LE NOZZE DI FIGARO –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
La nostra segona òpera de la temporada del Liceu, ha estat aquesta conegudíssima “Le nozze di Figaro” de Wolfgang Amadeus Mozart, en versió de Lluís Pasqual i amb Leo Castaldi com a director d’escena i Josep Pons en la direcció musical.
Ambientada en els anys 30 i amb una escenografia de Paco Azorín on domina el color blanc, aquesta proposta escènica és la tercera vegada que torna al Liceu on va ser estrenada l’11 de novembre de 2008 i reposada en febrer del 2012, de la que ja vàrem escriure un altra crònica.
En paraules de Lluís Pasqual “la decisió fonamental que s’ha de prendre quan et planteges una posada en escena és la de decidir en quin moment històric s’ambienta“. Amb el seu escenògraf van fer un esforç per apropar l’acció al públic: “Com que les comèdies de l’època van ser concebudes per a teatres amb molta proximitat amb el públic, en l’escenografia vam sortir cap a la platea intentant que els espectadors veiessin millor els gestos i els detalls”
LE NOZZE DI FIGARO és una òpera buffa en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, sobre un llibret de Lorenzo da Ponte, basat a l’obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro. Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada a Viena l’1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor. Tant l’òpera com l’obra de teatre original són la segona part d’una trilogia iniciada amb Le barbier de Séville i conclosa amb La mére coupable.
Escrita en italià, és una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada com una de les millors creacions de Mozart, i rebé moltes crítiques a la seva època al mateix temps que recollí grans èxits en les seves representacions. La trama es desenvolupa a Sevilla (Espanya).
Sevilla, Espanya. Figaro prepara el seu casament amb Susanna, però Bartolo vol que el barber es casi amb la criada Marcellina. El comte d’Almaviva flirteja amb Susanna, però aquesta ordeix un pla amb la comtessa Rosina per engelosir el comte. Mentrestant el jove Cherubino vol descobrir què és això de l’amor…
Fígaro (Kyle Ketelsen), el comte d’Almaviva (Gyula Orendt), la comtessa (Anett Fritsch) i Susanna (Elena Copons) ens porten una mirada critica a la relació entre les classes populars i la noblesa, mostrant-ne l’amoralitat i els abusos, especialment en matèria sexual. L’argument prou conegut per tots té com a eix conductor el dret de cuixa que, com si es tractés de l’època medieval, vol imposar el comte d’Almaviva a Susanna que vol contraure matrimoni amb Figaro, majordom del comte.
D’altra banda destaca el retrat de la comtessa relegada a un segon terme per un comte infidel i lasciu i que dóna el contrapunt dramàtic a aquesta comèdia.
El triomf de la dignitat i de l’astúcia dels servents sobre els privilegis dels seus senyors i també el triomf de les dones sobre l’afany possessiu i gelós dels homes, Fígaro inclòs.
L’escenografia la vàrem trobar agradable, salons amb colors pastel quasi sense mobles que donen amplitud a l’escena, i que a més a més està disposada escairada aconseguint l’atenció del públic al mateix centre de l’escena. Cada un dels actes amb distribucions diferents en el mateix espai quadrat…. a l’últim acte un bosc de miralls que es belluguen ens va agradar especialment per la seva espectacularitat.
En un primer moment l’acció se centra a l’habitació que els comtes han concedit als nuvis al costat de les seves cambres. Aquest mateix espai on es canviaran alguns mobles o la situació de les portes que quedaran amagades per miralls, serà l’habitació de la senyora o el saló per on s’accedirà al jardí. En el darrer acte, nocturn, apareixen els blaus foscos per deixar constància, també amb l’escenografia, de què estem assistint a un canvi social.
Les interpretacions ens van semblar força correctes, sense destacar ningú de forma especial; un altra vegada ens ha tocat en sort dins del nostre abonament, el segon repartiment, malgrat que les magnífiques interpretacions d’Elena Copons (Susanna) i Gemma Coma-Alabert (Cherubino), ens van semblar de la categoria d’un primer repartiment.
Una música molt coneguda i amb unes àries molt destacables, però plagada de masses recitatius que a moments ens la fa feixuga i un pèl avorrida, semblant encara més llarga del que ja és.