VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
ART –
Una nova adaptació d’aquest text de Yasmina Reza que va escriure en sis setmanes l’any 1994 i és potser, un dels més representats de l’autora arreu del món. El text s’ha traduït a més de 35 llengües.
Nosaltres també havíem vist les dues versions anteriors, totes dues en castellà, la de Josep Maria Flotats l’any 2000 i la versió argentina de Ricardo Darín l’any 2003, representades al Teatre Tívoli. I ens feia una certa mandra tornar a repetir un text i una temàtica que ja donàvem per coneguda. Però d’altra banda ens venia molt de gust veure treballar el trio d’actors seleccionats per Miquel Gorriz i veure-la representada en català amb la traducció d’en Jordi Galceran.
I no ens ha decebut, al contrari, ens ha agradat molt i hem descobert en el text noves capes que ens fan reflexionar sobre el concepte de l’amistat.
Tres amics de tota la vida queden de tant en tant per sopar o fer una copeta, tots tres tenen les seves professions i les seves vides. Una amistat que comença a trontollar quan un d’ells, en Sergi (Lluis Villanueva) compra un quadre per un preu astronòmic, obra d’un autor en alça, un tal Andrews, el fet és que es tracta d’una tela blanca amb unes fines ratlles també blanques; en Marc (Francesc Orella) és el primer a veure el quadre i no accepta el que ell considera una absurditat
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una… tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.
L’Ivan (Pere Arquillué) és el tercer amic, el més conciliador de tots tres, que mai acostuma a portar la contraria per tal d’evitar els conflictes. Ara passa per un moment personal complicat perquè ha hagut de canviar de feina i està a punt de casar-se amb una dona que intuïm dominadora.
ART és molt més que una comèdia, és molt més que una sàtira sobre l’esnobisme i la desmesura en el camp de les adquisicions artístiques o de les col·leccions particulars.
ART va més enllà de plantejar la feblesa o insostenibilitat d’una amistat al llarg del temps, una amistat construïda en unes determinades circumstàncies personals i que ha d’anar adaptant-se als canvis dels amics.
ART és també una reflexió sobre la incomprensió i la soledat, sobre la necessitat que tenim de demanar dels altres que facin el que per nosaltres és correcte, sense intentar posar-te en el lloc de l’altre, sense entendre el perquè d’una decisió que d’entrada no acceptes.
A partir d’un fet aparentment intranscendent es desenvolupen unes reaccions en els amics generant moments de rebuig i atac personal que estan a punt de trencar-ho tot.
La versió de Miquel Gorriz és per nosaltres un encert total, ha aconseguit despertar el nostre interès per un text en apariència intranscendent, amb una posada en escena molt efectista i dinàmica i amb un to còmic que ens ha fet riure des del moment inicial però en la seva mida justa. I evidentment els tres actors que interactuen entre ells amb un nivell de complicitat palpable. L’escenografia, blanca, modular i la il·luminació són també uns encerts d’aquesta producció.
En paraules del director: si la missió de l’art ha de ser sacsejar, qüestionar, fins i tot incomodar, el quadre pintat de blanc és, definitivament i sense cap mena de dubte, una obra mestre. Finalment ho he entès: El quadre blanc era un forat negre !!
El teatre ple de gom a gom augura un dels èxits de la temporada.
Nota: l’amic Josep Oliva m’informa que al juliol del 2011, al teatre Apolo de Barcelona es va representar una versió en català d’aquesta obra traduïda per Fernando Gómez Grande i Rodolf Sirera, interpretada per la companyia Albena (Carles Alberola, Alfred Picó i Carles Sanjaime) i dirigida per Joaquim Candeias.
Autora: Yasmina Reza – Traducció : Jordi Galceran
Direcció: Miquel Gorriz
Repartiment: Francesc Orella, Pere Arquilué i Lluis Villanueva
Escenografía: Jon Berrondo \ Il.luminació: Jaume Ventura \ Vestuari: Nina Pawlowsky \ Espai sonor: Toni Ubach\ Premsa: Anna Casasayas i Marta Ferrà \ Màrqueting i comunicació: Publispec \ Reportatge Fotogràfic: David Ruano \ Ajudant de direcció: Anna Maria Ricart
Producció: Focus, Mola Produccions, Bitò Produccions i Trasgo Producciones.
Idioma: Català – Durada : 1 hora i 30 minuts
tres cargols BLANCS !!!
Sí, realment ART és una obra que ho té tot per triomfar i ho fa; un bon text, bona traducció, bona direcció. tres actors que broden els seus papers.
Una comèdia, que molt ji-ji ja-ja, però va deixant anar els temes de la nostra vida, la relació amb els altres, com en depenem,
Un teatre ple de gent que surt contenta i parla de l´obra i tot allò que ha sacsejat dins nostre.
Com pot un quadre blanc arribar tant lluny!
El final que l´Orella dibuixa sobre el quadre blanc, en una de les 2 representacions al Tívoli tallaven la tela amb un cúter, ho recordo bé?
Doncs veig que estem d’acord amb la valoració, especialment pel que fa a les interpretacions.
La pregunta que deixes a l’aire no te la podem respondre, ja que nosaltres aquesta representació la vàrem veure en el Teatre Goya i a més a més després de 5 mesos no recordem aquest detall.