AVENIDA DE LA LUZ de María Zaragoza
Per Imma Barba –
La primera pregunta que em vaig fer en veure el llibre, era obvia, una escriptora castellana escrivia un llibre situat a l’Avinguda de la Llum de Barcelona ?? Ràpidament em vaig interessar perquè a priori m’agraden els llibres situats a la meva ciutat.
La presentació del llibre va tenir lloc a l’espai que en el seu dia ocupava la platea del cinema que hi havia a l’avinguda de la Llum i allà l’escriptora va explicar que es va inspirar en una cançó de Loquillo en la que parlava d’una ciutat subterrània. Va descobrir que havia existit, en veure el videoclip de la cançó.
Avenida de la luz, el desierto empieza aquí
Es un buen lugar para acabar borracheras.
El heartbreak hotel de mi ciudad.
El mito de ciudad sumergida,
a estas horas se vuelve real.
Estás solo, date cuenta, estás solo.
Avenida de la luz, no me mires con piedad.
Voy cegado por la luz de mi libre soledad.
Y nunca fue bella la derrota,
así como alguien la quiso pintar,
y tus problemas no importan a nadie,
ni a ti te importan los de los demás.
Estás solo, date cuenta, estás solo.
Avenida de la luz, el desierto empieza aqui
(Letra de Avenida de La Luz – Loquillo y Trogloditas)
A partir d’aquí imagina una trama de suspens en aquesta ciutat subterrània, la primera d’Europa construïda als anys 40, abandonada definitivament als anys 90 i que actualment ocupa, en part, una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat.
La història comença en 1955 quan Hermenegildo Pla desapareix mentre treballava en un projecte que havia d’ampliar l’Avinguda de la Llum per convertir-la en la Ciutat de la Llum, i que mai va ser inaugurat. Deu anys més tard Hermenegildo reapareix en el port de Barcelona, com si el temps no hagués passat i vestit amb la mateixa roba que portava en desaparèixer.
Estem l’any 2012 i Hermenegildo, octogenari, torna a desaparèixer, el seu nét Pere organitza un grup a través de les xarxes socials per entrar en aquesta ciutat, ara abandonada, i buscar el seu avi.
En aquesta novel·la l’autora ens introdueix als grups d’exploració urbana anomenats urbex que busquen llocs abandonats o amagats per tal de fotografiar-los i reviure temporalment la història del lloc. Segueixen quatre normes bàsiques: que no els vegin, no es poden emportar res, no poden trencar res i no poden revelar a ningú la localització de les fotografies que després comparteixen.
També ens introdueix en el món de les nines Blythe, que imiten a dones famoses, reals o fictícies, just al moment abans de morir. La mateixa autora es dedica a la caracterització d’aquestes nines en moments d’oci.
La sinopsi de la novel·la i aquests apunts em feien pensar que em trobaria una barreja de thriller, suspens, fantasia i terror, però el resultat ha estat una mica decebedor, ja que la trama és molt repetitiva i els sis personatges que presenta són massa estereotipats. Tots ells han tingut experiències paranormals i amaguen un passat fosc. La novel·la és un seguit de fenòmens estranys en una ciutat que té vida pròpia, però que se’ns mostren deslligats i estan fora de tota lògica.
Hi ha moments entretinguts en què sembla que la novel·la aixecarà el vol, per tornar, al moment següent, a caure en la repetició. No justifica la seva lectura.
Maria Zaragoza va néixer a Madrid en 1982 i és escriptora i articulista que a l’edat de set anys ja va guanyar el seu primer concurs escolar de comptes i a divuit anys va publicar el seu primer llibre. Guanyadora de premis literaris com el Premio de Novela Ateneo Joven de Sevilla, per la seva novel·la “Dicen que estás muerta” (2010) i el Premio Ateneo Ciudad de Valladolid per la seva obra “Los alemanes se vuelan la cabeza por amor” (2011). Finalista del Premi Planeta en 2013, participa activament en projectes multidisciplinaris i és col·laboradora habitual en jornades literàries.
Titulo original: Avenida de la Luz
Editorial: Ediciones el Minotauro – Planeta de Libros
Primera edición: març 2015
Idioma: castellà – Páginas: 314
