VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

trilogia de l’ORESTEA – AGAMENNONE – COEFORE – EUMENIDI – 

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de “jutjat de guàrdia”, perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors.

Altres vegades s’han col·locat a banda i banda de l’escenari a una alçada raonable, on tothom pugui llegir-los sense cap dificultat; en tot cas, crec que hauríem d’exigir que prèviament se’ns informés de la col·locació dels sobretítols abans de comprar les entrades d’un espectacle internacional, per decidir en tot cas les butaques que compres …. o passar d’anar a veure la representació.

És per aquesta causa que he reclamat per escrit al Teatre Lliure, la devolució de l’import o bescanvi de les quatre entrades que vàrem consumir dels nostres abonaments, perquè considerem que no complien les mínimes condicions per veure aquestes representacions teatrals.

Els espectadors no hauríem de restar callats, quan s’incompleix per part d’un Teatre el contracte que signem a l’hora de pagar una entrada, a canvi d’unes condicions mínimes en la representació.

___________________

Però passem a la valoració d’aquestes representacions teatrals, que és el que realment importa; considerem que la Companyia Teatro Stabile di Napoli, ha fet un gran esforç per voler posar en escena les tres obres que es conserven, escrites per Èsquil (malgrat que existeix una quarta que s’ha perdut irremeiablement)… l’única trilogia que es conserva del teatre grec antic. Valorem sobretot el seu esforç i també que la direcció del Teatre Lliure ens hagi donat l’oportunitat de portar-les a Barcelona i que els espectadors les poguéssim veure en diferents dies, o totes elles seguides.

• AGAMENNONE (🐌🐌+🐚)

En la primera obra de la trilogia, es relata el retorn d’Agamèmnon, rei d’Argos, de Troia a Argos, després de la Guerra de Troia. Al seu palau es troba l’esposa, Clitemnestra, que ha planejat matar-lo com a venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigènia. Més encara, atès que l’absència de l’espòs ha durat deu anys, Clitemnestra ha sucumbit a una relació amb Egist, cosí d’Agamèmnon i descendent d’una branca desheretada de la família, que està determinat a recuperar el tron que creu que en justícia li pertany.

Un escenari força inclinat cap als espectadors i molt allargassat, que s’endinsa dins del pati de butaques; l’espai escènic ple d’una mena de sorra entre grisa i negre i al fons l’enorme porta del Palau, que anirà desapareixent a poc a poc en el transcurs de la trilogia. Els actors surten de forats del terra i es passen tota la representació bellugant-se com a cucs sense posar-se gairebé mai dempeus.

Una il·luminació fosca que vol aparentar ser tenebrosa, amb un vestuari també fosc, on destaquen amb colors esclatants els personatges de l’amant d’Agamèmnon, Cassandra i la seva esposa Clitemnestra. És potser de les tres la que més ha volgut representar-se amb més fidelitat al classicisme de la proposta i potser això als meus ulls, la ha fet força feixuga, llarga i en algun moment fins i tot avorrida.

Interpretacions correctes, destacant per mi l’actriu Mascia Musy, interpretant a Clitemnestra amb una veu trencada que ha sobresortit de la resta d’interpretacions. Les coreografies no m’han agradat pas, encara que en aquesta primera han estat salvables, perquè en la tercera part, aconseguirien semblar-se a una representació de final de curs d’una escola.

• COEFORE (🐌🐌🐌)

La segona tragèdia de la trilogia explica la venjança planejada per Electra. Tracta de la reunió dels dos fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, Electra i Orestes, que tramen venjar la mort del pare. Electra reconeix Orestes per una marca en la cara durant els funerals d’Agamèmnon. Tot seguit, Orestes mata Egist i la seva mare, Clitemnestra. Aquesta convoca les fúries, que perseguiran Orestes.

Poca variació en l’escenografia i ja van apareixent algunes filmacions a la porta de Palau que ja no està completa. És potser la que des del meu punt de vista, té els millors moments dramàtics teatralment parlant; comença a ser una barreja de Teatre Clàssic i teatre contemporani, sense tanta declamació.

Molt bona la interpretació de Giacinto Palmarini en el paper d’Orestes i força aconseguida la de Federica Sandrini en el paper de Electra; malgrat tot alguna de les escenes semblen inversemblants com la del riu que separa als dos germans quan es volen abraçar i que les aigües els impedeix, ja que moments abans s’han estat passejant per sobre de les aigües.

És potser la direcció d’aquesta trilogia, Luca de Fusco, el que menys m’ha agradat de tot, perquè semblava tot una mica inconnexa, malgrat la bona voluntat dels intèrprets. El disseny de so, també l’he trobat força deficient, perquè els micròfons que portaven els actors no tenien potser la qualitat necessària i en molts moments no sabies quin d’ells parlava….. tot el so semblava sortir del mateix pou. La il·luminació era correcte, però no estava a l’altura del que estem acostumats en els nostres equipaments teatrals públics.

• EUMENIDI (🐌🐌)

La tercera i última peça de la trilogia narra com Orestes, Apol·lo i les Fúries compareixen davant un jurat d’atenesos conegut com a Areòpag (‘roca de Llauris’, un pujol rocós pla al costat de l’àgora atenesa on el tribunal d’homicidis d’Atenes celebrava les seves sessions), per decidir si l’assassinat de Clitemnestra per part del seu fill, Orestes, li fa mereixedor del turment que li infligeixen. Orestes és declarat innocent gràcies a l’ajuda d’Apol·lo i d’Atena.

És segurament la millor de les tres obres, o de la que es podria haver tret més suc, perquè és aquí on Èsquil va voler marcar el camí pel canvi des d’una justícia arcaica d’autodefensa mitjançant una venjança personal, per passar a una administració de justícia mitjançant un judici, simbolitza el pas d’una societat primitiva governada pels instints a una societat moderna regida per la raó: la justícia es decideix per un tribunal d’iguals, representant al cos ciutadà i els seus valors, i els propis déus sancionen aquesta transició intervenint en el procés judicial, argumentant i votant d’igual a igual amb els mortals. Pensem que és una obra escrita 450 anys abans de Critst!!!

Doncs malauradament aquí el Director l’ha esgarrat, perquè ha presentat aquesta part com un pastitx, gairebé com una mena de musical pobre, amb grans pantalles de vídeo, on es veien projectats els principals actors, que trencaven amb tot el que havíem vist fins aquell moment i especialment amb una trista passejada de “Fúries” amb una coreografia que almenys a mi em va posar vermell de vergonya. El vestuari era com el d’una subsèrie per TV de la Guerra de les Galàxies, que malmetia qualsevol interpretació per creïble que fos, inclús la d’Orestes que en la segona de les obres m’havia agradat força…. i no parlo ja dels actors que interpreten Apol·lo i Atena, que queden eclipsats per tan enorme desgavell de vestuari “futurista”.

El fi de festa cantat per la majoria dels actors em va semblar el número final d’un musical per suplicar els aplaudiments …. i va tenir el seu efecte, ja que gran part dels espectadors van aplaudir un espectacle, que a mi em va semblar força anodí.

En resum, una veritable decepció, segurament provocada per les enormes espectatives que ens havíem fet….. i suposo que també provocat en bona part per les pèssimes condicions a la que els espectadors de les primeres files vam estar sotmesos.

Una Companyia de Teatre que intenta fer-ho el millor possible, amb unes interpretacions correctes, però que en cap cas arriben al que per sort nosaltres estem acostumats a veure a casa nostra.

trilogia de l’ORESTEA d’ÈSQUIL

direcció LUCA DE FUSCO

cia. TEATRO STABILE DI NAPOLI