VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

IN MEMORIAM, LA QUINTA DEL BIBERÓ – 

Aquest ha estat l’espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d’opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d’aquest escrit.

“He matat un home! Potser per tranquil·litzar la meva consciència hauria de dir que he liquidat un adversari, que he suprimit un enemic, però jo sé que això no val i menys encara en les circumstàncies en què s’ha produït. He matat un home i jo no puc enganyar-me a mi mateix ….” (del llibre “Dues línies terriblement paral·leles” d’en Francesc Grau i Viader)

Segons ens comenta Lluïs Pasqual en el col·loqui que te lloc un cop acabada la representació, ell tenia un oncle que va formar part de la Quinta del Biberó, el van cridar a la guerra quan tenia 17 anys i va morir a la Batalla de l’Ebre uns mesos més tard. Ell ho va descobrir per casualitat, quan amb nou anys va pujar a unes golfes on no podia pujar i va obrir un armari que no s’havia d’obrir. A casa seva com a moltes altres s’havia imposat el silenci i l’oblit, el que no es recorda i del que no es parla, no existeix. Per la por i el dolor.

Per tant aquesta obra és un homenatge a la memòria d’una generació perduda. Està basat en el testimoni directe de varius supervivents d’aquesta Batalla als que Pasqual ha anat entrevistant al llarg d’un any.

La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a la fi de juliol de 1938 i va acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Bona part dels soldats republicans eren joves nascuts en 1920 o 1921 i per tant només tenien disset anys quan varen ser enviats al front. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per tirar endavant aquest projecte Lluïs Pasqual ha comptat amb els quatre actors de la Kompanyia: Joan Amargós, Quim Àvila, Eduardo Lloveras i Joan Solé i dos actors de mes experiència: Enric Auquer i Lluís Marquès. Són acompanyats dalt l’escenari per un quartet de músics i un solista. La música, de la mà de Dani Espasa, que acompanya la representació és de Claudio Monteverdi perquè unes partitures d’ell van ser trobades en el “petate” de l’oncle d’en Pasqual. També ha fet servir diferents dialectes del català per representar el que era en la realitat, ja que al front es van trobar joves de Tàrrega o de Tortosa, de Lleida o de Girona o vinguts de Galícia o altres llocs del territori que s’havien establert a Catalunya.

No pretén ser una crítica del que va passar, pretén ser una forma d’explicar uns fets a partir de les històries de sis nois. Tots els supervivents amb els quals han pogut parlar els hi van transmetre tres idees bàsiques, l’amistat que es va establir entre ells, la por que van passar i un pacte d’honor que no els hi permetia parlar de la mort.

Molts van morir, i els que van tornar van acabar en camps de concentració com el d’Argelès al sud de França (en aquest punt de l’espectacle hem recordat al meu pare, Aurelio Gascón, que a 25 anys va lluitar al front de Terol i també a la Batalla de l’Ebre, en el bàndol republicà …i que també va acabar en aquest camp de concentració).

Ell mai m’ho va arribar a explicar a mi directament, perquè va morir quan jo encara no tenia 10 anys… però la meva mare al cap de molts anys, em va explicar que el meu pare quan estava al front, també va haver de beure pixats de cavall per no morir de set i “robar” una manta a un company acabat de morir, per sobreviure a l’intensíssim fred, amb la qual va poder salvar la vida …. aquesta manta encara la guardem a casa nostra com un tresor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Molts d’ells no van poder tornar a casa fins passats 4 o 5 anys del final de la guerra i van intentar normalitzar la seva vida. El silenci va ser una forma d’obligar-se a oblidar i de fet els supervivents expliquen que van ser incapaços de parlar amb els seus fills de la guerra i és amb els seus néts que han començat a recordar i parlar d’aquesta guerra absurda, de la set, la gana, el fred, els polls, el tifus, les trinxeres i “l’enemic” a poc menys de 200 metres.

La dramatúrgia de l’espectacle és una barreja de realitats, basada en testimonis reals, i de ficció per tal de fer una mica més teatral la mateixa realitat. En començar i en diversos moments al llarg de l’espectacle, els sis nois interaccionen amb nosaltres i ens expliquen el perquè del que estan representant i fins i tot demanen un minut de silenci amb tota la platea dempeus. Realment emocionant. Aquí, haig de dir que vaig començar a plorar de valent, com feia anys no ho feia, perquè vaig veure reflectit el patiment del meu pare en aquelles escenes tan reals.

La realitat també es veu en documentals de l’època que ens mostren les dues visions de la mateixa batalla, la franquista i la republicana, amb un denominador comú que ens ha de fer reflexionar, els que parlen, els que dirigeixen aquest fratricidi ho fan des de la comoditat i seguretat dels seus despatxos fora de l’abast de les bales i de les penúries que pateix també la població civil.

Un exercici que calia fer, que cal recolzar, hem de fer un esforç col·lectiu per treure a la llum allò que ens fa mal, allò que ens avergonyeix i volem oblidar; no podem deixar de retre homenatge als pocs supervivents que queden i als seus descendents que d’una forma o altra han portat sempre a sobre la càrrega del silenci i l’oblit. I tampoc podem oblidar que en diferents llocs del món les guerres continuen i s’estan repetint uns fets que vist dalt l’escenari ens esgarrifen justament perquè estan basats en la realitat.

“Avui m’ha trobat amb l’arma a punt, ell s’ha deturat un instant en aquella clapa pelada, la seva figura ha coincidit exactament amb el meu punt de mira … Ha estat un gest instintiu, el meu. L’home ha baixat a tomballons, rostos avall, fins que ha restat immòbil. Si no fos que ha quedat en una positura una mica estranya diríeu que dorm. Jo sé que d’aquest son no es despertarà mai. És mort! ” (del llibre “Dues línies terriblement paral·leles” d’en Francesc Grau i Viader)

Una posada en escena que dona veracitat als fets, amb un extraordinari vestuari que es va degradant a mesura que avança la batalla, una molt bona caracterització  i una il·luminació d’una acurada sensibilitat.

Una proposta valenta, una proposta necessària, una proposta punyent que ens colpeja i no ens deixa indiferents. Un text que és testimoni i homenatge, que ens ha volgut parlar de la guerra, que ha volgut donar veu als morts en combat.

Uns actors dalt l’escenari que no interpreten, viuen els fets que ens estan explicant amb una intensitat i una entrega, que, des de la nostra butaca, sentim a la pell. I una música que arriba al cor amb un Rèquiem final aclaparador i que fa de tot plegat un imperdible. De les que no s’obliden.

Gràcies Lluïs per aquest magnífic regal de TEATRE amb majúscules!!!

Text i dirección: Lluís Pasqual –  cia. La Kompanyia Lliure

Intèrprets : Joan Amargós / Enric Auquer / Quim Àvila / Eduardo Lloveras / Lluís Marquès / Joan Solé

Músics:  violins : Oriol Algueró i Ricart Renart / violoncel:  Oriol Aymat/Joan Palet / clavicèmbal i orgue:  Dani Espasa/Marc Díaz / veu:  Robert González

Direcció musical: Dani Espasa / Escenografia:  Lluís Pasqual / Vestuari : Alejandro Andújar / Caracterització : Eva Fernández / Il·luminació : Pascal Merat / So : Roc Mateu i Igor Pinto / Vídeo:  Franc Aleu / Ajudant de dirección:  Iban Beltran / Assistent de dirección:  Òscar Fabrés / Ajudanta de vestuari:  Maria Albadalejo / Assistents de vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu / Professor de dicció:  Pere Navarro-URV / Professor de cant:  Xavier Mestres / Confecció de vestuari:  Época Barcelona / Acabats: María Calderón

Coproducció : Teatre Lliure i Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt

Idioma: Català – Durada: 1h 25’

Agraïments especials a Josep Sánchez Cervelló, Assumpta Montellà, Emma Aixalà, Carlos Latre, Jordi Bonet-Oído estudi de gravació i Josep Ferrando

i als ‘biberons’ Josep Aguiló, Ramon Arau, Andreu Català, Joan Fàbrega, Pere Godall, Lleó Ferrando, Antoni Guri, Ricard Pedrals, Josep Salvador Pujades, Antonio Roig, Alfons Soler i Jaume Vallès

• 30 de juny del 2.018 (temp. 17/18 – espectacle  nº 331)

Tornem a veure per segon cop aquesta colpidora proposta, per invitació del Teatre Lliure als seus fidels abonats; hem volgut que la meva filla Ruth, la pogués veure, i ens ha acompanyat amb la seva parella; els dos han quedat absolutament impactats per la proposta.

Haig de dir que he acabat plorant, com la primera vegada que la vàrem veure l’octubre del 2016 … i és que el meu pare (Aurelio Gascón), va ser un dels protagonistes de la quinta del biberó i va lluitar a la batalla de l’Ebre, en el bàndol de la República; per sort va poder sobreviure, però ens explicava que per fer-ho havia de trencar el gel que es feia quan els cavalls pixaven…. per veure els seus orins, a manca d’aigua. També va ser tancat al camp de concentració d’Argelers, en acabar la guerra civil.

Com comprendreu, malgrat que el meu pare en escassíssimes ocasions ens explicava res del que va viure, per mi aquesta proposta escènica ha representat molt més que una representació teatral.

No vull afegir res més del que ja vàrem dir en el seu dia. Senzillament BRUTAL !!!