VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
EL FILÓSOFO DECLARA –
Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l’Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.
Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s’omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s’intueix manté una relació molt particular, d’amor i submissió per part d’ella. Una relació que en un primer moment no acabem d’identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L’aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.
Puntades de sentit de l’humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges. L’aparició del xofer “presocràtic” del professor ens ha proporcionat una estona molt divertida en observar el contrast tan enorme entre la forma de parlar i de comportar-se de tots dos. Continuen esperant al convidat.
Finalment els dos filòsofs es troben, han estat companys d’estudis i han sigut molt amics, però ara l’enemistat i la competència entre tots dos és evident. El convidat és president de l’Acadèmia de Filosofia i vol convèncer al professor perquè accepti ser membre. S’estableix un duel entre tots dos, dues formes d’entendre la filosofia i la vida, ja que “Un d’ells s’ha apartat de la realitat per filosofar, l’altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l’afecte?”
Però tots dos es necessiten perquè l’un s’ha de recolzar en l’altre per tirar endavant professionalment; les rancúnies han de deixar pas a la col·laboració entre tots dos. Fins i tot el xantatge emocional és vàlid.
Són professionals de la raó que han intentat mantenir les emocions a distància, però en aquesta trobada la dona i la neboda juguen un important paper en el camp dels sentiments. Una obra que ens porta des d’una gran intel·lectualitat als sentiments i a les passions.
En paraules del director: “Esta es un obra sobre los afectos, sobre las dificultades que acusan personas muy inteligentes para comunicar sus emociones, seres brillantes en el pensamiento abstracto, pero con frecuencia impedidos para expresar sus sentimientos. “Quise explorar la imbecilidad de la inteligencia”, ha dicho alguna vez el autor en relación a este texto. El filósofo declara también observa la relación de los intelectuales con su entorno, con la sociedad, con el poder. Una larga cadena de simulaciones se colapsa conforme la obra avanza revelando la humanidad de estas criaturas, que terminan, después de todo, por no ser tan ajenas a nosotros”.
Hem vist doncs una obra que no és un tractat de filosofia, sinó una reflexió sobre la intel·lectualitat allunyada de la realitat, en una barreja entre comèdia i teatre de l’absurd.
La posada en escena molt reeixida amb un canvi d’escenografia davant de tots nosaltres passant de la sala sòbria a la cuina lluminosa només “obrint la paret”. Les interpretacions també han estat bé destacant molt especialment en Mario Gas que ens ha agradat molt. En aquesta ocasió hem trobat a la Rosa Renom, actriu que habitualment ens agrada molt, una mica sobreactuada en un paper que potser no li anava del tot a la seva mida.
Molt bé també la neboda, Meritxell Calvo a qui vam veure fa un parell d’anys al Teatre Goya fent “el Zoo de vidre“, Jordi Andújar, el xofer al que no havíem vist treballar en directe, i Ricardo Moya que vam poder veure la temporada passada a “Invernadero” al Teatre Lliure també amb Mario Gas.
L’autor, Juan Villoro, nascut a Ciutat de Mèxic i fill d’un filòsof barceloní, és considerat com un dels autors més importants de la literatura contemporània mexicana.
Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que contradient el títol no l’hem trobat tan filosòfica com a priori pensàvem ….
Autor: Juan Villoro
Direcció: Antonio Castro
Repartiment: Mario Gas (el professor)\ Rosa Renom (Clara, la dona)\ Ricardo Moya (El Pato Bermúdez)\ Meritxell Calvo (Pilar, la neboda)\ Jordi Andújar (Jacinto, el xofer)
Escenografia: Sebastià Brosa\ Il·luminació: Mingo Albir \ Figurinista: Míriam Compte \ Espai sonor: Àlex Polls \ Ajudant direcció: Montse Tixé\ Direcció de producció: Amparo Martínez\ Cap de producció: Maite Pijuan\ Producció executiva: Marina Vilardell\ Responsable tècnic: Txema Orriols\ Regidoría: Montse Tixé\ Ajudant d’escenografía: Sergi Corbera
Idioma: castellà – Durada: 1 hora i 40 minuts
cargols filosofant
La Meritxell Calvo a mès va fer al Goya en una actuació memorable Venus in furs i lo que trobo extrany que no li donin més papers i en canvi d’altre que no li arriven a la cintura si que algunes vegades les tenim de soporta, es que ” Hay interreses creados “, trobo estrany que aquesta abra no l’anomeni. A mi aquesta obra em va agradar molt en tyots els aspectes ja que si l’haguès fet un director d’ aqui lo de la cuina no l’hauiem vist, el Mario Gas NO ja que es per mi el millor director, i la seva dona per mi ha sigut la millor, ja que ha fet tota mena de papers, ara degut a l’edat no els pot fer, però segons quines ,si com “El diccionario” i d’altres.
El món del teatre és molt dur per molts dels que hi treballen, actors i actrius que esperen i esperen al fet que algun director s’enrecordi d’ells. I ja tens raó que alguns són molt bons però no sabem perquè no tenen oportunitats. A nosaltres el Mario Gas – actor ens va agradar molt en aquesta ocasió. I coincidim en què la seva dona és una excel·lent actriu.