VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

L’APLEC DEL REMEI – 

L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.

Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.

La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.

Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.

I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.

35 persones integren l’orquestra simfònica de l’Esmuc, 6 són els integrants del Cor de les Glòries Catalanes, 5 són els solistes, 2 actors i 1 directora. Un total de 49 persones dalt l’escenari. La dramatúrgia és de Josep Maria Miró i la direcció de la Wanda Pitrowska.

Ens crida l’atenció un instrument, el serpentó, que no és habitual veure i que en aquesta ocasió està tocat per Pablo Dopazo.

Segons va comentar Albertí a la roda de premsa, l’obra conté elements revolucionaris emmascarats en una aparent parodia. Un intent de fer arribar a la societat els valors republicans, l’associacionisme (l’aplec) és l’única via per solucionar els problemes socials. Doña Socorro i la seva filla que van a Caldes a prendre les aigües no són altres que la reina Maria Cristina que anava a Caldes per trobar-se amb el seu amant sota el pretext de la salut de la seva filla Isabel II.

Clavé era un dels homes que pretenien reformar l’estat espanyol, per expulsar una monarquia corrupta i aconseguir una república federalista. Curiosament han passat molts anys i sembla que la cosa no ha variat massa des d’aleshores.

La posada en escena ha estat àgil i totalment encertada, amb uns personatges com el del tenor Antoni Comas que interpreta el paper d’un cec i ens arrenca més d’un somriure amb les seves entrebancades. Escenes com la dels porrons o la del sucre amb la batuta de la directora, ens han fet riure. Tot el moviment escènic ha estat a càrrec de Roberto G. Alonso qui ha interpretat de forma genial, el paper d’attrezzista transvestit. Oriol Genis ha continuat amb els seus textos però ja totalment integrats a l’acció i molt més comprensibles que l’inicial. Una il·luminació molt acurada ha contribuït al bon resultat d’aquesta proposta que ens ha agradat molt.

A més de la sarsuela de Clavè s’han inclòs dins de la proposta, altres músiques del compositor com la dels Xiquets de Valls que inicia la representació o Les Flors de Maig així com una del mateix Xavier Albertí.

Nosaltres trobem molt encertat que s’hagin suprimit els textos parlats d’aquesta sarsuela, perquè en realitat no era una representació habitual d’una sarsuela i el que s’intentava és donar a conèixer la gran qualitat de la música d’aquest compositor i poeta i les seves magnífiques orquestracions. Per altra banda també valorem positivament que els solistes estiguin ajudats per micròfons de gran qualitat tècnica, ja que l’escassa sonoritat d’aquesta sala hauria malmès el més important d’aquesta proposta.

Ens encantaria, que la cosa no quedés en aquestes 4 representacions que ara s’han pogut veure i que la temporada vinent es pogués representar de nou.

Autor: Josep Anselm Clavé

Dramaturgia: Josep Maria Miró

Direcció: Wanda Pitrowska

Amb: Maria Hinojosa (soprano)\ Marta Fiol (mezzosoprano) \ Antoni Comas (tenor) \ Josep-Ramon Oliver (baríton) \ Miquel Cobos (baríton)\ Oriol Genís (actor)\ Roberto G. Alonso (actor)

Cor de les Glòries Catalanes:  Anna Feu (soprano) \ Griselda Ramon (mezzosoprano)\ Joan Mas (tenor I) \ Albert Gràcia (tenor II) \ Germán de la Riva (baríton) \ Tomàs Marxé (baríton baix) 

Orquestra : Gran Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)

Elements escènics: Xavier Saló \ Vestuari : Rosa Solé \ Il·luminació: Ignasi Camprodon \ So: Equip del TNC \ Moviment: Roberto G. Alonso

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)