– Teatre (03) – LA REBEL·LIA POSSIBLE (🐌🐌🐌🐌) – La Seca Espai Brossa

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

LA REBEL·LIA POSSIBLE –

Aquest passat dimecres 7 de setembre va ser nit d’estrena de temporada a La Seca Espai Brossa, i ho va ser amb una obra estrenada l’any 2007 a Madrid, que va tancar un cicle amb més de 250 representacions i un munt de premis. Rebeldias posibles és el seu títol original, escrita per Javier G.Yagüe i Luis García Araus, i ara traduïda al català per Gemma Roura. Ara, aquesta proposta està dirigida per José Sánchez Orosa.

La Rebel·lia possible és una interessant visió sobre les petites lluites que tenen el seu fruit.

Ja al començament de l’espectacle, cinc dels actors que intervenen, d’entrada ja han trencat la quarta paret i alguns d’ells situats entre el públic, estan llegint diaris del dia i comenten en veu alta notícies de rabiosa actualitat i que ens afecten a tots, notícies de fets que ens indignen i que sovint comentem a casa o a la feina per, al moment següent, oblidar-ho i continuar amb la vida com si res. Som incapaços d’actuar perquè pensem que no hi ha res a fer. Aquesta obra ens fa reflexionar sobre la possibilitat de les petites revoltes que poden canviar coses.

Un conte que ens parla d’algú decent en un món indecent, de la tenacitat enfront de la impaciència, de l’idealisme enfront del pragmatisme.

García (Joan Sureda), és un personatge gris i anònim que decideix lluitar fins a les últimes conseqüències per recuperar uns cèntims de més que li ha cobrat una companyia telefònica.

En paraules de l’autor, “García pertenece a la vida real. De hecho, supimos de alguien como él a través de la noticia de un periódico. Es una persona completamente anónima. Y así quiere seguir siendo. Ganó un juicio a una gran operadora internacional, que fue condenada a devolver cientos de millones de pesetas”.

Podem llegir la sinopsi en el programa de mà:

Un dia, el nostre home decideix reclamar a una teleoperadora la devolució d’uns cèntims per estar en desacord amb el criteri aplicat en les tarifes. Davant el desinterès de l’empresa per respondre a la seva reclamació, decideix arribar fins al final. Les queixes, denúncies, reclamacions, recursos i apel·lacions li roben temps i diners. La seva dona entén el gest, però no una causa tan insignificant. Tan sols troba consol en una companya de treball que veu en ell un quixot contemporani, pacient i determinat.

A partir d’aquí, cinc dels sis actors interpreten una vintena de personatges entorn de tres històries, una persona que lluita per apostatar i reclama de l’església que el donin de baixa de “les seves llistes”, un pare que reclama un tractament per a la seva filla anorèxica, i una dona que reclama inútilment que li arreglin la casa i que constructora i asseguradores es posin d’acord. García s’ha convertit en el model a seguir i en el líder involuntari de totes aquestes reivindicacions.

Situacions còmiques alternen amb moments molt dramàtics en aquesta obra on nosaltres també ens sentim implicats. Són capaços de generar en el públic ganes d’actuar contra el conformisme generalitzat i lluitar contra la falta d’ètica de la sanitat pública, la intransigència de l’església, la poca assertivitat de les persones que únicament “fan la seva feina”, o la indignitat de determinats programes de televisió.

La peça planteja diverses situacions entorn de les quatre històries, en les quals l’individu és obviat, menyspreat, assetjat i humiliat per les institucions i organismes, per un sistema que despersonalitza i abandona les persones.

La posada en escena i les interpretacions de TOTS els actors ens fa properes unes històries que ens arriben a commoure i ens generen les ganes de creure que realment les petites lluites no són inútils i tenen futur.