– Teatre (102) – LA DESAPARICIÓ DE WENDY (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett

LA DESAPARICIÓ DE WENDY –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra.

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut Teatre Capsa. La crítica va dir d’ell que era incapaç d’escriure res que fos còmic o fantasiós, i ho va voler demostrar. Temps rècord per una persona que utilitzava dos o tres anys per donar per acabat un text ….

La Sala Beckett, segons ens van comentar a la roda de premsa, vol iniciar aquesta nova etapa amb un tipus de teatre que és una invitació a deixar-se sorprendre per temes i personatges lluny de tòpics i falsos heroismes. i la “desaparició de Wendy” és sens dubte un dels millors exemples.

A Oriol Broggi se li va oferir dirigir aquesta proposta, i no va dubtar gaire en assumir aquesta responsabilitat, ja que admira l’obra d’en “papitu” i a més a més ell es considera una mica fill de la Sala Beckett i és un gran amic d’en Toni Casares, que tant va recolzar-lo en la creació del projecte de creació de la seva companyia La Perla29; al col·loqui que va tenir lloc després de la representació, ens comenta que aquest text és la segona vegada que es representa en un teatre comercial, la primera vegada va ser a la Sala Villarroel en 1985 per la Companyia Centre Dramàtic Generalitat de Catalunya. En canvi sí que ha estat representada en diverses ocasions dins dels grups de teatre amateur de casa nostra.

Una obra en la qual es barregen realitat i ficció, una declaració d’amor al teatre, que en “Papitu” estima però que sens dubte també li ha proporcionat moments de patiment i angoixa. I és també un homenatge a l’ofici d’actor. Una obra que en tot moment ens fa sentir com si estiguéssim vivint un somni. Un text que ha permès introduir algunes “referències lingüístiques” com fer referencia al teatre en el qual s’està representant o al Casal del Barri.

Una companyia de teatre està a punt de començar la representació infantil de l’obra Peter Pan, però un problema amb els decorats els obliga a fer un canvi sobtat de repertori i distorsionar una mica l’argument.

La desorientació dels actors, que s’han quedat sense el seu personatge o han d’improvisar noves situacions dramàtiques, amb les constants interrupcions del fil argumental que se’n deriven, permet agafar distància respecte de la història que es volia explicar i fa que emergeixin totes les contradiccions pròpies dels contes i els mites de la nostra infantesa.

Els actors decideixen fusionar les dues històries, la prevista inicialment de Peter Pan, i la de la Ventafocs de la qual formen part els decorats que han pogut aconseguir. Forçats per la situació improvisen, barrejant i transformant records personals. Teatre dins del teatre, un recorregut pel món de la infantesa barrejant aquests dos contes i amb un component autobiogràfic de la infantesa del mateix autor. I tot construït al voltant d’un home que no ha volgut créixer.

Narració i acció juguen creant moments màgics, moments d’humor i d’ironia que ens recorden que a la vida és necessària la imaginació, deixar-se anar i gaudir del moment. “La desaparició de Wendy” és un toc d’alerta per recordar-nos que no ens hem d’oblidar de somiar amb l’excusa de què ja no som nens i hem de “tocar de peus a terra”.

El repartiment està format per Joan Anguera que fa de mestre de cerimònies i director del grup de teatre, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals, Armand Villén i el músic Carles Pedragosa que també fa petites incursions a escena. És un repartiment que ha estat disposat a jugar des del moment zero.

Un joc pervers sobre els records, l’imaginari col·lectiu i la moral establerta, a través de l’homenatge al teatre, l’espai de les il·lusions i la màgia compartida.

Malauradament un altra vegada la majoria de crítica professional, se l’ha tornat a carregar, tot dient que era un text al qual li havia passat el temps per sobre i que s’havia quedat antiquat…. i sobretot fent especial èmfasi en la direcció que ha fet Oriol Broggi, tot dient que s’ha fet un “embolic”; creiem que aquest argument és totalment injust, perquè el text ha estat gairebé respectat al 100% i únicament ha afegit una petita escena i la inclusió d’algunes cançons amb la intenció de fer-la més amable a l’espectador.

Cançons que per altra banda, li van agradar molt a l’autor, quan ha vist les representacions als assajos, perquè són cançons especialment escollides per en Broggi, que han marcat d’alguna manera etapes de la vida d’en “Papitu”. Per altra banda s’ha de reconèixer que no és un text senzill i l’espectador no pot pretendre seguir-la d’una forma lineal i realista, perquè és una proposta plena de fantasia allunyada precisament de tot tipus de realisme.

Música en directe, coreografia, canvi constant de ritme, de personatges, fantasia, improvisació, connexió amb el públic, llums … una posada en escena divertida que ens ha arrossegat des del primer moment. Sense dubtes una nit de màgia teatral.