– Teatre (47) – LES CRIADES (🐌🐌+🐚) – La Seca – Espai Brossa

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

LES CRIADES –

Les criades de Jean Genet, dirigida per Genoveva Pellicer, és una reposició que s’estarà a la sala Leopoldo Fregoli de La Seca fins al dia 30 d’octubre. No la vam poder veure quan la van programar, fa dues temporades, amb un gran èxit de públic. És per això que no hem dubtat en anar a veure aquesta proposta.

Ja coneixíem prou bé aquest text, perquè l’hem pogut veure en diverses ocasions en diferents versions i les darreres que recordem van ser l’any 2014, a l’exitosa versió mexicana que va presentar “Vaca35” a la Sala Atrium i una versió en llengua coreana al Mercat de les Flors (una barreja de Teatre d’objectes amb mímica i text).

Jean Genet va escriure aquesta obra des de la presó. Nascut a París l’any 1910 era fill d’una prostituta. Amb una infància difícil i una adolescència que va passar tancat a presons juvenils no va deixar de delinquir durant tota la seva vida i va anar entrant i sortint de la presó acusat de robatoris, actes impúdics, falsificació de documents, ….. La seva obra va ser censurada i prohibida a diversos països. Reconeguda finalment la seva vàlua com a escriptor d’un gran compromís polític, l’Acadèmia Francesa li va concedir el Premi Nacional de Literatura l’any 1984. Ell havia mort l’any 1980.

“No sóc capaç de dir que és el teatre, però sé molt bé el que no és: una descripció de gestos quotidians observats des de l’exterior. Jo vaig al teatre per veure’m en escena (…) tal com jo no sé-ni goso- veure’m o somiar-me i, tanmateix, tal com sé que sóc”.

Dues germanes, Claire i Solange, treballen com a criades per a una dama de l’alta burgesia francesa. Quan la senyora està absent, elles juguen a interpretar el paper de la dama, una d’elles, Claire, fa de senyora i l’altra, Solange, de Claire, la criada personal que l’ajuda a vestir-se, pentinar-se, enjoiar-se….. i van intercanviant els papers per tal de passar l’estona.

Aquests jocs els duen a terme en el dormitori de la senyora i podem observar els sentiments contradictoris d’ambdues cap a ella, admiració i enveja, amor i odi. En aquests jocs simulen el seu assassinat per ocupar definitivament el seu lloc. Un despertador las fa tornar a la realitat, la senyora torna a casa.

La situació es complica perquè han denunciat a l’amant de la senyora que és excarcerat per falta de proves. La por a ser descobertes les fa plantejar-se seriosament portar a terme l’assassinat. Els límits entre la realitat i la ficció es difuminen. I entre elles s’estimen i es menyspreen, unides per la seva misèria es menyspreen en veure’s reflectida la una en l’altra.

Les dues criades semblen posseïdes per algun esperit malèfic que les fa actuar amb odi, rancúnia i ganes de fer mal. No s’estimen a si mateixes ni entre elles, i sobreviuen simulant una ficció que les acabarà engolint i destruint quan constaten que la realitat és la que és i que no és fàcil ni molt sovint possible canviar els rols que la vida ens ha assignat. Se senten injustament excloses de la societat que les rodeja i han de recórrer al joc de miralls per sentir que són algú.

Elisenda Bautista és Claire i Meritxell Sabaté és Solange i la seva entrega és absoluta, en unes interpretacions que el dia de l’estrena van estar una mica descompensades, ja que la primera d’elles la vàrem notar una mica sobreactuada, sobretot a l’inici,; de ben segur tornaran a assolir el grau d’excel·lència que van demostrar la temporada 2014-2015. Una obra curta però amb una intensitat brutal, on els sentiments negatius arriben a l’espectador amb força.

L’escenografia, amb dos miralls que s’enfoquen entre si, com ho fan les germanes quan es veuen reflectides entre elles, i un maniquí, fred, estàtic com la senyora, que amb elles se les apareix distant i freda.

Una dada personal i curiosa és que una de les dues escenògrafes, la Teresa Martí, sense nosaltres saber-ho fins ahir, va compartir viatge aquest estiu amb nosaltres a Colòmbia…. Ja ho diuen … el món és petit.