Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

L’EMPESTAT

Amb moltes ganes ens vam apropar a la Seca per tal de veure aquesta nova proposta del “duet” Jordi Oriol i Xavier Albertí. El rètol de localitats exhaurides i la llista d’espera confirmaven les expectatives generades.

Espectacular posada en escena que, encara que ja sabíem que a l’escenari de la Seca també plovia, ens va sorprendre per la intensitat de la pluja i sobretot pel piano-piscina-banyera.

L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa.

Una personal reescriptura de Jordi Oriol que repeteix el que ja va fer amb la seva particular visió de Hamlet, “la caiguda d’Amlet” l’any 2007, en aquella ocasió també passada pel filtre d’Albert Camus (La Caiguda) i dirigida igualment per Xavier Albertí.

Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

Finalment Pròsper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat.

Hem de reconèixer que ens vam perdre bastant intentant trobar o seguir un fil argumental i vam acabar deixant que la poesia i la plasticitat ens fessin oblidar d’intentar entendre tot el què es deia.

Pensem que la força i l’èxit d’aquesta proposta és més per la posada en escena, per la plàstica i la bellesa de les imatges que veiem dalt de l’escenari, que no per les paraules, ja que en molts moments el text esdevé quasi incomprensible i difícil de seguir, sense una lectura prèvia. Però veure a Jordi Oriol banyar-se en un piano és màgic i irrepetible. Carles Pedragosa és l’actor i pianista que lluita amb els sons guturals que la seva gola vol emetre i que ell no controla.

Vam acabar atrapats en un espectacle visualment perfecte amb unes interpretacions brutals de tots dos, que, a banda d’acabar xops han d’acabar literalment desfonats. Aplaudiments, com la pluja, a dojo.

Autor:  Jordi Oriol

Direcció: Xavier Albertí

Intérprets:  Jordi Oriol i Carles Pedragosa

Escenografía: Alex Aviñoa i Sílvia Delagneau \ Construcció d’escenografía: Dani Poy \ Vestuari: Sílvia Delagneau \ Disseny d’il.luminació: Alex Aviñoa \ Disseny de so : Roc Mateu \ Ajudant de direcció: Albert Arribas \ Producció executiva: Neus Oriol i Dani López-Orós \ Producció Indi Gest : Helena Font \ Fotografía: Silvia Poch \ Video: Estudi Carmel