– Teatre (101) – MAMBO (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà

MAMBO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una nova proposta de la Companyia “Les Antonietes” escrita i dirigida per Oriol Tarrasón. Com ens van comentar a la roda de premsa, amb aquesta producció trenquen amb la línia de treball a la que ens havien acostumat, les adaptacions dels grans clàssics com Ibsen, Tenessee Williams o Arthur Miller. Volen amb això apostar per obrir una nova (doble) línia de treball, el teatre contemporani i la comèdia.

Ella vol el divorci. Ell no. Durant un sopar més, d’un dia qualsevol, presenciarem una disputa matrimonial amb ressonàncies a Woody Allen i Eugene Ionesco gràcies a la qual, sense oblidar mai que som en un teatre, ens preguntarem fins on un matrimoni és capaç de defensar una mentida per no haver de respondre’s la pregunta que sobrevola l’escenari durant tota la funció: “és bonica la vida que tenim?” Excuses absurdes i absurds retrets en un espectacle de teatre dins del teatre on els límits entre veritat i ficció estan molt poc clars.

Annabel Castan i Dani Arrebola són una parella d’actors que interpreten el paper d’un matrimoni en una tragèdia vestida de comèdia. I tota l’estona fan davant nostre aquest doble paper d’actor i personatge, interaccionant constantment amb nosaltres de tal manera que els llums de la petita sala del Maldà no s’apaga en cap moment. Som interpel·lats i som testimonis de les seves absurdes discussions o del seu caòtic sopar. Unes magnífiques interpretacions que ja ens han impactat des de bon començament amb el ball que ens han ofert com si fossin uns professionals del ball de saló.

Un text que ens parla de la incomunicació entre les persones, tots dos parlen però no s’escolten. Parlen per fer-se mal sense tenir en cap cas intenció d’entendre que els hi passa, només els retrets sense esperar cap resposta per part de l’altre, mostrant la covardia que no els deixa enfrontar els problemes de comunicació.

En certa manera creiem que Les Antonietes, ens posen un mirall davant nostre, per què els espectadors ens veiem reflectits en les nostres discussions absurdes de parella, potser massa exagerades com acostumen a ser sempre les caricatures, però que segurament formen part de la nostra convivència, malgrat que els dos membres de la parella ens necessitem, l’un a l’altre, mes del que ens arribem a pensar, per continuar amb la nostra lluita contra la rutina del dia a dia i sobretot per poder sobreviure el millor possible.

Segons ens comenta l’Oriol a la xerrada que te lloc en acabar la representació, ell va escriure aquesta obra pensant en aquest espai i li va donar un to lleuger sense treure pes a la tragèdia que amaga aquesta relació de parella. Una visió molt amarga d’una relació trencada però “obligada” a perviure.

Ella decebuda perquè creu que els seus somnis no s’han complert i que ell li va prometre coses que després no ha fet … No ha treballat mai i juga amb la fantasia que un cop separada treballarà i s’ocuparà dels nens però amb la seguretat que no ho haurà de fer, que no s’atrevirà a fer el pas que sap que l’obligaria a canviar de vida, a assumir responsabilitats. És realment el que vol?, el divorci?

Ell decebut per la falta de vida sexual i l’ensopiment d’una relació que el porta a anar a ballar tot sol i treballar “30 hores diàries” per mantenir una família que no té cap sentit, tret del fet de dir que té una família. Sap del cert que ella no donarà el pas de marxar i aquesta seguretat li permet no donar cap pas per apropar-se. És realment el que vol ?, una família “pantalla” ?

Un rerefons molt amarg que podria donar per molt, és molt més el que s’amaga en cada una de les frases que s’intercanvien que el que realment diuen, en cada un dels gestos i en la intencionalitat de fer veure en tot moment que han arribat a un límit, sense que cap dels dos tingui intenció de donar una passa més que els porti a la separació que criden.

Ens presenta un món de parella desgastat, on no hi ha passió ni il·lusió d’un futur plegats. “Fa tant de temps que estem junts que no et puc seguir estimant“. El desencís i la incomunicació han obert entre tots dos un abisme infranquejable. Els crits i les discussions constants és l’únic que comparteixen. Ni tan sols els fills que tenen en comú.

Moments còmics que endolceixen la duresa de la situació que “pinten” amb unes interpretacions que en tot moment hem sentit com representació d’uns papers on els actors han guardat la distància amb el personatge que havien d’interpretar. Molt bona química entre tots dos. Un divertimento.