DE WELWILLENDEN (Les Benignes) –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

El Festival Temporada Alta va estrenar aquest dissabte passat DE WELWILLENDEN (Les Benignes), muntatge que posa en escena l’obra del mateix títol de l’escriptor Jonathan Littell, estatunidenc que escriu en francès i viu a Barcelona i que va guanyar el premi Goncourt amb aquesta obra l’any 2006. Nosaltres vam assistir a la segona i última representació que va tenir lloc diumenge al Teatre Municipal de Girona.

Sens dubte estem davant de l’adaptació d’una novel·la que ha marcat una època, per la controvèrsia que va generar la seva publicació, en presentar un narrador que no es penedeix de res. Max Aue és un home corrent que va presenciar l’horror i en va formar part. La història d’un oficial nazi que, com si escrivís les seves memòries, relata el que va fer i el que va veure durant la Segona Guerra Mundial. Un personatge de ficció que era un oficial de les SS.

Guy Cassiers ha adaptat les més de 1.000 pàgines del llibre amb la col·laboració de dues companyies europees de gran prestigi, l’holandesa Tonnelgroep d’Ivo van Hove i la flamenca Toneelhuis. Segons diu vol acostar al públic les parts més fosques del passat col·lectiu amb l’objectiu de continuar vigilant el present.

Hans Kesting és Max Aue que es reivindica com un ésser tan normal com nosaltres, i en el seu llarg monòleg inicial ens vol explicar el perquè de la seva intervenció en aquesta guerra. Ell, és un oficial de les SS membre d’un grup encarregat d’exterminar jueus i comunistes. Ha ascendit amb esforç fins al rang més alt de les SS. És llicenciat universitari i qüestiona la solució final adoptada pel règim nazi no pas per la crueltat emprada, ni per l’aberració implícita en voler exterminar un poble per la seva religió, sinó per la seva conveniència o racionalitat en ares a aconseguir una major productivitat a les fàbriques alemanyes i per la possible “utilitat” d’algunes de les persones que eren eliminades.

Un militar destacat a Kiev i a Stalingrad on va ser greument ferit i que pateix anímicament de les conseqüències de l’horror en què participa. Acaba la guerra a la ciutat de Berlín. La seva homosexualitat és també un dels temes tractats al llarg de la proposta si bé s’obvia la part de la vida personal del protagonista, que si està desenvolupada a la novel·la, on parla de l’assassinat dels seus pares o de la relació incestuosa amb la seva germana.

Littell fa que ens adonem que el Tercer Reich no estava poblat exageradament per monstres o pervertits, sinó per ciutadans normals que van arribar a la bogeria col·lectiva més absoluta amb el nacionalsocialisme i per culpa d’aquest règim.

La producció focalitza les discussions sobre l’eliminació dels jueus que tenen lloc entre els cercles de poder de les SS. El que provoca el desacord no és l’eliminació dels jueus, sinó la manera de fer-ho. Ens fem una idea del ventall de punts de vista existents sobre el nazisme i l’extermini dels jueus.

Qualsevol pot ser un monstre. Aquesta és la idea central de Les Benignes.

En paraules del director: “La manipulació del llenguatge fa possible defensar l’indefensable, precisament creant una distància entre les persones i els seus sentiments. Aleshores és quan veus com n’és de gran el poder del llenguatge“.

La producció s’estructura al voltant de les tres ciutats on transcorre la novel·la: Kíev, Stalingrad i Berlín.

Una posada en escena que a la primera part és una mica estàtica i que a causa del discurs narratiu del protagonista amb dos llargs monòlegs, se’ns ha fet una mica llarga i feixuga; ha estat així en bona part perquè a causa que la parla era expressada de forma ràpida i amb vehemència, no donàvem l’abast en llegir els sobretítols de traducció, i encara sort que en estar en primera línia central a una llotja, no havíem d’aixecar pas el cap i els llegíem amb força facilitat. Malgrat tot, en la primera part poc vàrem poder mirar amb tranquil·litat l’escenari.

A la segona part, que comença amb la derrota alemanya a Stalingrad, més diàlegs i intervencions més àgils, unit a una escenografia que pren una mica de vida, se’ns ha fet més digerible, malgrat la duresa del que estàvem veient i escoltant a l’escenari i de la crueltat i fredor dels personatges representats.

La proposta acompanya el text amb imatges de vídeo que intenten mostrar la ment dels personatges i revelar el seu monòleg interior. El poder no està només en el que es diu sinó en com es diu, de quina manera el llenguatge està influenciat pel pensament. Les imatges tenen una influència més gran en el nostre esperit que el mateix llenguatge que processem de forma diferent.

Les interpretacions són totes extraordinàries destacant molt especialment la de Hans Kesting que porta la càrrega de tota la representació.

Una barreja de personatges històrics i de ficció. El protagonista Max Aue està present en els llocs importants i coneix totes les persones rellevants d’aquell moment històric.

Per a l’adaptació teatral es va decidir no anomenar els personatges històrics pel seu nom tret d’Eichmann. Tampoc s’anomena el camp de concentració al que fan referencia.

L’actual situació política d’Europa amb el creixement dels partits d’ultradreta, xenòfobs i antieuropeistes ens fa analitzar el que veiem amb uns altres ulls: de fet no parlem d’història passada, tot pot tornar a succeir.

En paraules del director: Tinc la impressió que avui dia estem contínuament exposats a una sobrecàrrega d’imatges que ens mostren barbàrie, destrucció i patiment arreu del món. Però aquest és el problema de les imatges: com més sovint veus una cosa, més t’hi habitues. Estem tan acostumats a veure coses que sembla que ultrapassen els límits de la realitat que al final ens tornem cecs davant aquestes coses, i les comencem a oblidar. L’art evita que oblidem.

Autor: Jonathan Littell

Adaptació: Guy Cassiers i Erwin Jans

Direcció: Guy Cassiers

Intèrprets: Abke Haring, Katelijne Damen, Kevin Janssens, Johan Van Assche, Hans Kesting, Bart Slegers, Fred Goessens, Alwin Pulinckx, Vincent van Sande (escenari), en alternança en el rol del jove violinista: Diego De Ridder, Victor Van Gorp, Otto Back, Henry Giesbertz, Erik Paans

Dramatúrgia: Erwin Jans \ Espai escènic i vestuari: Tim Van Steenbergen \ Il.luminació: Bas Devos \  So: Diederick De Cock  \ Vídeo: Frederik Jassogne

Producció: Toneelhuis, Toneelgroep Amsterdam

Durada: 3 h 15 min amb entreacte

Idioma:  neerlandès amb sobretítols en català i anglès