Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

PLATONOV 

Un text que Anton P. Txèkhov va escriure entre els 18 i 21 anys que representava més de 80 escenes, una vintena de personatges i un nombre de pàgines tan considerable com els seus altres textos… La gavina, L’oncle Vània, Les tres germanes i L’hort dels cirerers, és a dir en teatre potser més de quatre hores. En aquesta versió de Luk Perceval, s’han suprimit la meitat dels personatges i ha condensat en menys de dues hores, especialment en la gent solitària i en allò que esperen de l’amor. En escena hem pogut veure nou actors i un pianista que s’ha convertit en el verdader protagonista d’aquesta proposta escènica.

Com ja vaig explicar a la meva crònica de la roda de premsa, Steven Van Watermeulen, un dels actors present aquell dia, ja ens va assegurar que Jens Thomas (composició i interpretació musical) és realment el protagonista d’aquesta proposta i no pas el seu personatge de Platonov; també ens va explicar que la companyia NTGent en principi volien interpretar Saló de Passolini i quan ja estaven assajant, Luk Perceval de sobte va canviar d’idea, i va voler representar Platonov, tot respectant la mateixa concepció i el mateix equip artístic.

Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d’uns rails de tren; és l’únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d’uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors.

Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin uns records llunyans, uns fantasmes…. tots estan immòbils i de cara als espectadors; Platonov sembla que vol fer una última visita a les persones que ha estimat. D’un en un, tots ells tornen a la vida per fer sentir la seva veu per última vegada. Per ser estimats per última vegada. Per ser colpits per última vegada.

A mesura que l’obra avança, la mort de Platonov s’acosta. El pas inexorable del temps es visualitza gràcies a l’escenografia de Philip Bussmann, on el piano de cua es desplaça lentament, però implacablement com el cronòmetre d’un rellotge que va esgotant els últims segons.

La manera que en aquesta ocasió els actors interpreten els seus personatges (gairebé tota l’estona immòbils i de cara al públic), per molt inquietant i trencadora que pugui semblar, no és pas nova i aquí a casa nostra ja hem pogut veure algun exemple; recordo un parell de casos:

…. un cas claríssim és EDIPO REY una de les propostes de la trilogia que ens van presentar al Teatre Lliure l’any 2015, el Teatro de la Ciudad, on els protagonistes estaven asseguts darrere d’una taula, immòbils, interpretant els seus personatges com si estiguessin caminant amb normalitat per l’espai escènic.

L’altre és molt més recent i potser no tan evident, ja que la immobilitat no era pas tan acusada i afectava en alguna de les escenes als dos protagonistes principals, Romeu i Julieta, que es parlaven entre ells sense mirar-se a la cara i mirant directament al públic… parlo del ROMEU i JULIETA de Projecte Ingenu que es va poder veure a La Seca fa un parell de mesos i que a nosaltres ens va arribar a fascinar.

Particularment a nosaltres, ens costa força veure una representació on tots els personatges resten immòbils i les seves expressions són dirigides directament als espectadors; preferim una representació més realista, on els actors es mouen, interactuen i es miren entre ells.

Malgrat això, hem de reconèixer que en aquest cas, PLATONOV el vàrem gaudir de valent i segurament per estar ben situats en les primeres files de la Sala Fabià Puigserver; ens van agradar molt totes les interpretacions (destacant de forma evident la de Bert Luppes), perquè tots ells tenen la capacitat de transmetre amb la seva gestualitat allò que volen expressar. No sabem pas l’efecte que podria provocar veure la representació en localitats allunyades de l’espai escènic on no es poden apreciar massa les expressions dels actors.

Malgrat tot, hem de confessar que en algun moment ens vam arribar a perdre i fins i tot no vàrem poder reconèixer algun dels personatges, fins que vam arribar a casa i ens vam poder documentar. Curiosament en sortir de la Sala en acabar la representació, entre els amics teatraires que sovint ens acostumem a trobar, discutíem quin paper interpretava el noi jove que porta l’escopeta…. i no va haver-hi manera de posar-se d’acord. Això demostra que una proposta arriscada que sovint té dificultats per arribar als espectadors amb la suficient claredat.

El tàndem de Koen Haagdorens (dramatúrgia) i Luk Perceval (adaptació i posada en escena), crec que han aconseguit portar-nos un dels espectacles més memorables d’aquest Grec2016, perquè és essència de pur teatre, en el que, malgrat la immobilitat de gairebé tots els actors, han sabut transportar directament al públic i fer-los viure sensacions molt humanes que traspuen d’aquest text, com són la solitud, la malenconia, els silencis, l’angoixa, la passió, la còlera, la desesperació, el desig, o fins i tot l’humor.

Una companyia belga, aquesta NTGent que ja hem pogut veure d’una o una altra manera, en altres ocasions a casa nostra i que no ens ha deixat mai indiferents… recordo molt especialment una coproducció en la qual varen participar… GARDENIA, també al Teatre Lliure, l’any 2011.

Autoria:Anton P. Txékhov

Adaptació i posada en escena: Luk Perceval – Dramatúrgia: Koen Haagdorens

Interpretació: Elsie de Brauw, Briek Lesage, Katrin Lohmann, Bert Luppes, Peter Seynaeve, Zoë Thielemans, Frank Focketyn, Steven Van Watermeulen i Laura Mentink

Composició i interpretació musical: Jens Thomas

Escenografia: Philip Bussmann // Vestuari: Ilse Vandenbussche //Disseny d’il·luminació: Mark Van Denesse // Disseny de so: Will-Jan Pielage i Daan Kapteijn