– Teatre (59) – LA NOTE D’À CÔTÉ (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 15.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA NOTE D’À CÔTÉ, retrat musical del baró de Maldà – 

El primer que ens preguntem és qui és aquest Alfonso de Vilallonga, Baró de Maldà del que nosaltres no havíem sentit a parlar. I busquem a Google que ens diu: Alfonso Vilallonga (Barcelona, 1962) és el nom artístic d’Alfonso de Vilallonga Serra o també conegut com a Alfonso de Vilallonga, Baró de Maldà i Maldanell i Baró de Segur. Alfonso Vilallonga és, a més de cantant, compositor i actor espanyol. Veien la seva trajectòria, ens adonem que coneixem moltes de les seves composicions sense ser-ne conscients, com les bandes sonores de pel·lícules com Blancanieves de Pablo Berger o Mi vida sin mi d’Isabel Coixet per nomenar un parell.

Doncs situats. I ara parlem d’aquesta proposta que es va presentar en el Festival Grec i va tenir un gran èxit de públic. Nosaltres l’hem vist ara a l’espai Lliure.

Entrem a la Sala, el públic a tres bandes, ple de gom a gom, una barra de bar amb una il·luminació màgica que ressalta les ampolles de vidre i els gots, un piano, una tauleta i cadires, tot de color blau, un blau indefinit, que no arriba a ser color turquesa.

la-note-da-co%cc%82te-teatre-lliure

Un espectacle que alguns han definit com a cabaret, altres com un musical i uns altres com una autobiografia. El mateix Alfonso Vilallonga inicia l’espectacle tocant el piano, uns pantalons de color fúcsia i una sabata de cada color.

L’acompanyen en aquesta estranya aventura Antoni Comas, tenor i actor al qual hem vist fa pocs dies a L’Aplec del Remei fent el paper de cec, Mónica López una actriu que habitualment ens agrada molt, i que en aquesta ocasió no ens ha acabat de fer el pes, Elsa Rovayo “la Shica” que per nosaltres ha estat tot un descobriment i els músics Gregori Ferrer, al piano i a l’acordió i Carlos Montfort a la percussió, guitarra i violi.

La selecció de cançons i melodies que s’han escollit, ha estat segons la nostra opinió, un dels punts forts d’aquesta proposta; no acabem d’entendre que en un espai tan petit com l’espai Lliure, s’hagi de microfonar a ningú, ja que els espectadors estan a tocar; segurament ha estat amb la intenció de fer ressaltar la veu dels actors que normalment no canten, però això ha tingut conseqüències negatives, ja que sovint quan únicament parlaven, el so que arribava al públic sonava “brut” i algunes paraules no s’acabaven d’entendre.

El que no ens ha acabat d’agradar ha estat la intenció de què fos una comèdia, i dic intenció perquè a nosaltres no ens ho ha semblat, tot i que sabem de gent que l’ha trobat força divertida.

Alfons de Vilallonga ens planteja la seva preocupació pel fet de tocar sempre la nota del costat, quan s’asseu al piano no pot tocar una peça sencera, per fàcil i coneguda que sigui, sense tocar almenys una nota errònia i que no són poques les vegades que aquesta nota equivocada acaba incorporant-se a la cançó o bé fins i tot canvía completament la melodia de la qual havia de formar part.

la-note-da-co%cc%82te-teatre-lliure-1

A partir d’aquest plantejament es formula un munt de preguntes i vol trobar les respostes parlant-nos dels seus orígens aristocràtics i de la seva sensació de ser una nota incorrecta, producte de l’error, en la melodia familiar.

Durant les seves dissertacions musicals i poètiques, se li apareixen diversos personatges peculiars de la seva vida passada I present, des del seu il·lustre avantpassat, el Baró de Maldà (l’original), fins a la dona de fer feines o la seva psicòloga, que li donaran pistes sobre l’enigma que persegueix.

A la vida, tocar la nota del costat és triar la parella equivocada, decidir just el contrari d’allò que hauríem de decidir, obrir la porta prohibida, incidir en l’error, investigar a partir d’aquí i, finalment, construir una cosa nova i sorprenent tot respectant la forma original, però variant-ne el contingut.

Hi ha tendresa al voltant de l’error, de la poca traça, de la imperfecció.

La direcció escènica estava a càrrec d’Ernesto Collado i és un dels aspectes que ens ha decebut més, ja que estem acostumats a esperar molt més d’ell. Sóc conscient que l’espectacle té una intenció esbojarrada volguda expressament, que vol ser trencadora, diferent i a més a més aconseguir el riure …. però aquesta recerca de l’humor que faci riure als espectadors, ens ha semblat molt simplona, molt “POR NO”… i fins i tot en alguns moments barruera… “me pongo palote”, per exemple, dit sense to ni so, o fent referencia al número 69 o a aspectes sexuals, com si els espectadors fóssim adolescents…. teta, caca, culo….ha ha ha.

D’altra banda, malgrat que segurament estem anys lluny de la ideologia política de l’autor, creiem que no fa falta que repeteixi sovint que se sent molt català, ja ens ho creiem… els que vivim a Catalunya ho som sense excepció, siguem o no independentistes, …. però tampoc entenem que té a veure la critica subliminal del moviment independentista en mig de l’espectacle, sense cap argument que ho suporti ni vingui a “cuento”.

Creiem que ha estat una mena de conferència cantada entre amics, en el que l’autor ha llançat un garbull d’idees, d’escenes aparentment inconnexes que ens feien sovint perdre el fil argumental, o és que potser no hi havia??

Les interpretacions les hem trobat força desiguals, amb moments brillants de cadascú d’ells i altres moments que ens han resultat fins i tot desagradables sense necessitat. A la fi un espectacle amb el qual no hem connectat en el seu conjunt, tot i saber que potser som els únics.

Autoria i direcció musical: Alfonso de Vilallonga
Direcció escénica: Ernesto Collado
Intèrprets: Antoni Comas \ Mónica López \ Elsa Rovayo “La Shica”\ Alfonso de Vilallonga
Piano i acordió: Gregori Ferrer \ Percussió, guitarra i violí: Carlos Montfort 
Escenografía i atrezzo: Xavier Erra \ Vestuari: Montse Amenós\ Caracterització: Núria Llunell \ Il.luminació: Joaquin Guirado\ So: Roc Mateu\ Música original: Alfonso de Vilallonga\ Moviment: Elsa Rovayo “La Shica”\ Producció executiva, ajudanta de dirección i regidora: Ariadna Castedo \ Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart\ Premsa i comunicació: Maldà State
Coproducció: Teatre Lliure, Grec 2016 Festival de Barcelona i Maldá State Produccions
Idiomes: català, castellà, anglès i francès
Durada: 1h 20m

cargol-sofisticat

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre, Teatre Musical i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s