– Òpera – DIE ZAUBERFLÖTE (La flauta màgica) (🐌🐌+ 🐚) de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 28/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

DIE ZAUBERFLÖTE (La flauta màgica) – 

Fa més d’un any, quan vàrem renovar el nostre abonament anual de temporada del Gran Teatre del Liceu, recordo que en veure programada aquesta òpera, amb una versió en què l’escenografia és substituïda pel Cinema, em va fer especial il·lusió i vàrem pensar que es tractava d’una iniciativa innovadora que segurament ens agradaria molt.

Quan fa pocs dies, dins del Festival Grec, vàrem poder veure una producció teatral argentina (Historia de amor), on es barreja la interpretació de teatre en directe, amb una pel·lícula de cinema en pantalla …. que malauradament ens va decebre força; vàrem començar a pensar que potser ens passaria quelcom semblant amb la posada en escena d’aquesta versió de LA FLAUTA MÀGICA.

Així ha estat, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d’una orquestra en directe amb la projecció d’una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d’una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala.

La Flauta Màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, és sens dubte una de les òperes que més hem vist i que més ens agraden i és que la seva música és extraordinària i té algunes àries que fins i tot la gent que no acostuma a anar als teatres d’òpera, les reconeix rapidament.

Papageno és un personatge amb els peus a terra, amb el cor ple d’ocells i el cos disposat a satisfer amb urgència –i sense romanços metafísics– totes les necessitats primàries de l’ésser humà: beure, menjar, dormir… Un home del carrer sempre escèptic respecte de tot allò que no es pugui tocar o cruspir, immers en un món fantàstic habitat per reines prodigioses i cruels, fades entremaliades, prínceps valents, princeses raptades, perilloses serps gegants i proves iniciàtiques sobrehumanes; és a la fi un conte narrat musicalment, que fins i tot els nens són capaços d’escoltar la seva música embadalits i veure, un cop darrere d’un altre l’òpera gravada en vídeo… i nosaltres en coneixem diversos casos molts propers.

Hem vist moltes versions d’aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l’atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són “penjats” i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat que interactuen amb l’acció de la pantalla, el resultat des del nostre punt de vista és força decebedor en el seu conjunt. Encara sort que també alguns personatges poden caminar davant de la pantalla, sense estar palplantats i això li dóna una mica més de moviment escènic.

Donem un gran valor a la fantasia i la qualitat de la filmació, basada en els còmics o en les pel·lícules mudes; quan els personatges han de parlar (que no cantar), en aquesta versió aquests diàlegs surten en pantalla, encerclats com en una vinyeta de TBO; aquest recurs ens ha agradat força. Hem de reconèixer que en alguns moments, a més a més d’original, fins i tot ens han fet somriure aquests dibuixos, però no ha estat suficient….. i l’òpera se’ns ha fet feixuga i llarga… i això en aquesta òpera mai ens havia passat.

La direcció de l’orquestra l’hem trobat força correcte, així com la qualitat de les veus de tots els cantants que en ser tots de la mateixa companyia, estaven molt ben equilibrats i compensats, no destacant cap d’ells per sobre dels altres, perquè per sort cap d’ells és una gran “estrella” del bel canto. Si haguéssim de valorar solament la part musical d’aquesta proposta (direcció musical, orquestra, cors i solistes), de ben segur la nostra qualificació seria molt més alta.

Potser masses expectatives per un resultat que en general ens ha decebut força.

Direcció Musical: Antonello Manacorda
Direcció d’escena: Suzanne Andrade, Barrie Kosky
Videocració: Paul Barritt
Sarastro – Sprecher: Dimitry Ivashchenko // Tamino: Allan Clayton // Reina de la Nit: Olga Pudova // Pamina: Maureen McKay // Damas: Nina BernsteinerKarolina GumosEzgi Kutlu // Papagena: Julia Giebel // Papageno: Dominik Köninger // Monostatos: Peter Renz // Homes: Timothy RichardsBogdan Talos // Tres infants: Tölzer Knabenchor
Concepte: Suzanne Andrade, Paul Barritt i Barrie Kosky // Escenografia i vestuari: Esther Bialas // Dramatúrgia: Ulrich Lenz // Il.luminació: Diego Leetz
Producció de la Komische Oper Berlín – Els cantants i el director musical són membres  de la mateixa
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Flauta màgica i cargol

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s