haver evitat la guerra”. El nostre públic real és Obama, Hollande, Putin i tots els presidents. La pregunta és: com veuen ells els seus oponents en l’actualitat? Quan mires el telenotícies, t’enfades, t’indignes, et poses furiós. Però en el teatre ho pots suportar tot i sortir-ne amb més seguretat i valentia, pensant que pots plantar cara a la vida.

Per Peter Brook, el teatre és la possibilitat de viure, durant una o dues hores, en un espai de concentració amb el públic, una experiència compartida, de manera que tothom pot sortir-ne enriquit pels seus propis pensaments.

Basat en: Mahabharata (anònim) i l’obra de Jean-Claude Carrière

Adaptació i Direcció: Peter Brook i Marie-Hélène Estienne

Intèrprets: Carole Karemera, Jared McNeill, Ery Nzaramba, Sean O’Callaghan i Toshi Tsuchitori (músic) 

Il·luminació: Philippe Vialatte / Vestuari: Oria Puppo

Producció: Théâtre des Bouffes du Nord, C.I.C.T.
Coproducció: The Grotowski Institute, PARCO Co. Ltd / Tokyo (Japó), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg (Luxemburg), Young Vic Theatre (Anglaterra), Singapore Repertory Theatre (Singapur), Le Théâtre de Liège, C.I.R.T. (Bèlgica), Attiki Cultural Society (Grècia), Cercle des Partenaires des Bouffes du Nord (França)