Aquest passat diumenge al matí, assistim al nostre segon concert de la temporada de l’OBC i de nou tenim l’honor de què el director titular de l’orquestra Kazushi Ono, el torna a dirigir, cosa gens habitual almenys en la temporada passada.

Una sala gairebé plena en contrast al concert del dia anterior, on sembla que hi havien forces espais buits. Dues composicions musicals amb el mateix nom, creats pels dos germans Mendelssohn, malgrat que la primera d’elles, Fanny,no va tenir massa ressò pel sol fet de que Fanny va néixer dona i en aquella època gairebé s’havia de quedar reclosa a casa.

Fills d’una adinerada família d’origen jueu convertida al protestantisme i nascuts en un ambient intel·lectual i artístic privilegiat, els germans Mendelssohn van rebre la mateixa educació, però mentre que Felix –tres anys més jove que la seva germana– va poder desenvolupar professionalment el seu talent per la música, les imposicions socials de l’època –i l’oposició del seu pare– li ho van impedir a Fanny, que, segons la seva pròpia mare, havia nascut «amb els dits per tocar fugues de Bach».

Fanny organitzava concerts als quals convocava els millors músics i que aplegaven l’elit de la societat, incloent-hi alguns membres de la reialesa. Malgrat que, generalment, se la considera una compositora de petites miniatures, Fanny va escriure un catàleg de més de 400 obres, que inclou tres cantates sacres, una obertura orquestral, àries de concert, un cicle per a piano a gran escala i diverses obres de cambra. Felix solia ser el primer a veure les partitures de la seva germana, i, de vegades, fins i tot les signava, ja que ella no es va atrevir a publicar-ne algunes –les més modestes– fins al 1846, un any abans de morir.

Fanny va compondre aquesta cantata amb el nom de Meine Seele ist stille, per celebrar el primer aniversari del seu fill Sebastian Ludwig Felix. Després va ser batejada amb el títol «Lobgesang».

FANNY MENDELSSOHN Hamburg 1805 – Berlín 1847

Lobgesang (Cant de lloança)  1a audició (🐌🐌🐌)

Aquesta cantata va ser interpretat per les sopranos Ilse Eerens i María Hinojosa, a banda dels cors Lieder Càmera i el Cor Madrigal.

_______________________

El «Lobgesang» de Felix Mendelssohn és, en realitat, l’última de les seves 17 simfonies a ser concebuda i la penúltima a ser acabada, però va rebre oficialment el títol de Segona simfonia, ja que el compositor no va permetre la publicació de les anteriors, avui tan populars o més que aquesta.  Malgrat les semblances amb la Novena simfonia de Beethoven i la simfonia dramàtica Romeu i Julieta d’Héctor Berlioz, no hi ha gaires evidències de la possible influència d’aquestes obres prèvies.

L’obra es va estrenar el 25 de juny de 1840, a l’església de Sant Tomàs de Leipzig, la mateixa on Bach havia estrenat, feia un segle, la Passió segons sant Mateu, i on el mateix Mendelssohn l’havia recuperat quinze anys enrere.

Els dos germans Mendelssohn no es van deixar d’admirar mútuament al llarg de tota la vida, fins al punt que la mort prematura de Fanny l’any 1847 va provocar una forta depressió a Felix, que va morir pocs mesos després de qui ell considerava la seva millor amiga.

FELIX MENDELSSOHN Hamburg 1809 – Leipzig 1847

Simfonia-Cantata, “Lobgesang” (Cant de lloança), op.52  (🐌🐌🐌+🐚)

Aquesta segona cantata, molt més llarga (71 minuts), per nosaltres una mica feixuc el primer moviment en el qual ens va costar força entrar, malgrat que a la primera intervenció dels cors la cosa va canviar radicalment; va ser interpretat per les sopranos Ilse Eerens i María Hinojosa i el tenor Satoshi Nishimura (aquest últim ens va agradar molt especialment), i evidentment també amb la massa dels dos cors units en un de sol… Lieder Càmera i Madrigal.

L’orquestra va sonar molt bé, com gairebé sempre, però en aquesta ocasió va brillar en el concert l’esplèndida participació dels dos cors, amb moments de pèl de gallina.