VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
UNA FAMILIA INDECENT –
La temporada passada no vam poder encabir aquesta proposta a la nostra agenda tot i haver assistit a la roda de premsa el dia 20 de juliol. El Grec i l’inici de vacances no ho van fer possible.
Precisament és en aquesta roda de premsa, que em vaig interessar força pel seu argument, malgrat que no som especials seguidors d’aquest tipus de comèdies considerades més aviat comercials: em va interessar per què vaig entendre que entre riure i riure, volia d’alguna manera ridiculitzar amb humor la corrupció de tota la societat en la que vivim i que també volia posar sobre la taula el que arribem a ser capaços els éssers humans per tal d’assegurar-nos una feina.
I és cert que a molts de nosaltres se’ns omple la boca quan critiquem la “CORRUPCIÓ” que està instal·lada en el poder polític, en els que dirigeixen els nostres destins, però pocs parlem de les petites corrupcions, de la que potser també som protagonistes, aquelles “petites” corrupcions del dia a dia que envaeix tota la societat, i que per desgràcia comencem a considerar com a normals.
És per això que hem fet el possible per buscar un forat a la nostra agenda per poder opinar i dir la nostra…. i és que no ens volíem creure algunes opinions d’espectadors no massa favorables. Malauradament els hem de donar la raó.
La veritat és que esperàvem molt després d’escoltar i llegir les intencions de l’autor en escriure aquesta obra:
“Crec que, com home de teatre, cadascun de nosaltres tenim un rol social ineludible. Com autor, em correspon escriure per l’escena, amb responsabilitat. No puc eludir el meu rol social …..
UNA FAMÍLIA INDECENT ens presenta una família destruïda moralment. Persones que treballen, que volen anar endavant, que lluiten pel seu futur. Per a ells el més important és la situació econòmica…..
Potser ja fa temps que no ens importa massa el que som, com ens sentim, com fem sentir als altres. Ens volem salvar, en canvi ni tan sols sabem que el que volem és salvar-nos de la crisi econòmica. Les altres crisis, personal, institucional, de fe, ètica, continuen sense solució”.
Crec que les intencions del seu autor eren bones, fer una comèdia perquè la gent s’ho passi bé i aprofitar l’ocasió per d’alguna manera fer una mica de crítica social. Però un cop vista la representació creiem que alguna cosa se’ls hi ha escapat de les mans, perquè de les potser 20 persones que seríem a la sala, només un parell de noietes reien de tant en tant… i la resta restàvem muts.
Unes interpretacions força desiguals que mostraven uns personatges no massa creïbles, malgrat que aquests volien estar caricaturitzats forçadament:
La mare, Iraida Sardà, en un paper de dona gran i solitària que parla de les seves dues filles amb ràbia, “son unas hijas de puta“, “ojalá no hubieran nacido” i que sent un profund rebuig i menyspreu cap al seu gendre. Xerra pels colzes amb tothom i no dubta a explicar per telèfon a desconeguts, interioritats de la família.
La filla gran, Cristina Solà (potser la millor de les interpretacions), que és capaç de quedar-se embarassada del seu cap per garantir-se la feina. Tolera al marit i viu amb ell però no l’estima. El menysprea.
La filla petita, Carla Lladó, una esbojarrada que no dubte a prostituir-se per aconseguir diners i comprar-se motos, que després crema per cobrar l’assegurança. Rep l’encàrrec de la germana de fer sortir al marit de la depressió que aparentment pateix.
El gendre, Miquel Malirach (a la temporada passada aquest paper era interpretat per Jordi Cadellans), un funcionari que voldria ser més corrupte del que és i que s’obsessiona amb el permís d’obres de la Sagrada Família (ara sembla que la Colau, ha descobert que el que s’explica aquí, sobre la falta de permís d’obres era veritat… i sant tornemi a fer demagògia a la recerca de vots). Està de baixa per la por a les represalies de les bandes a les quals pretén extorsionar.
Uns personatges que s’han volgut caricaturitzar segurament massa i portar a actituds extremes i força inversemblants, per tal de provocar la nostra complicitat i la nostra rialla. Però no ho aconsegueixen, nosaltres no hem esbossat ni un somriure i al nostre voltant, més o menys el mateix.
L’escenografia prou acurada ens presenta quatre espais diferents i els canvis d’escena estan molt marcats amb la llum i la música.
Sap greu fer una crònica tan negativa d’aquesta proposta teatral, ja que no sabríem dir ben bé que ens ha fallat, si el text, si les interpretacions, si la posada en escena, malgrat que estem convençuts que en bona part ha estat una direcció desencertada, que no ens ha sabut transmetre el que l’autor volia.
En acabar, aplaudiments minsos i de compromís.
Aquesta és simplement la nostra opinió, perquè malgrat que a nosaltres no ens ha acabat de fer el pes, reconeixem que alguna cosa se’ns ha escapat, perquè sinó, no seria lògic que ja portes 3 mesos en cartell.
Autor: Ever Blanchet
Direcció: Miquel Murga
Amb: Miquel Malirach \ Carla Lladó \ Iraida Sardà \ Cristina Solà
Ajudant de dirección: Marià Font \ Producció: Teatre de la Nau \ Producció executiva: Roxana Díaz Ortega \ Espai escènic: Albert Borrell \ Vestuari: Pilar González \ Disseny d’il.luminació: Daniel Gener \ Fotografía i dibuixos musicals: Quim Murga \ Fotografíes d’ escena: Max Segura
Idioma: català
Durada: 90 minuts
familia de cargols indecent
Coincideixo força, si bé admeto que no em va sorprendre que no m’agradés. Pel que dius al final, que porti 3 mesos i, diria, que sense omplir, ajuda que l’autor sigui el programador/amo de la sala. Ben mirat, amb la feina que fa per tirar endavant dues sales, siposo que es pot permetre el caprici una vegada d’ocupar la sala amb una obra pròpia.
Potser a mi em va decebre, perquè m’esperava molt més, tot escoltant al director i actors a la roda de premsa. En aquella xerrada que va semblar ser més una trobada d’amics, el projecte em va interessar força malgrat que les comèdies per “fer riure” no m’acaben d’agradar; em sabia greu no poder veure el resultat a escena.
M’agrada que tornis a comentar les nostres cròniques encara que sigui directament al Blog. No entenem per altra banda la teva actitud, en no voler tornar a escriure a l’espai “Teatre, l’opinió dels espectadors”, simplement perquè algunes persones no van estar d’acord amb la teva opinió i et vas sentir ferit d’alguna manera.
Si sabessis els “atacs” reals que rebo sovint per mantenir aquest espai, et faries creus. Però continuem, perquè creiem que aporta molt a algunes persones aficionades al Teatre, que d’un altre forma mai els arribarien aquestes opinions deslligades de cap compromís amb els mateixos teatres.
Et trobem molt a faltar, tal com l’Imma et va comunicar en un missatge privat. Crec que la majoria de les 2.630 persones que en formem part, no tenim cap culpa s’aquests comentaris, que sembla tant et van ferir. Almenys a l’Imma i a mi ens agradaria molt que tornessis a compartir les teves opinions, perquè creiem que estaven molt fonamentades i eren de les millors que es publicaven en aquest espai.
Pel que respecte al propietari de les Sales Gaudí i Versus Teatres, crec sincerament que fa bé i que d’alguna manera intenti estrenar les obres que ell ha escrit com a dramaturg. D’alguna manera ha de compensar els esforços que de ben segur li costarà mantenir aquestes sales de Teatre.
Un altra cosa és el resultat, en el que coincidim aquesta vegada tu i jo, que creiem no ha estat massa encertada.
Una abraçada