– Teatre (28) – EL PADRE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

EL PADRE –

El padre és una història que angoixa perquè la podem protagonitzar qualsevol de nosaltres o persones del nostre entorn. Ens parla de la pèrdua de la memòria, de la pèrdua de la realitat, de la confusió d’una ment envellida pels anys i de com el seu entorn ho viu. Sense anomenar-la en cap moment ens parla de la malaltia d’Alzheimer.

Florian Zeller, és el dramaturg francès autor d’aquesta obra (Le père), que ell mateix conceptua com a farsa tràgica.

Va ser estrenada en 2012 en el Théâtre Hébertot. Es tracta de la peça teatral de Zeller que fins al moment ha tingut més èxit (Premi Molière Millor Obra 2014). Estrenada a Anglaterra en 2014 amb excel·lents crítiques, i el 7 de gener de 2016 estrenada amb èxit a Argentina sota la direcció de Daniel Veronese. Pròximament arribarà a Broadway amb Frank Langella encapçalant el repartiment. Va ser portada al cinema en 2015 per Philippe Li Guay.

Andrès (Hector Alterio) és un ancià que viu sol, i veu com la seva vida va canviant sense que ell en sigui conscient. La seva filla Anna (Ana Labordeta) veu i viu amb desesperació aquesta desorientació del seu pare i intenta repartir el seu temps entre ell i el seu marit Pedro (Luis Rallo), al que li costa acceptar el que s’està esdevenint.

Des de la nostra butaca assistim angoixats a aquestes pèrdues de memòria o d’identitat encara que hi ha moments que, com el pare, dubtem que no siguin la filla i el gendre qui estan fent confondre la ment del pare amb intencions amagades. En paraules del propi director: “Y ahí radica su grandeza y su dificultad. Trata un tema tan espinoso como la perdida de la realidad debida a la vejez. Nos coloca en la perspectiva de una mente confusa o, quizá, confundida por los intereses de los que le rodean, nunca lo sabremos”.

Hector Alterio ens sedueix i ens fa somriure malgrat la tragèdia que ens està mostrant, un paper que sembla fet a la seva mida i que ens ha arribat malgrat els problemes d’audició que ens han fet patir en algun moment (estàvem a la fila 8), ja que no ens acabava d’arribar el que deia. És un actor de cap a peus que ahir va fer 87 anys i en finalitzar la funció ens va dedicar unes emocionades paraules quan li van treure un pastís a l’escenari i el teatre en peu li vam cantar el “cumpleaños feliz”.

Les situacions es van succeint i a mesura que avança la pèrdua de memòria del protagonista, l’escenografia de Francisco Leal es va també despullant i perdent el color i els matisos que li donaven vida. És sens dubte un gran encert d’aquesta proposta.

L’obra té una bona quantitat de comicitat però evita hàbilment la ridiculització del personatge del pare o de les situacions. L’autor ha volgut que nosaltres fóssim el pare i entenguéssim el que li estava passant des de la seva perspectiva, entrar en la ment d’un home ancià amb moments molt clars i lúcids i amb moments amb records confusos. La malaltia avança i va soscavant la identitat d’Andres i amb ell desestabilitza l’entorn familiar que observa amb impotència el que està succeint.

En aquest sentit és una obra catàrtica, ja que la pèrdua de la memòria és el que ens pot espantar més d’un esdevenir futur, perquè en certa manera tots som com som pel que hem sigut i pel que hem viscut.

La música és també un encert, ja que Mariano Díaz ha anat adequant la música a l’estat de la ment d’Andres i al seu retrosses temporal. Una obra que manté el nostre interès, ja que encara que preveus el final està plena de girs inesperats que ens desconcerten. Ens apropa a una problemàtica que sabem propera i ens provoca angoixa.

Una obra que a nosaltres ens ha agradat força i que sens dubte ens fa neguitejar.