– Teatre (22) – AVUI NO SOPEM – (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Condal

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

AVUI NO SOPEM –

Certament els cartells promocionals de les obres no són sempre encertats, i crec que aquest és el cas d’aquesta producció, on el cartell et fa pensar en una comèdia d’embolics, de les que provoquen el riure fàcil.

Aquest cartell ens va fer creure que no era una proposta per nosaltres i en principi no teníem previst veure-la. Els comentaris en el grup de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors“, ens va fer decidir a comprar les entrades. I podem dir que ha estat una sorpresa i una confirmació dels comentaris positius que havíem llegit. Pensem que no es tracta d’una comèdia si bé és cert que el text conté gags que ens han fet riure, però creiem que són uns gags molt encertats i en el moment just per tal d’anar suavitzant el drama que en realitat estem veient.

AVUI NO SOPEM, és un text escrit a quatre mans per Pep Anton Gómez i Jordi Sánchez i dirigit pel primer. Segons ens explica l’autor/director en el programa de mà aquest text és una reescriptura d’un text anterior que no va funcionar i que van decidir refer de dalt a baix:

“AVUI NO SOPEM, és el fruit d’aquella decisió, d’aquella necessitat. La necessitat no tant d’explicar una història com d’explicar uns personatges. I ara, pensant-hi, m’adono que la majoria de vegades ha estat així, que tant al Jordi com a mi sempre ens ha tirat més el qui que no pas el què. I potser per això, després de tots aquests anys, ja comptem amb un petit catàleg de personatges, que ens estimem amb un “carinyo” molt especial i que, curiosament, semblen tallats pel mateix patró. Perquè són petits, i porucs, i detestables, i mesquins, i tendres, i vulgars … i normals. I com nosaltres, em temo.”

Un repartiment molt encertat ens han fet gaudir d’una bona proposta.

La Maria Teresa i en Vicenç (magnífics Maife Gil i Jordi Banacolocha) són un matrimoni de classe mitjana, estan jubilats i viuen a Barcelona. Tenen una casa familiar al poble on van néixer, i viure de petits, i somien en anar-hi a viure, però hi ha masses compromisos que els lliguen a la ciutat i es conformen a anar els caps de setmana.

Un petit accident, al Vicenç li ha caigut una teula de la casa al cap, desencadena verbalitzar aquest desig i genera la necessitat de fer-ho realitat.

Amb ells hi viu la Raquel (Mercè Martínez), que es funcionaria i amb quaranta anys encara no ha trobat el moment de “volar”. Viu còmodament sense fer ni brot a casa i encantada del fet que els pares marxin el cap de setmana.

Degut a l’accident acudeixen ràpidament l’altre fill del matrimoni, l’Enric (David Bagés) i la seva nova parella, la Silvia (Susanna Garachana), amb la intenció de donar un cop de mà.

This slideshow requires JavaScript.

A partir d’aquest plantejament inicial es desencadenen una sèrie de situacions perfectament identificables que ens parlen de diverses problemàtiques, d’una banda ens parlen de l’egoisme dels fills que fan servir els avis com a cangurs dels seus fills adduint la manca de temps, la feina o els diners.

…. i de la problemàtica de les segones parelles amb els fills dels ex i que no accepten com a propis.

… i de la comoditat dels fills que no troben mai el moment de “volar” i que es creuen amb el dret de continuar actuant com quan eren petits i anaven a escola.

… i del dret que pensen que tenen els fills a disposar d’un patrimoni o uns estalvis que encara no són seus.

… i de les relacions de parella.

… i de les mares protectores que no volen enfrontaments amb els fills encara que renunciïn a coses.

Molts temes tan versemblants que acaben provocant incomoditat en algunes persones que reconeixen la seva realitat a l’escenari. Els personatges creats són totalment creïbles i la combinació dels temes seriosos amb diàlegs divertits ho fan encara més proper i culpabilitzador.

Una escenografia que vol fer de nosaltres uns espies de qualsevol casa veïna, amb una paret de fons que representa uns edificis, balcons i finestres on s’apaguen i encenen els llums com si estiguéssim a l’altra banda de qualsevol carrer veïnal.

Una comèdia que no ho és tant i que provoca incomoditats; una bona proposta.