– Teatre (65) – LA CELESTINA (🐌+🐚) – TNC – Sala Gran – 21.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA CELESTINA – 

Tercera representació d’aquest passat divendres, en una mena de marató de Teatre i malauradament un desengany amb tota regla; uns dies en què en Miquel ha anat tot sol al teatre per qüestions d’intendència familiar i per fi l’Imma s’ha pogut incorporar en aquesta proposta. Discrepàncies de valoracions a la sortida, l’Imma potser més benèvola que en Miquel, malgrat que a cap dels dos ens ha satisfet.

… i això que en teníem moltes ganes de veure aquesta producció clàssica de Fernando de Rojas dirigit i interpretat per José Luis Gómez.

la-celestina-tnc-1

LA CELESTINA és un drama amb pàtines de comèdia. Una història on els costums, les relacions i els sentiments igualen a les persones, homes i dones, senyors i servents. Les úniques lleis vàlides en aquest món són el poder dels diners i el plaer del sexe. Els personatges de la Celestina únicament busquen aquests dos resultats, de manera immediata, el plaer i els diners. I fan el que calgui per aconseguir-ho, deixant enrere la llei, la raó i l’ètica.

Fernando de Rojas va néixer a la Puebla de Montalbán (Toledo) l’any 1470 en una família jueva. El seu sogre va ser delatat a la Santa Inquisició per haver parlat de la vida eterna dient: «acá toviera yo bien, que allá no sé si ay nada». Anys abans, el seu pare havia estat sotmès a un auto de fe i cremat quan ell nomes tenia 12 anys.

Fernando de Rojas era advocat i va escriure aquesta obra amb 23 anys, la mateixa edat que li dóna al protagonista de la novel·la, Calisto. Es va establir a Talavera de la Reina amb l’estigma de pertanyer a una familia de jueus conversos. Les persones que, com ell, havien hagut de renunciar als seus valors es convertien en víctimes d’un sistema creat per a la seva vigilància i repressió. No podien, interiorment, creure en la seva nova religió i quedaven atrapats en un món on imperava la falta de fe i trontollaven els valors. Diuen els estudiosos que aquesta absència de fe, aquesta renúncia al que ell hauria volgut ser es la que reflecteix l’enorme pessimisme de la Celestina, on els valors no existeixen I l’egoisme dels personatges són el motor de les seves accions.

Sempronio: ¿Tú no eres cristiano?
Calisto: ¿Yo? Melibeo soy y a Melibea adoro y en Melibea creo y a Melibea amo

la-celestina-tnc-2

La Celestina, és doncs una obra escrita en l’època dels Reis Catòlics rebatejada el 1504 amb el nom de “Tragicomèdia de Calisto i Melibea” i prohibida per la Inquisició l’any 1640. Constava de 16 actes i està considerada com una obra trencadora a la seva època en oferir una trama perfectament desenvolupada, uns personatges molt delimitats i un ric llenguatge literari.

La Celestina es una historia de amor y muerte por antonomasia, de juventud y vejez, del roce entre la clase acomodada y el lumpen, en una sociedad viciada por la preocupación por la “limpieza de sangre”, donde prima una venalidad feroz. La extensa obra presenta las lúbricas vicisitudes de Calisto, de noble linaje, y Melibea, de alta y serenísima sangre, heredera única de Pleberio, junto a sus criados y la “mala y astuta mujer” Celestina. Los ardores del mozo y las artimañas de la vieja conducen a todos a una espiral de destrucción en un final precipitado.

A priori, un luxe, poder veure representat aquest clàssic entre els clàssics i grans expectatives. L’escena inicial ens va agradar molt amb tots els personatges a escena com si d’un quadro es tractés i amb el so de la magnífica cançó que interpreten. Però en el primer quadro on queden sols els pares de Melibea que parlen sobre el seu futur i el de la seva filla, va desaparèixer la màgia.

Una posada en escena excessivament feixuga i sense interès, amb una escenografia que obligava als actors a realitzar moltes pujades i baixades d’escales, totalment innecessàries, per una bastida tubular que, entenem, volen representar els petits carrers dels pobles de Toledo.

la-celestina-tnc-3

Una forma d’actuar en general massa imposada, utilitzant els ja coneguts excessos declamatoris “made in Madrit” i una gestualitat molt forçada que a nosaltres ens posa “malalts”, ens ha impedit gaudir com esperàvem. Molt destacable, i de lluny, és la interpretació que José Luis Gómez fa del personatge de la Celestina. Gómez de 76 anys s’ha inspirat en el quadro de Picasso –La Celestina (1904) –  per a la caracterització del personatge. Només el maquillatge comporta una hora de feina a cada representació.

A la banda contraria, no ens ha agradat gens la interpretació de Pleberio, el pare de Melibea, que ha fet Chete Lara i que per a nosaltres ensorra el final de la representació en el monòleg que segueix al suïcidi de Melibea.

No ens ha agradat tampoc la forma de presentar les morts encadenades dels personatges amb ninos, botes o mocadors, ja que al nostre entendre treu dramatisme al desenllaç de tot plegat. Per contra molt acurada la il·luminació i el vestuari. A destacar les referències al judaisme a l’inici i al final de la representació i al cristianisme que apareix en petites escenes durant tota l’obra.

L’escena final ha tornat a ser tan màgica com la primera però en conjunt ha estat un espectacle decebedor. Era nit de col·loqui, però estàvem tan i tan decebuts no ens vam quedar …. i això per nosaltres es casi un sacrilegi, ja que vàrem escollir les entrades aquell dia, precisament per poder assistir al col·loqui.

La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, plena i amb molts estudiants, ha aplaudit molt aquesta proposta i pel que hem vist a la web les localitats estaven pràcticament exhaurides per a totes les representacions.

En veure tants grups d’estudiants, he pensat que segurament no és la manera d’apropar el Teatre a la gent jove i que potser obligant a anar a veure aquest tipus de representacions, amb deures posteriors, l’efecte pot ser absolutament el contrari al desitjat, perquè potser fugiran “camesajudeume” de qualsevol representació teatral, per molt contemporània que sigui.

Autor: Fernando de Rojas
Direcció: José Luis Gómez
Amb : Marta Belmonte (Melibea), Diana Bernedo (Lucrecia), Miguel Cubero (Pàrmeno), Palmira Ferrer (Alisa) , José Luis Gómez (la Celestina), Chete Lera (Pleberio), Nerea Moreno (Areúsa), Inma Nieto (Elicia), Raúl Prieto (Calisto), José Luis Torrijo (Sempronio)
Espai escènic : Alejandro Andújar i José Luis Gómez \ Adeqüació per a l’escena : José Luis Gómez i Brenda Escobedo \ Vestuari :Alejandro Andújar i Carmen Mancebo \ Caracterització : Lupe Montero i Sara Álvarez \ Il·luminació : Juan Gómez-Cornejo \ Música:  Eduardo Aguirre de Cárcer\ Espai sonor:  Javier Almela i Eduardo Aguirre \ Fotografia:  Sergio Parra \ Ajudantes de dirección : Carlota Ferrer i Andrea Delicado \ Ajudanta d’escenografia: Silvia de Marta
Producció: Teatro de la Abadía i Compañía Nacional de Teatro Clásico
Idioma: castellà – Durada: 2 h 30’ sense pausa

la-celestina-i-els-cargols

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s