Per Imma Barba –
EL TESTIGO INVISIBLE de Carmen Posadas –
He de reconèixer que no havia llegit cap llibre d’aquesta autora i he de dir que m’ha agradat molt la seva manera d’escriure i la seva cuidada prosa. Aquesta és una novel·la de narrativa històrica ambientada en la Rússia bolxevic i més concretament en l’època de la revolució i la caiguda i assassinat de la família imperial, la família del tsar Nicolas II.
Està basada en fets reals i l’autora ha fet feina d’investigació i recerca de documentació relacionada amb aquells fets. Però no només explica els fets històrics més o menys coneguts sinó que aprofita per parlar de les condicions de vida de la societat russa en l’època del tsar, de les condicions de vida de la família imperial i de tota la gent que treballaven de servents de la família.
Leonid Sednev treballava com a “nen de l’aigua” al palau imperial, era un ofici que únicament estava permès als nens que per la seva mida podien entrar per les canonades de la ventilació per tal de mantenir-les netes. Quan el seu creixement ja no li va permetre, va passar a treballar a les cuines de palau com a pinxo. La nit del 17 de juliol del 1918, ell tenia quinze anys, quan un grup de militars va executar a la família imperial i tot el personal de servei que encara era amb ells. Leonid va ser l’únic supervivent i ja ancià decideix explicar la historia. Va ser el testimoni invisible de la tragèdia.
El testimoni invisible és un retrat d’un món en ple canvi social, vist des dels ulls d’un servent dels nobles i dels bolxevics que els van succeir, i d’un temps en el qual l’ànsia de poder i de riquesa semblen justificar les majors atrocitats humanes. Ens explica l’impacte en la vida de la població l’entrada de Rússia en la primera Guerra Mundial, el poder cada vegada més acusat dels soviets davant d’un tsar que no volia veure-ho i el paper influent de Rasputin, un estrany i misteriós personatge considerat un semidéu per una bona part de la noblesa.
Es combinen dos temps narratius, el present a Montevideo, l’any 1944 on Leonid és un malalt terminal que decideix escriure les seves memòries. Les hi confia a una infermera que l’atén, que es diu Maria i li recorda molt a una de les filles del tsar. I el passat a Rússia, els anys de 1916 a 1918.
Com ens explica la mateixa autora en l’epíleg del llibre la part troncal de la novel·la és verídica però ha afegit ficció, Leonid realment va existir i va ser l’únic supervivent a la Casa de Propósito Final (última residència dels Romanov), però la historia diu que va marxar a Sud-Amèrica l’any 1918 i que va escriure unes memòries que no s’han conservat. L’autora ha inventat la seva vida com a fil conductor de tota la historia.
Una novel·la que es llegeix sola, d’una tirada i que enganxa. Una petita lliçó d’història que no ho sembla. Molt recomanable.
Carmen Posadas va néixer a Montevideo l’any 1953 i viu a Madrid des del 1965. Va fer llargues estades a Moscou, Buenos Aires i Londres per l’ofici de diplomàtic del seu pare.
La seva tasca d’escriptora va començar en el camp de la literatura infantil i passant després als guions cinematogràfics i de televisió, als assaigs i les novel·les. Amb la novel·la “Pequeñas Infamias” va guanyar el premi Planeta del 1998.
Autor: Carmen Posadas
Editorial: Planeta – Any d’edició: 2013
Idioma : castellà – Número de pàgines: 464
