– Teatre (68) – LA TREVA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

LA TREVA –

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.

Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??

De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??

Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.

Com ens diu la Sarah en un moment donat, la càmera ha de ser-hi per donar fe de què passa, però no pot intervenir per canviar el transcurs de la vida, no pot interferir en el desenvolupament dels esdeveniments, perquè no és el seu rol.

Els fets que ens expliquen se situen l’any 2009, la guerra de l’Iraq iniciada en 2003 continua, i la Sarah, una gran fotoperiodista de guerra resulta ferida en un atemptat en el qual perd la vida el seu intèrpret.

La seva parella des de fa vuit anys, James, la va a buscar a l’hospital d’Alemanya on durant sis setmanes ha lluitat per la seva vida. Tornen al seu apartament a Brooklyn i en aquesta treva obligada i en aquest període es replantegen la seva forma de viure i volen decidir com continuar quan estigui totalment recuperada.

Ells cobrien junts la guerra del Irak, però una acció puntual va desestabilitzar psicològicament en James, que es va veure obligat a tornar abans a casa deixant Sarah a la zona de conflicte. Aquest fet el fa sentir culpable. La visita de Richard, editor i amic de tots dos, i la seva nova parella, una joveneta “Barbie fiestera”, Mandy, farà que James dubti del que vol fer en endavant.

Sarah no pot oblidar la guerra i és incapaç d’explicar perquè sent la necessitat de fotografiar tots els horrors que comporta, el dolor de les persones, els nens, la misèria, la destrucció.

Ho fa per realment mostrar al món el que passa?

Ho fa perquè vol ajudar a les persones que pateixen?

Ho fa perquè és l’únic que omple la seva vida?

Perquè necessita disparar la seva càmera encara que li demanin que “fotos no”??

És lícit fotografiar l’horror?

Perquè sent aquesta imperiosa necessitat d’estar en els llocs de conflicte?

Una vida convencional no pot omplir el que ella necessita?

James, en canvi vol oblidar la guerra, l’angoixa pensar a tornar i vol dedicar-se a escriure un llibre sobre pel·lícules de terror, un gènere que l’apassiona. Mentre intenta que es publiquen els seus articles periodístics. I és aquí que s’obre un altre punt de reflexió…

fins a quin punt la premsa ens manipula a tots?

perquè decideixen ells el que hem de veure o el que hem de llegir?

perquè decideixen ells el que a nosaltres com a lectors o espectadors ens interessa?

I com a contrapunt l’altra parella, l’editor i la jove organitzadora d’esdeveniments, que amb una gran diferència d’edat decideixen tenir un fill i prioritzar tot allò que la vida té de positiu.

This slideshow requires JavaScript.

Un text que ens parla de les diferents maneres de veure la vida i de posicionar-nos davant dels conflictes bèl·lics que passen al nostre costat.

Hem de veure i entendre el que passa?

O és millor tancar els ulls i aprofitar que tenim la sort de viure en una zona on no hi ha conflicte i on no falta menjar??

Un text que no pots deixar a la sala de teatre, sinó que ens ha d’acompanyar i fer reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions professionals i el paper del periodisme en la nostra societat del benestar.

Una direcció, la d’en Julio Manrique magnífica i una posada en escena realment extraordinària, que ha sabut jugar amb l’espai escènic transformant-lo sobre la marxa pels diferents moments de la història. La llum, el so ambient i la música acompanyen els canvis d’escena.

Una Clara Segura en “estat de gràcia” amb una interpretació convincent d’una reportera obligada a “detenir el temps” per recuperar-se de les seves ferides. David Selvas, Ramon Madaula i una “fresca” i sorprenent Mima Riera completen un repartiment de luxe.

Una obra imperdible. Moltes preguntes sense una única resposta.