VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
SCARAMOUCHE –
Malgrat que fa unes tres setmanes havia assistit a la roda de premsa d’aquest espectacle i vaig poder veure en directe alguns números musicals de SCARAMOUCHE, que em van agradar força, sincerament no les tenia totes, amb aquesta nova proposta de Teatre Musical de Dagoll Dagom, ja que havíem llegit algunes opinions força desfavorables.
Per sort l’Imma, per tal de celebrar el dia de Sant Miquel, entre altres obsequis, em va regalar les entrades per poder anar a veure’l i dimecres passat 12 d’octubre vàrem aprofitar la festa de “obligado cumplimiento”, per apropar-nos al Teatre Victòria.
Hem de dir que ens ha agradat molt més del que esperàvem i volem felicitar des d’aquí a l’equip de Dagoll Dagom, per haver assolit de nou la creació d’un Musical en català, que no té res a envejar a qualsevol proposta de teatre Musical presentada a Broadway o en el West End de Londres.
Potser, la meva qualificació gairebé de 5 “cargols voltaires” és deguda al fet que m’agraden molt els Musicals, però precisament per això mateix, segurament hauria de ser encara més rigorós quan em poso a valorar la qualitat d’un espectacle d’aquestes característiques. Considero que la qualitat de la seva posada en escena és gairebé immillorable.
Ens ha agradat per sobre de tot una posada en escena realment extraordinària, amb grans mitjans tècnics, una escenografia espectacular i un molt vistós vestuari, al que l’ajuda i molt la sèrie de perruques de vius colors. Malgrat que es podria haver acabat en això i quedar-se exclusivament en una posada en escena espectacular, considerem que l’argument que ha desenvolupat en Joan Lluís Bozzo està molt ben construït i aconsegueix ser entretingut pel tipus de públic familiar al que està dirigit; un argument que gira bàsicament sobre els dos germans bessons que protagonitza l’esplèndid Toni Viñals.
Joan Lluís Bozzo, ha comptat amb l’ajuda de David Pintó i Joan Vives en les lletres de les cançons. La música i orquestració són obra d’Albert Guinovart i en Joan Vives també s’ocupa de la direcció musical. La música de l’orquestra de Lleida ha estat prèviament gravada, malgrat que en directe s’acoblen a ella 10 músics en directe.
He de reconèixer que potser la mùsica d’Albert Guinovart, es el que menys m’ha sorpres de tot, perque encara que es agradable al oide i algunes composicions són realment magnífiques, ens tornen a sonar massa a algunes composicions de “Mar i Cel”.
En la nostra sessió no va actuar Ivan Labanda, en un dels principals papers, el del Marquès; la veritat és que ens vàrem emportar un disgust, perquè ens feia espacial il·lusió poder-lo veure treballar de nou, malgrat que Frank Capdet, va oferir una substitució magnífica.
En el càsting destaco per sobre de tots un extraordinari Toni Viñals (Scaramouche), i valoro molt positivament les veus de Ana San Martín (Olympia), Frank Capdet (Marquès de l’Echa lonne), Mireia Mambo (Camilla), Jordi Coromina (Bàrtolo), Clara Moraleda (Fanny), Albert Mora (Philippe), Marcel Clement (Coullardin), Anna Alborch (Madame) i Pep Ferrer (Dégeon).
En resum, una gran comèdia musical d’aventures, amor i revolució, inspirat en la novel·la de Sabatini i en l’imaginari del cinema de capa i espada, que vol ser una mena d’homenatge a aquest gènere. Crec que estem davant d’un dels grans èxits de la temporada.
Direcció i Llibret, Joan Lluís Bozzo
Lletres cançons, Joan Lluís Bozzo, David Pintó, Joan Vives
Música, Albert Guinovart
Scaramouche, Toni Viñals – Olympia, Ana San Martín – Camilla, Mireia Mambo – Marquès, Frank Capdet – Bàrtolo, Jordi Coromina – Fanny, Clara Moraleda – Philippe, Albert Mora – Coullardin, Marcel Clement – De la Rose, Pitu Manubens – Madame, Anna Alborch – Dégeon, Armand i Puccinella, Josep Ferrer – Benoit i enamorat, Jan Forrellat – Monsieur de Babineaux, doble de René/Louis i Bastian, Eduard Mauri – Charlotte i Mademoiselle de Lafontaine, Lucía Torres – Albertine i Madame de Pompignan, Cristina Murillo – Madelon i Madame Gifflet, Mireia Dolç – Jeanne i Madame de la Harpe, Neus Pàmies
Producció executiva i gerència, Anna Rosa Cisquella – Direcció musical, Joan Vives – Coreografia, Francesc Abós – Mestre d’armes, Jesús Esperanza – Escenografia, Alfons Flores – Vestuari, Montse Amenós – Disseny d’il·luminació, Albert Faura – Disseny de so, Roc Mateu – Caracterització, Eva Fernàndez – Ajudant de direcció, David Pintó – Lluita escènica, Kike Inchausti – Càsting, Miquel Periel
Idioma: català
Durada:2 hores i 45 minuts (incloent-hi l’entreacte)
cargol espadatxi
Hola Miquel. Hola Imma.
Acostumo a llegir cadascuna de les entrades al vostre blog, tant els comentaris de teatre com els de literatura. I acostumo a estar bastant d’acord amb el vostre criteri. Fins i tot alguna vegada he acabat anant a veure algun espectacle del qual heu parlat meravelles només perquè així ho recomanaveu.
Aquesta vegada però no coincidim gens ni mica. Vaig sortir molt decebut de Sacaramouche. Únicament coincideixo amb vosaltres en què l’escenografia i la posada en escena és impressionanat. Res més.
Quan vas al teatre i t’esperes tant i no ho trobes surts decepcionat i això és el que em va passar amb Scaramouche. En vaig sortir avorrit (se’m va fer molt llarg) i decepcionat. No n’hi ha prou amb bons actors, bons cantants i una escenografia espectacular i vestuari impressionant. Aiiii quan això és el que més et crida l’atenció…
La història no té xixa, no enganxa, ja saps què passarà, bessons, dues dones, dos amors, confusió,… Falta molta emoció, falta enganxar a l’espectador i mantenir-lo assegut a la butaca i això la història no ho aconsegueix ni la música tampoc.
Surts del tatre i a banda de la cançó inicial d’Scaramouche no repeteixes cap més melodia… Falta la màgia de Mar i Cel en què sorties fascinat per cadascuna de les cançons que et tocaven la fibra sensible. (Per què he plorat, Himne pirates, cançó d’Osman, les pomes,…) També ho va aconseguir Guinovart amb Flor de Nit (L’armor no és cec, el Look Out, Flor de nit, la carta,…),… Mar i Cel sense vaixell hauria continuat essent Mar i Cel, per la història, per la música, per les cançons… Aquesta crec que no. Si no fos per l’escenografia i el vestuari…
Vaig quedar Impressionat amb la Mireia Mambo, amb el joc d’espases de tots, amb un Toni Viñals que en la primera representació ja tocava la perfecció, amb una Anna divertida i efectiva… I és una llàstima…
No sé com està ara, jo hi viag anar a la primera prèvia, el 23 de setembre i, potser han canviat coses. Em va fallar el final Primer Acte… quan Toni Viñals diu que torna Scaramouche… faltava que tots comencin a sortir pels costats, pel fons, per balcons, per tot arreu cantant de nou la cançó d’Scaramouche, que la gent sortís al descans amb la melodia i lacançó enganxada i no se la puguin treure del cap. No sé si això ha canviat. Igual que també vaig trobar a faltar una overtura com tot gran musical…
Bé… És tot el que em va venir al cap després del meu primer Scaramouche. Crec que passat un temps, si encara continua als escenaris, hi tornaré a veure si puc canviar la meva opinió. M’agraden no molt diria que moltíssim, els musicals. I em sap greu quan no em convenç una gran aposta de casa nostra com és aquesta.
Sort que amb Gente Bien em vaig treure l’espineta musical d’inici de temporada.
Amic Xavier !!!
Efectivament he llegit moltes opinions que s’apropen molt amb el que tu comentes i és precisament per això, com comento a la nostra crònica, que anàvem amb una certa por que ens arribes a decebre com a tu t’ha passat.
Crec que el problema principal és que tots esperem quelcom similar a “Mar i Cel” i això costa molt de superar, perquè és veritat que aquell espectacle tocava la fibra i produïa moltes emocions. Aquest SCARAMOUCHE s’ha de veure com un espectacle realitzat de cara a un públic familiar i evidentment als meus 64 anys el seu argument no em provoca les mateixes emocions que un argument pensat per adults; a mi mai m’han agradat les històries d’espadatxins, ni quan era adolescent, però no per això valoraré un espectacle malament, perquè el seu argument no estigui pensat pel meu perfil d’espectador.
L’haig de valorar positivament perquè la història que explica està ben embastada i treballada …. i t’asseguro que als nanos i adolescents els encanta, almenys als que tenia al meu voltant el dia 12 d’octubre, perquè era una sessió de tarda i estava ple de famílies.
Per posar-te un exemple, al desembre del 2014 vàrem visitar Londres novament per veure el nombre més gran de musicals, i entre ells vàrem escollir WICKED: La història no explicada de les bruixes d’Oz…. i malgrat que era també un espectacle per públic familiar, el vaig valorar molt positivament.
Pel que fa a la música d’aquest SCARAMOUCHE, ja comento que és una mica més del mateix i que moltes cançons em recordaven les melodies escoltades a Mar i Cel, malgrat que potser hem d’esperar a que les cançons ens siguin més familiars i potser a la primera escolta no ens arribin a enganxar del tot. Albert Guinovart fa un tipus de música per aquest tipus d’espectacle, que és fàcil d’escoltar, precisament per què crec que ell és conscient que NO va dedicat a un públic melòman.
Malgrat les possibles errades, que des del meu punt de vista són més aviat poques, crec que s’ha de recolzar la creació d’aquests grans Musicals, realitzats des de zero, fets en Catalunya i en Català, i més tenint en compte que estan realitzats amb una extremada qualitat, especialment en la seva posada en escena. M’agraden molt els Musicals (franquícies) que s’importen, perquè prèviament han triomfat a Londres o Nova York, però encara m’agrada més, que des d’una companyia privada independent catalana s’aposti per la nova creació, amb un alt risc de fotre’s una clatellada que mai més els deixi aixecar el cap.
Entenc tot el que comentes i potser tens part de raó, però creu-me, les nostres valoracions són sempre sinceres i realitzades des del cor, amb les sensacions que vàrem tenir en el moment de veure l’espectacle, …..i en aquesta ocasió vàrem xalar de valent, malgrat que no és un espectacle dramàticament pensant per públic adult.
Gràcies per comentar, perquè creiem que les opinions diferents sempre són enriquidores pel món de les Arts Escèniques.
Una abraçada
Estic d’acord amb el que dius de que estem davant un espectacle familiar. Això no em justifica però que l’argument sigui més infantil que no per a tothom. És un molt bon espectacle per joves a qui fascinarà la lluita d’espases sobretot i els aproparà al món dels musicals. Només per això ja és digne d’elogi. No és fàcil tampoc aconseguir això.
També valoro molt positivament les iniciatives d’aquest tipus. Sense Dagoll Dagom el musical català durant molt temps hauria estat adormit i gairebé inexistent.
Anualment vaig a Londres a veure tants musicals com puc… Igual que sempre he de it que Mar i Cel estava al nivell d’aterrar al West End (també ho estava la fantàstiva versió de Sweeney Todd del Mario Gas), aquest cop no penso el mateix. Discrepo més amb la comparació amb WICKED, un gran musical, familiar, però de moltíssima qualitat tant escenogràfica com actora, vocal, musical i d’argument. És espectacle familiar sí, però amb un argument molt ben tramat que enganxa a petits i a grans. Qui més qui menys coneix la història del Mag d’Oz. Qui no vol conèixer la història no explicada de les bruixes… records, nostàlgia, noves versions,… Enganxa a tots i amb molta, molta qualitat. 10 anys fa ja de la seva estrena a Londres.
Em deixo portar per les sensacions del moment quan vaig a veure un espectacle, musical o no. I en el cas d’Scaramouche, a banda de l’avorriment (meu i dels qui venien amb mi) tot eren elogis a l’escenografia i al vestuari. Mal anem quan és així. I més quan veus que coincideixes amb molts altres espectadors.
Crec que passat un cert temps, hauries de donar-li una segona oportunitat. De totes maneres si realment et vas avorrir ara, crec que difícilment canviaràs d’opinió.
No a tothom li ha d’agradar el mateix. Malament aniríem si fos així.
A mi va decebre. Coincidim en que potser esperem un altre Mar i Cel i el llistó i la comparació no ajuda. Però oblidant el referemt, va semblar un musical que només entra (molt, això sí), pels ulls. Musicalment el vaig trobar fluixet i la història em va avorrir. En algun lloc t’he llegit alguna referència a Wicked. Sent familiar, em va agradar molt més aquest, tant a nivell de cançons com de trama i tocs còmics. Aquí, malaudarament, em vaig avorrir. Tens totala raó i concideoxo, i així ho he escrit, que és molt i molt lloable aixecar aquest espectacle, res a envejar a nivell d’escenografia, vestuari…al que veiem fora. I aquest aspecte, crec, no se’ls reconeix com cal. Una abraçada.
Precisament perquè m’esperava que em passaria el mateix que a tu, a nosaltres ens va sorprendre molt favorablement. L’argument dels espadatxins a nosaltres no ens interessa pas, però vaig trobar que als nens i adolescents sí que els arribava i molt.
El lloc on has llegit el meu comentari sobre Wicked, no és més que en l’espai de “Teatre, l’opinió dels espectadors” de Facebook; en realitat no era cap comparació i si un argument per demostrar que no valorem basant-nos si un argument ens ha agradat o no, quan es tracta d’un espectacle familiar, malgrat que ja tenim una edat, o dos … o tres.
A nosaltres ens agradaria moltíssim que existissin moltes més companyies de Teatre que arrisquessin tant o mes com ho fan Dagoll Dagom o La Cubana, que aposten per creacions pròpies i no per replicar Musicals que ja han triomfat fora de les nostres fronteres.
Gràcies pel teu comentari. Una abraçada